Tot torna o, almenys, té connexió amb el passat. Durant tot el Tour de França s’ha parlat del millor ciclista de la història, Eddy Merckx, per una cosa o per una altra. S’ha comparat el genial belga dels anys setanta, que rebia el sobrenom de Caníbal per la voracitat que mostrava a l’hora d’aconseguir victòries, amb l’eslovè Tadej Pogacar. La jove figura mundial de l’actualitat gairebé no ha deixat ni les engrunes per a ningú emulant aquelles fites de temps tan passats. Potser per això, perquè s’ha recordat el seu nom, Merckx encara es resisteix a sortir del lideratge, això sí, compartit, d’etapes guanyades al Tour, ja que el britànic Mark Cavendish va fracassar en el seu intent de superar-lo per culpa... d’un belga.

Wout van Aert, que 24 hores abans s’havia exhibit en una contrarrellotge i que també havia vençut en la dura jornada del Mont Ventoux, va mostrar la seva versatilitat guanyant un esprint en què el corredor de l’Illa de Man tampoc no va acabar segon, superat pel danès Philipsen. De fet, el país nòrdic també ha destacat molt en aquesta edició de la ronda francesa, amb la segona posició d’un Jonas Vingegaard que anava a França com a simple gregari d’un altre eslovè, Primoz Roglic, que va enterrar les seves opcions amb una caiguda en la primera jornada.

Sense discussió

Però en aquest particular joc de les cadires entre belgues, danesos i eslovens una cosa queda molt clara. Pogacar, avui en dia, no té rival. O almenys no l’ha tingut en aquest Tour, en espera de què poden fer en els propers anys altres prodigis no presents a la ronda gal·la, com el vencedor del Giro, el colombià Egan Bernal, o el belga Remco Evenepoel.

Si la temporada passada es va veure un Pogacar corrent més a la contra i explotant en la contrarellotge final, en aquesta s’ha vist un corredor dominador, que ja havia sentenciat el Tour en la primera setmana i que no va dubtar a guanyar les dues etapes dels Pirineus com va voler. S’endú el mallot groc, el blanc de millor jove, perquè la criatura només té 22 anys, i el de la muntanya. Un Merckx en estat pur, tot i que ell es justifica dient que si guanya més diners, els pot repartir a l’equip.

Al seu costat, al podi, l’esmentat i sorprenent Vingegaard, saba nova als seus 24 anys, i l’equatorià Carapaz, que salva l’honor del fins fa poc dominador absolut, l’Ineos però que no sembla en condicions de traslladar a França el seu domini del Giro del 2019.

Tres edicions sense cap triomf d’un ciclista espanyol

L’època en què el ciclisme espanyol dominava el Tour de França ha passat a millor vida. Sense cap corredor amb opcions reals de triomf, i només amb Enric Mas amb projecció de podi, els ciclistes de l’estat han completat la tercera cursa francesa seguida sense cap victòria d’etapa, des de la d’Omar Fraile, el 2018. En aquesta, hi han estat a prop Imanol Erviti i Alejandro Valverde, del Movistar, però és massa poc bagatge.