Carles Checa: «Voldré repetir si el Dakar em roba l’ànima»

Quant fa que es va començar a plantejar córrer el Dakar?

Primer tenia la intenció d’anar-hi en moto. Vaig fer algunes proves i em va agradar molt, però amb la velocitat i la navegació junta era molt perillós i arriscat. També hi vaig tenir un parell de caigudes. Llavors vaig començar a córrer algunes proves curtes en bugui, però mai amb la intenció de fer el Dakar perquè suposava una inversió de temps i mitjans molt gran. Però m’ho vaig passar molt bé fent-les. Durant aquest temps, amb la covid, ni m’ho plantejava, però ara que s’ha obert tot una mica tot, el juny vaig decidir que m’hi llançava.

Quins passos va seguir?

Primer vaig decidir la categoria. Estava entre els side by side, els buguis, o bé buscar un vehicle més potent. El director de la cursa, David Castera, i amics meus com el Nani Roma i el Marc Coma em van recomanar que si podia triar aquest altre vehicle, molt millor. En l’altre ja hi he corregut. Per a quatre o cinc dies estan bé, però si no et toca l’aire, és un vehicle molt fràgil, té una velocitat i prestacions limitades. Vaig provar aquest altre cotxe a prop de Narbona l’agost i no té res a veure, jugues a una altra lliga. De seguida vaig veure que havia d’anar per aquí. A partir d’aquí vam buscar el copilot, Ferran Marco, amb setze anys d’experiència al Dakar sobretot en camions, i ja ho teníem tot. Després hem fet alguns entrenaments, pocs, però més que suficients.

Vostè era un aficionat del Dakar des de petit, el veia com un objectiu a la vida?

Jo el recordo de molt petit, quan hi corria Salvador Servià, Carles Mas, Jordi Arcarons... Veia aquelles imatges que m’apassionaven molt. He tingut molts amics que hi han participat i he pogut seguir a través d’ells què representa, però un cop t’hi fiques no és anar a una excursió i has de tenir-ho molt clar. Ara tinc les ganes de fer-ho i l’energia i un gran equip per començar.

Com s’hi va posar en contacte?

David Castera em va donar un parell d’idees, però des de l’inici em va dir que truqués a aquests. L’equip és un negoci, és clar, però hi vaig veure la part romàntica. El propietari de l’equip va córrer en quads fa vint anys i és un gran apassionat. Va construir un cotxe, amb els enginyers, i el vehicle és molt bo. L’any passat van acabar els cinc que hi van participar, el primer d’ells en onzè lloc. Té prestacions molt bones, amb més de 400 cavalls, i pel que fa al xassís, em va donar una certa confiança i m’hi vaig trobar a gust. Vam anar a fer dunes i no m’hi quedava encallat. El to aquest romàntic em va recordar quan vaig començar a córrer amb moto, entrar amb passió en una cosa nova, en una aventura, però també amb una gran professionalitat i un cotxe amable per a la meva curta experiència.

Quin objectiu classificatori té?

Buscar un resultat no diré que és jugar a la loteria, però tot és nou, el cotxe, el pilot, el copilot. No sé quin nivell tinc. És un banc de proves. Intentarem cada dia estar el màxim d’atents possible i aprendre de tot el que passi. Un cop acabem, a veure on som. L’últim que hem de mirar és la classificació, ja la miraré l’últim dia. He de pilotar com pugui, fer cas del copilot, no tenir pressa i evitar els errors, que és el que es paga més. Fent això farem un ral·li decent, i a veure si tot va bé i em queden ganes de repetir.

Els últims anys, tant els d’Amèrica com els d’Aràbia, molts pilots s’han queixat que els trams són massa ràpids i hi ha massa velocitat i perill. Què li convé més, a vostè?

Surto de la part de darrere i això provoca que tot estigui força marcat. Faré cas del copilot, ja que no ens podem saltar perills. Intenten alentir el ral·li, però cada any es corre més perquè tothom evoluciona. Potser en les motos és on hi ha el màxim perill, els seus pilots són els grans herois. Però no pots limitar una cursa. Ja es va abaixar la velocitat, aquest any a 170 km/h en els cotxes. Llavors hi pots introduir més navegació, però l’any passat també se’n van perdre uns quants i es van queixar. Al final, tothom es queixa menys el que guanya. És una competició, i a partir d’aquí tothom que es busqui la vida, sempre amb la màxima seguretat.

S’hi veu corrent molts anys?

Aquesta pregunta me la faig molt a mi mateix i provo de respondre-me-la. Primer provem d’acabar-ne un [riu], però el cap vol anar més endavant. Primer cal començar aquest, acabar-lo i veure quines sensacions tinc. Després de tot el que he fet, només repetiré si acabo sabent que m’ho he passat bé. Si em motiva i em roba l’ànima, m’agradarà continuar. Però ja veurem com, perquè llavors sí que ja hauríem d’anar a buscar el resultat i es complica més tot. De moment és un regal que em faig a mi mateix, tot i que hi haurà moments en què em preguntaré que què hi faig allà.

Què li fa més respecte?

Quan has corregut en moto amb grans velocitats, el cotxe et sembla molt segur. Em fa respecte no tenir gaire respecte, gaire por. Cal agafar-la perquè a dins del cotxe no percebo gaire el perill. Abans el problema era caure i trencar-me coll i barres, i aquí el que podem trencar és una part del cotxe i no acabar la cursa. El que sí que vull fer és implicar-m’hi al màxim, posar la màxima atenció, que cada dia sumi, i si acabo sent millor pilot i m’enriqueix personalment, em sentiré satisfet. En resum, el que em fa més por és no saber mantenir la concentració durant tantes hores, perquè no estic acostumat a pilotar-ne tantes de seguides.

Fins que viatgi cap a l’Aràbia, quin pla té?

Hem de fer alguns entrenaments personals i recreació de situacions amb el copilot, però seran específiques. Ara toca cuidar-me físicament i mentalment. I també anar alerta amb la covid. L’any passat hi va haver dues persones que no hi van poder anar perquè es van contagiar sense temps a recuperar-se. No l’he passat i intentaré aïllar-me el màxim possible perquè ens pot penalitzar molt greument.