26 de novembre de 2020
26.11.2020
Regió7

Una marea humana acudeix a acomiadar Maradona

La seu de la presidència argentina acull el fèretre de l'astre del futbol d'una enorme angoixa col·lectiva

26.11.2020 | 20:05
Dos aficionats que es consolen davant la pèrdua de Diego Armando Maradona

«Olè, olè, olè, olè, Diego, Diego». El crit que una vegada va néixer a l'estadi San Paolo de Nàpols va tenir un efecte contagiós sota el sol del migdia. Les veus no semblaven de dolençosos. Eren, abans que res, seguidors, o creien ser-ho sota tan estranyes circumstàncies. Elles i ells esperaven entrar a la seu presidencial com si fossin en rigor a les portes d'un estadi on jugaria la selecció argentina. El malentès va aflorar potser com a mecanisme de protecció emocional per a la marea humana, gairebé un tsunami, que va anar a acomiadar el seu ídol i el seu estendard.

«Visca la Pàtria, visca Diego Armando Maradona», va cridar algú, i va agitar una bandera 'albiceleste'. «Visca», li van respondre a la seva esquena. L'eco es va expandir cap a la plaça de Mayo. A Eva Perón la van vetllar el 1952 al Congrés. Maradona va rebre l'últim adeu al cor del poder polític, a la Casa Rosada. El que uneix els dos episodis és el seu caràcter multitudinari i l'aura mítica dels dos difunts que més amor i rancúnies han suscitat en aquesta societat estremida.

El rancor cap a l'astre plebeu s'ha silenciat, no obstant, per aquestes hores ecumèniques. Als voltants de la seu del Govern se sentia un esquinç coral. «No t'ho puc explicar», va dir un jove, i el seu amic el va compadir. «¿Què era per tu Maradona?», li va preguntar un cronista televisiu a una dona. «¿I per tu?», li va respondre, i el periodista, que estava transmetent en viu, no va saber què dir. «¿Com es pot estar en un moment així? Sense dormir, i des de les quatre del matí», va voler explicar-li algú al seu costat, per salvar la situació.

«Ens va donar tanta felicitat»

De sobte es va sentir un terrabastall baixar del cel. Era l'helicòpter d'Alberto Fernández. El president es va acostar a la gent i els va demanar que mantinguessin la distància social a aquells que, en plena pandèmia d'un país amb gairebé 38.000 morts per covid-19, hi havien arribat amb flors, fotos i samarretes. Empleats estatals van repartir mascaretes i alcohol en gel. «M'he escapat de la feina i he vingut», va confessar un senyor. «Ens va donar tanta felicitat», va acotar el que era davant seu. «Sí, s'ha de complir amb ell com ho va fer amb nosaltres», va intervenir un altre. I un més: «El Diego és felicitat». Ho va dir en present. «S'ha mort el futbol», va sentenciar un altre. «He recorregut mil quilòmetres amb cotxe per ser aquí. Ho va ser tot per a mi», va confessar un senyor gran. A uns metres, un jove havia dibuixat amb guix sobre l'asfalt el Maradona nen que va arribar més lluny que el seu somni incandescent: jugar un Mundial. «Per mi, representa la lluita contra el poder».


El plor incessant

«El que no salta és un anglès», va bramar un adolescent. No era sobre una tribuna sinó a l'avinguda de Mayor, amb un desig incontenible d'avançar cap al Salón de los Pueblos Originarios, on hi havia el cos del seu Déu. A prop seu, un jove es desplaçava agenollat. «Tots van robar en aquest país. Però Maradona només li va robar una piloteta als anglesos». Poc abans, la televisió havia mostrat com Dalma Maradona, la primera de les seves filles, clavava els ulls al fèretre mentre Claudia Villafañe, la seva mare, sostenia un rosari que li havia fet arribar el papa Francesc. De vegades assentien davant els aplaudiments i abaixaven la vista amb els sanglots. Molts dels que van desfilar davant el taüt van néixer molt després que al seu ídol li «tallessin les cames». Eren joves, i no es cansaven de dir que estaven més sols que abans.

La cua es va expandir per més de tres quilòmetres. ¿Quants arrossegaven les seves penes? Es va parlar de més d'un milió de persones. Molts temien no poder entrar a la Casa del Govern. La plaça de Mayor i l'accés a la vetlla pública van tenir també escenes d'empentes i cops.Les portes es tancarien a les 16 (20 hores d'Espanya). L'enterrament de Maradona estava contemplat dues hores més tard al Jardín de Paz, de la localitat de Bellavista, al nord de la perifèria de Buenos Aires. No es descartava que es postergués a causa de la impactant processó popular.

Van passar per la vetlla els excompanys de la selecció campiona del món el 1986, capos de l'afició del Boca Juniors i figures com Javier Mascherano. Juan Román Riquelme, el principal ídol del Boca, enfrontat amb Maradona des del 2010, el va evocar sentidament. «Veure'l jugar va ser increïblement bonic». En un to similar es va expressar Sebastián Verón, amb qui també havia tingut les seves pulles. L'astre va morir com a conseqüència d'una insuficiència cardíaca que li va generar un edema agut de pulmó, segons l'informe preliminar que va publicar la fiscalia encarregada d'ordenar l'autòpsia a l'exfutbolista.

Enmig de l'angoixa, Matías Morla, el seu últim apoderat, va considerar que era «inexplicable» que Maradona no hagués rebut «atenció ni control» durant 12 hores «del personal de la salut destinat a aquestes finalitats». L'advocat va qualificar, a més, de «criminal idiotesa» que l'ambulància hagués tardat més de mitja hora a arribar-hi. «Aquest fet no s'ha de passar per alt i demanaré que s'investigui fins al final de les conseqüències». Li van demanar que callés.


Samarretes, cançons i interpretacions

El fèretre es va poblar de samarretes de tots els equips dels quals Maradona va formar part. El president Fernández va deixar la d'Argentinos Juniors. Les ràdios no es van cansar d'emetre les cançons compostes en el seu homenatge: 'La vida tómbola', de Manu Chao, en la qual es canta «'si yo fuera Maradona, viviría como él'»; la del grup de rock Los Piojos («'a los poderosos reta / Y ataca a los más villanos'»), o l'escrita per Andrés Calamaro («'es un guerrero / Es un ángel y se le ven las alas heridas'»).



Pablo Alabarces, autor de l'assaig 'Fútbol y patria', li va recordar a aquest diari que Maradona va ser el símbol cultural més important de la història argentina de l'últim mig segle, ell va oferir a una societat la possibilitat d'apropiar-se d'un sentit quan se li van esfondrar «les referències polítiques més elementals». Per això, l'excapità, el pobre que no s'oblidava dels seus orígens, l'impugnador impugnat, va esdevenir una figura capaç de «nomenar simultàniament la possibilitat de la Nació i de les seves classes populars com a subjecte actiu de les seves narratives».

Això l'ha acostat al peronisme. Alabarces recorda que l'extint jugador no era objecte d'unanimitats. No en va Maradona simpatitzava amb Néstor i Cristina Kirchner i l'actual president, per a enuig dels seus adversaris, que, en virtut d'aquestes adhesions que incloïen Fidel Castro, Hugo Chávez i fins i tot Nicolás Maduro, sempre van preferir ressaltar les seves foscors personals.


Nombroses vides

El record dels mitjans es va centrar en els seus anys d'esplendor. Hi va haver, també, mirades compassives sobre les seves reiterades caigudes i el preu que Maradona va haver de pagar per ser Déu i home alhora, un home que va viure nombroses vides, que va fer feliç una col·lectivitat, però no va poder carregar amb les seves ferides ni posar fre als que el van vampiritzar.

L'escriptora Mariana Enríquez va intentar resumir tot el que enclou el nom mític, el seu desenfrenament i la seva enorme intel·ligència, les seves frases antològiques i els seus gols, els seus gestos i provocacions, les seves ires i tendreses, les seves fidelitats i relliscades, aquesta imatge tan fotogènica i els «clarobscurs com els del pintor Caravaggio». Per Enríquez, l'enumeració de les seves accions és interminable: «com ell, no té final». Així va ser la processó sota el sol d'una ciutat moixa.
Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

LaLiga

Saps què pots fer en aquest espai tan exclusiu?

Alex Gallar i Pape Diamanka, jugadors de l'Girona FC, van presentar l'Àrea Movistar LaLiga, un espai que uneix la passió pel futbol, ​​l'entreteniment i les noves tecnologies.