Felip Vendrell va néixer a can Ponç, una vella i bella casa de Riner. Pagès i escriptor, diu que no té biografia personal i assegura que, quan l'editor ha de posar la informació a la solapa dels seus llibres, s'ho ha d'inventar, perquè "no tinc res especial per explicar".

Alguna cosa deu tenir per explicar... comencem pel principi.

Vaig néixer a la postguerra, el 1943, a Riner. Eren temps d'escassetats, però a pagès val a dir que no es passava gana, perquè es collia de tot. Era, però, una època molt punyetera. No hi havia ni llum elèctrica.

I escola?

Tampoc. Jo anava a escola a les nits amb el capellà.

I què li ensenyava?

La vida dels sants i a dibuixar. Poca cosa més.

I durant el dia què feia?

Als vuit anys ja guardava un ramat de cabres.

Però després va anar al col·legi.

Sí, en un col·legi a prop d'on s'estava construint el pantà de Sant Ponç. Tots els nens venien de famílies castellanes, i a mi em deien el catalino. Com que jo sempre havia parlat en català, el primer any gairebé no em vaig assabentar de res. De fet, tampoc no es que féssim gaire cosa.

Com eren els professors?

Els mestres cada any eren nous. Ens els enviaven de Castella i de l'Espanya profunda, i quan podien, tornaven a marxar. Així que ja et pots imaginar quin interès tenien a ensenyar...

I després de l'escola pública?

Res. Com que era un nen de pagès, doncs em vaig quedar a treballar a casa.

A què dedicaven la terra?

A cereal i bestiar.

En tenien prou?

Fins que vaig tenir 30 anys es podia viure de la terra i del bestiar. A partir dels 70, si no tenies molta terra no en podies viure, i amb el bestiar passava el mateix. Llavors vaig començar a treballar al camp mitja jornada a casa i mitja jornada a fora, per poder sobreviure. També vaig treballar molts anys en una benzinera.

No ho sabia, això.

Sí, i els diumenges veia la gent de Barcelona, que parava amb uns cotxes molt macos i una roba molt bonica... i que es queixaven sempre del fred.

I entre blat, vedells i gasolina, d'on surt la vena artística?

Des de ben jove feia ceràmica, m'agradava molt. Hi vaig treballar durant més de 15 anys. Anava per les fires d'artesans, feia exposicions, etc.

I per què ho va deixar?

Les fires van començar a canviar, era tot més artificial. Jo feia peces úniques, a mà, i no podia competir amb coses prefabricades.

I la seva incursió a la literatura?

Va ser per casualitat.

Com?

Sí, sóc escriptor per casualitat.

M'ho pot explicar?

Bé, de fet jo no sóc escriptor. Jo sóc pagès. Però mentre uns altres anaven al bar a jugar a cartes, a mi em va donar per anar a veure gent més gran que jo perquè m'expliquessin com havien viscut abans. Era simplement curiositat, però la gent anònima em cridava molt l'atenció.

És a dir, anava a veure padrins i els demanava que li expliquessin la seva vida.

Sí, més o menys. Alguns no em deien res, però amb d'altres xerràvem i m'explicaven històries d'abans.

I totes aquestes vivències se les anava apuntant...

Sí. Quan vaig tenir moltes pàgines escrites, vaig començar a publicar-ho en una revista local, el Babau, de Navès. Anys després, el 97, va venir un editor i em va proposar aprofitar aquests textos per fer-ne un llibre.

Què li va respondre?

Que no, perquè d'entrada jo no em creia capaç d'escriure un llibre. I encara no me'n crec ara. Però mira, després de molt insistir-hi, el vaig publicar i va funcionar molt bé. Se'n van fer cinc edicions en un any. Això, per a mi, va ser una sorpresa impressionant.

Estem parlant del llibre de debut "Històries de l'amor pagès", que fins i tot va rebre un premi.

Sí, l'Institut d'Estudis Ilerdencs, el va nomenar millor llibre de l'any. Creia que era una broma.

I així va començar el seu camí al món de la literatura.

Exacte. Bé, hi ha una cosa anterior, però és un tema més fosc.

En vol parlar?

Sí, per què no? Abans del que t'acabo d'explicar, em va venir un home de Solsona i em va proposar també d'editar un llibre, de forma conjunta, amb els escrits que publicava a la revista. Llavors encara em feia gràcia, i li vaig donar tot el que tenia recollit. Em va dir que ell ho fullejaria i decidiria què podíem posar i què no, perquè ell era l'intel.lectual i jo el pagès. Però el temps anava passant i un dia em va dir que havia entregat tots els meus textos a una editorial i que no els hi havien tornat. M'assegurava que miraria de recuperar-ho, però el cas és que s'ho va quedar. I al cap de dos o tres anys, el 1992, surt un llibre amb el títol de Les dones de fum i aigua, que era el meu llibre amb el seu nom.

Quin nom?

Joan Castro.

I què va fer?

L'únic que podia demostrar era que hi havia textos que eren calcats dels que havien sortit a la revista. Però no em van fer cas. L'editor en va treure un segona edició, sense alguns textos, i ja està.

Ara entenc per què li va costar tant acceptar publicar un llibre.

Sí, quan va venir Narcís Clotet, l'editor de Grata Lectura amb el qual he publicat, li vaig dir que no tenia més ganes que em tornessin a estafar. I li va costar molt de convèncer-me.

Un cop publicat el primer, el 1997, la saga continua?

Sí, l'editor em va proposar de continuar les històries de pagès i fer una trilogia. Llavors, el 2000, va sortir Històries del mas pagès, on explicava cada estança d'una casa de pagès i una història que passava dins seu. Dos anys després, va veure la llum Històries del calendari pagès, que parla sobre què passava durant l'any pagès; les festes, les tradicions, la quotidianitat, etc.

I després d'anys de silenci literari, hi ha tornat?

Sí, a final de l'any passat vaig publicar Camí d'anada, que narra les històries de 13 dones a pagès.

En les històries que explica als seus llibres, sempre ha mantingut en l'anonimat els protagonistes reals?

Gairebé sempre, perquè a vegades hi ha gent a qui no agrada que se sàpiguen certes coses. I jo els ho respecto. Sóc com una mena de confessor.

I com són aquestes visites que ha fet i fa als avis de pagès?

Sempre hi vaig sol i no acostumo a portar ni gravadora ni llibreta, perquè creen desconfiança i llavors no t'ho expliquen tot. A més, també els demano que a l'hora de l'entrevista no tinguin ningú de la família davant, perquè és la manera que s'obrin més.

I memoritza la història?

Sí, de vegades, si hi ha alguna dada que crec que puc oblidar, en pic surto de casa, me l'apunto a la llibreta.

La seva metodologia de treball en l'àmbit de la literatura sempre ha partit de les converses amb gent de pagès?

Sí. Ho he fet sempre i encara ho faig. Ara fa temps que vaig a veure pastors i tinc moltes històries.

Ho publicarà?

No ho sé, de moment no en tinc intenció. És que publicar no és que m'atregui gaire. M'agrada conèixer la vida d'abans per saber d'on vinc, no pas per escriure llibres.

I què atreu, en el seu dia a dia, Felip Vendrell?

Doncs cuidar l'hort, el jardí, fer les tasques domèstiques...

Ja no fa de pagès?

No, ja sóc gran i he d'aprofitar el temps que em queda.

Però està assabentat de la situació actual de la pagesia?

Sí, i està molt malament. El pagès s'hauria de poder guanyar la vida amb el que cull. Les subvencions em sobren. És cert que tal com està muntat ara són necessàries, perquè si no no es podria viure, però el pagès hauria de guanyar-se la vida pel fruit del seu treball. Ara tot són preus polítics i això ha fet perdre la il·lusió a molts pagesos, que ja no tenen llibertat, perquè han d'estar pendents del que poden i no poden sembrar, depenent de la subvenció que els toca.

L'essència de la pagesia original ha desaparegut?

Jo diria que la pagesia ara és més artificial. Ja no hi ha aquella il·lusió de sembrar i veure créixer el fruit.

S'han perdut els seus valors?

Sí, molt. Se'ls han emportat les subvencions de l'Estat.

El futur que queda al pagès és el turisme rural?

Ara això del turisme rural sembla que sigui una ganga, però és de cara als pagesos rics, perquè un petit propietari no té una casa per llogar. Està bé que es recuperin les cases i s'arreglin, però no només en mans dels grans terratinents.

S'imagina un món sense pagesos?

No, és impossible. Això seria una selva. Diuen que el pagès és el jardiner del paisatge, i en certa manera és veritat.

Com va viure el gran canvi que es va produir al camp?

De manera natural. Quan era petit no hi havia ni llum ni aigua corrent, però llavors et semblava normal. A les cases tampoc no hi havia cotxes i la gent anava al mercat amb el cotxe de línia. Aquesta casa, com que era a peu de carretera, davant la parada, sempre estava plena de gent. A l'hivern perquè feia fred i a l'estiu per buscar una ombra al jardí. Quan cadascú ja va tenir el seu cotxe, això es va acabar. Abans era un món més de trobades que no pas ara.

Com és el món d'ara?

Molt més individualista. Abans era tot més comunitari. Molts s'havien d'ajudar els uns als altres. Ara tothom és autosuficient.

Què troba a faltar d'abans?

Trobo a faltar aquest caliu de família gran de pagès, on els veïns s'ajudaven per matar el porc o segar. Ara tothom va al seu aire i no té temps per a res. Tot i que abans hi havia uns mitjans més precaris i es pencava molt, la gent sempre tenia temps. Ara, les persones s'han omplert de necessitats.

Com passaven el temps lliure?

Com que no hi havia televisió, als vespres ens reuníem a la vora del foc i els avis, que tenien un gran pes en les famílies, ens explicaven històries. Moltes vegades sempre eren les mateixes, però també hi havia l'opció d'anar a la casa del veí, i escoltar les històries dels avis dels teus companys. D'altra banda, els diumenges fèiem ball i el jovent jugàvem a jocs molt ingenus.

Com ara quin?

El d'arrencar cebes. Aquest almenys et servia per tenir un contacte físic amb les noies! Ara aquestes coses són impensables.

Tornant al tros, els pagesos van saber pair la mecanització al camp a partir dels 60?

Realment, va ser un gran avenç poder llaurar assegut, però crec que no hem tingut mesura de les coses. Com que ens hem vist en possibilitat de tenir-ho tot, ho hem volgut tenir. Si un es comprava un tractor, el veí n'havia de comprar un de més gros. Amb una màquina, per la feina que cal fer, n'hi hauria prou compartint-la entre cinc o sis pagesos. El pagès s'ha empobrit també per aquest afany de voler-ho tenir tot. I això ens ha portat cap a l'individualisme.

La terra acabarà en mans de quatre terratinents?

Tal com van les coses, ho sembla. Pràcticament ja passa ara.

Com ha canviat el paisatge del Solsonès en els darrers temps?

Abans era molt més idíl·lic. Ara ja no queden marges als camps i els camins són molt més amples perquè hi puguin passar els tractors. S'ha fet tot més gran, més igual. Al mig d'una finca ja no hi queden arbres, perquè molesten la maquinària; en canvi, quan treballàvem amb animals, ens anaven molt bé per reposar a l'ombra.

Però, tria la vida d'abans o la d'ara?

La d'ara. El progrés, si el saps administrar bé, sempre és bo. És cert que tot el d'abans ho trobo idíl·lic, perquè era la meva joventut, però s'ha de ser realista. Abans era tot molt més precari.

Passem de la falç a la ploma. Creu que hi ha alguna relació entre pagesia i literatura?

La literatura que faig és com la d'aquells avis pagesos que t'explicaven la mateixa història cinquanta mil vegades vora el foc. El que faig és transmetre històries de pagès a través dels llibres. Com que no tinc qui m'escolti, ho deixo escrit i si algú ho vol llegir, ho llegeix.

Coneix pagesos escriptors?

Sí, algun, però no gaires. Escriure està mal considerat. Escriure no és res, no és cap ofici.

Li agrada Verdaguer?

Sí, era un magnífic escriptor i crec que no se l'ha valorat prou. Sempre es parlava més de les seves neures que del que escrivia.

Digui'm algun escriptor predilecte. No cal que sigui pagès...

Isidre Grau. M'agrada moltíssim tot i que sigui poc reconegut.

I quins altres llibres té als prestatges?

De tot menys best-sellers.

Veu el futur de la literatura tan negre com el de la pagesia?

Sí, la literatura està sota zero. Es llegeix molt poc.

Per què hauria de llegir la gent?

Perquè enriqueix. Llegir et fa viure més vides, t'empeny la imaginació i t'obre la ment.

I de les noves tecnologies aplicades a la literatura, què en diu?

A mi m'agrada tocar el llibre, sentir-ne l'olor.

I escriu a mà o a màquina?

Sempre a mà i després ho passo a ordinador.

Acabem. Què tria, el camp o l'escriptori?

Totes dues coses m'agraden, però la naturalesa és vida. Per a mi, veure créixer una llavor que he plantat és el més important. El contacte amb la terra és vital. Escriure és diferent, es una cosa més per a vespres d'hivern.