Els Golden State Warriors han escrit una de les pàgines més brillants de la història recent de l’esport conquerint l’anell de la NBA després de caure al pou en plena pandèmia. L’equip de Stephen Curry, Klay Thompson i Draymond Greene, amb Steve Kerr a la banqueta, va crear una dinastia a la segona meitat de la dècada passada, amb tres títols en cinc anys -i amb el nou milmilionari Lebron James i els seus Cleveland Cavaliers sempre com a rival-, però va perdre Kevin Durant, lesionat, durant les finals del 2019 contra els Raptors de Toronto, va veure com Klay Thompson encadenava dues greus ruptures (lligament creuat anterior del genoll i taló d’Aquil·les) i 941 dies de baixa, i el mateix Stephen Curry es va trencar la ma poc abans que el coronavirus entrés a les nostres vides.
El 2020, els Warriors, que van edificar la llegenda a l’Oracle Arena d’Oakland abans de creuar la badia i traslladar-se aquesta temporada al modern Chase Center de San Francisco, van quedar penúltims de la seva conferència i el curs següent no van superar el play-in. Dos cursos seguits fora dels play-off. Per rematar l’infortuni i la caiguda en picat, la seva primera elecció de draft, el pivot James Weisman, es va trencar el menisc del genoll dret l’abril del 2021 i encara no ha tornat a les pistes. Però quan tens Stephen Curry tot és possible.
Les llàgrimes de l’extraordinari base d’Akron (Ohio) -que curiós que nasqués en el mateix hospital que Lebron- en certificar el seu quart anell sobre el parquet del TD Garden, el mític recinte dels Celtics, dibuixaven al seu rostre l’èxtasi, l’alegria i el patiment d’un periple que ha compartit amb l’entrenador Kerr (9 títols, 5 vestit de curt, 4 a la banqueta), Thompson, Green i un Iguodala que, amb una participació residual al terreny de joc, ha contribuit a fer vestidor. Només calia veure’l donant consells a Gary Payton II després que el jove jugador fes dues faltes en pocs segons. Als 34 anys, Don Stephen, com l’anomena el popular comentarista de Movistar Guille Giménez, dijous va signar una altra actuació de fantasia per posar el 4-2 en el play-off final contra uns Celtics que tenen equip per tornar aviat a unes finals.
Curry, per fi MVP de les finals, va conduir l’equip a la victòria amb 34 punts més en una darrera ronda del camí cap el títol en la que ha fet una mitjana de 31,2 punts, 6 rebots i 5 assistències per partit, i deixa els Warriors sols en el tercer graó del rànquing d’anells de la història de la NBA: per darrera de l’estratosfèric empat entre Lakers i Celtics, amb 17 banderoles penjant al pavelló de cadascun d’ells, els californians ja en sumen 7 i deixen la companyia dels Chicago Bulls, que continuen amb els 6 de Jordan.
Els Warriors tornen a lluir títol gràcies a Curry, però també a l’inimitable Draymond Green, que més enllà de l’estadística és una peça clau per mantenir el to, la competitivitat i la dinàmica del joc de l’equip. Klay Thompson és un tirador privilegiat, Andrew Wiggins s’ha desempallegat de l’etiqueta de jugador insuls que no justificava que els Timberwolves l’haguessin escollit com el número 1 del draft del 2014, Jordan Poole s’ha destapat com un anotador de confiança, Gary Payton aporta treball i defensa, Otto Porter jr ha estat una peça valuosa a les dues cistelles, Kevon Looney ha fet una feina impagable en el rebot.
La NBA és una competició esportiva i un enorme multinacional que procura que tothom tingui possibilitats de guanyar. De fet, en l’última dècada, Warriors ha exercit un domini notable, però també s’han proclamat campions els Raptors de Kwai Leonard, els Cavaliers i els Lakers de Lebron i els Bucks d’Antetokoumpo. La pressumpció d'igualtat és la condició necessària de l’èxit del negoci. De tant en tant, però, apareix un jugador, un equip, que trenca les regles i imposa el seu domini. Ho han fet Lakers i Celtics en diferents etapes, Jordan als 90 i San Antonio Spurs a principis de segle. La del rei Stephen Curry, una megaestrella que es va sobreposar al 0 de 9 en triples del cinquè partit, ja és una de les grans dinasties de la història de l'esport de la cistella.
Però el seu llegat va més enllà: els Warriors han fet entrar el bàsquet en l’era del predomini del tir de 3 punts. Mai abans, els contendents d’unes finals havien llançat tant des de la línia de triple. El 1980, Julius Erving va encistellar l’únic intent de tres que es va transformar en les finals que estrenaven aquesta innovació en la puntuació del bàsquet. Més de tres dècades després, entre Warriors i Celtics han intentat 462 triples en els 6 partits de les finals del 2022: n’han convertit 178, 29,6 per dia, una xifra rècord. Curry, que aquest mateix curs es va convertir en el jugador que més triples ha encistellat en la història de la competició, també es pot apropiar aquest mèrit.
El curs 2021-22 ha deixat moltes preguntes per al futur immediat. El recorregut que puguin tenir els Warriors és una incògnita, però si les lesions els respecten poden continuar arribant lluny. Els Celtics han de mantenir els Jays -Jayson Tatum i Jaylen Brown- i Marcus Smart, buscar un recanvi a Horford (36 anys) i construir una rotació més fiable en els moment decisius.
Més enllà dels finalistes, hi ha un munt d’incògnites. Què passarà amb Kyrie Irving, que ha jugat només en aquells estats que ho permetien fer als no vacunats (al Canadà ni s'hi ha acostat)? Ha de renovar Brooklyn una estrella tan genial com conflictiva? Els Nets van formar un Big Three de somni amb Irving, Harden i Durant, però el primer va estar indisponible per la seva negativa a la injecció durant mesos i The Beard se’n va anar als inestables 76ers d’Embid per transformar-se en un jugador amb molta menys participació en el joc. Del Harden de Houston no en queda ni l'ombra. L’arribada de Ben Simmons a Brooklyn obre més interrogants dels que tanca: de fet, s’ha passat un curs sencer sense jugar, ni a Philadelphia ni al seu nou destí a Nova York.
La temporada ha estat també l’eclosió definitiva i colossal de Ja Morant, un base que deixa jugades de vídeo en cada partit. Els seus Grizzlies van dur els Warriors a sis partits en les semifinals de l’Oest i van deixar clar que la joventut de la plantilla és un aval per pensar en grans empreses en un futur proper. I en aquesta conferència, decepció per Portland -la màgia de Lillard no és eterna-, Clippers -Kwai no ha disputat ni un partit, lesionat, i Paul George tampoc pot fer miracles- i Nuggets -Jokic, MVP de la lliga regular, ha estat massa sol sense Jamal Murray, una altra superestrella aturada per les lesions-; i nota alta pels Dallas Mavericks de Luka Doncic, que pugen un graó cada any i amb l’eslovè han tornat a una final de conferència (4-1 amb els Warriors).
A l’Est, la força incontenible i la resiliència de Boston va superar el gran escull inicial dels Nets a la primera ronda amb contundència (4-0), els campions Bucks a la segona i uns Miami que també eren candidats al títol en la final de conferència. Jimmy Butler continua sense anell, i cal veure què farà Pat Riley aquest estiu per millorar encara més els Heat. Com també passen els anys per Joel Embid, tan intens a la pista com a la sala de premsa. Sense MVP ni anell, potser haurà de pensar aviat en canviar d'equip. Sigui com sigui, les properes setmanes seran decisives per començar a especular amb el curs 2022-23. Dijous vinent, revetlla de Sant Joan, toca la cerimònia del draft.
