El pitjor d´una corrupció tan extensa com la que aflora a Catalunya i a Espanya no és que dreni una desena part del PIB, amb les imaginables conseqüències per al benestar dels ciutadans. El pitjor, tot i ser molt greu, no és que ens converteixi a tots en víctimes de robatori. El pitjor és la desolació que produeix. L´assassinat de la innocència que implanta la llavor de la desconfiança i la fa créixer fins a convertir-se en cinisme.
Desolació catalana l´any que la desolació espanyola pel mateix motiu ha assolit nivells mai vistos, fins al punt que el president Mariano Rajoy va demanar disculpes als ciutadans per «haver situat en llocs dels quals no eren dignes persones que aparentment n´han abusat». La disculpa venia a tomb del cas d´una gran operació policial amb més de cinquanta detencions per comissions il·legals per adjudicacions en ajuntaments i comunitats autònomes. El focus principal era a Madrid, i el detingut de més altura era l´exsecretari general del PP a Madrid. De la confiança d´Esperanza Aguirre, enemiga política de Rajoy dins del PP. El president va triar molt bé l´ocasió per lamentar-se.
Aquest cas, d´una gravetat relativa, va tenir l´efecte d´acabar la paciència d´una opinió pública saturada. La corrupció va des de l´entorn de la Corona -Cristina, germana de l´actual rei, i especialment el seu marit, Iñaki Urdangarin, que pot anar a la presó- fins a multitud d´ajuntaments passant pels governs regionals i pel partit en el govern. Un govern que ha hagut de prescindir d´una ministra, Ana Mato, per haver-se beneficiat passivament de la trama Gürtel.
Els dos grans partits espanyols estan enfangats fins al coll. Quan els socialistes esmenten Luis Bárcenas, l´extresorer del PP en presó preventiva, o Jaume Matas, president balear, i Carlos Fabra, president provincial de Castelló, entre reixes per complir condemna, el PP respon esmentant el feu d´Andalusia -governat ininterrompudament pel PSOE des de la Junta preautonòmica del 1978- pel cas dels ERO fraudulents, als quals s´ha afegit l´escàndol dels cursos de formació ocupacional pagats però mai impartits.
Tot això mentre la folklòrica Isabel Pantoja ingressava a la presó per blanquejar els diners que el seu home, Julián Muñoz, va arramblar quan era alcalde de Marbella. Però el cas de Marbella era un gra de pus conegut i descomptat; en canvi, els ERO, i els cursos inexistents, han aparegut com una trama sistemàtica, que abasta tot el territori i implica centenars, potser milers, de persones. La cultura del truc i la trampa, la picaresca exercida per sistema durant dècades, i que ara una colla de jutges i de policies s´entesten a destapar.
La dèria netejadora, indispensable en qualsevol societat madura, porta els investigadors policials i judicials a no deixar passar ni una sola irregularitat i a investigar també tot allò que, amb els papers en regla, mogui a desconfiança per qualsevol raó. Així, des d´exconsellers de la Generalitat fins a alcaldes, regidors i tècnics són citats com a imputats per decisions administratives adoptades en qualsevol moment dels darrers deu anys. Ignorar un avís de l´interventor o legalitzar una barraca d´acord amb un pla qüestionat vol dir haver de contractar un advocat penalista.
D´aquesta febrada en sortirà sens dubte un canvi en les maneres de fer dels que manen, que s´ho pensaran dues vegades abans de tirar pel dret. Però hi ha una altra conseqüència que tot just comença a revelar-se: el qüestionament del sistema de partits que ha protagonitzat les darreres quatre dècades tant a Espanya com a Catalunya, i la irrupció del populisme, no pas de mans de la dreta ultranacionalista, com a França, sinó de l´esquerra, com a Grècia. Podemos és el nom de l´experiment engegat per un grup de professors de Ciències Polítiques. I ara el sistema té por.
El dia que Jordi Pujol va assecar l´oasi de cop
Desolació és també el que va escampar Jordi Pujol i Soley amb el seu comunicat del 25 de juliol, dia de Sant Jaume, patró d´Espanya. Aquell dia un amic convergent de tota la vida, de pedra picada, que havia ostentat càrrecs tant públics com orgànics, em va trucar per dir-me que estava «emprenyat». Per ser precisos, «molt emprenyat». Ho va repetir prou vegades per desfer qualsevol dubte. «No té dret a engegar a rodar tants anys de feina de tanta gent per salvar la seva família». Desolació al partit que havia fundat i que havia dirigit com un veritable monarca, fins a l´extrem de designar successor.
L´oasi a fer punyetes. A Catalunya hi havia casos de corrupció, és clar. I prou grossos. CDC té embargada la seu per la seva possible implicació en el cas del Palau de la Música, el gran escàndol nacional abans del 25 de juliol. Se l´acusa d´haver-se finançat amb una part del que arramblaven Millet i companyia. Oriol Pujol, el fill polític del fundador, va acabar deixant la secretaria general del partit per la seva imputació en el cas ITV. Abans, Manel Bustos, alcalde de Sabadell i home clau del PSC, va haver de plegar de tot en ser vinculat a una trama de favors urbanístics remunerats i tràfic d´influències, que també va aparcar Dani Fernández, secretari d´organització del PSC. Socialistes i convergents havien perdut peces en la investigació d´un altre cas urbanístic, el Pretòria. I Unió ha estat condemnada pel cas Pallerols.
Però res de tot això no ha tingut l´impacte de la confessió de Jordi Pujol i Soley. Una confessió menor, ja que si s´agafa al peu de la lletra potser ni tan sols no produiria responsabilitats penals. Uns diners que van romandre ocults fins que van passar als fills, que al seu torn els van regularitzar tard i malament.
Segons quina sigui la cronologia, els il·lícits del patriarca poden haver prescrit. Però una confessió que obria la caixa dels trons en dues direccions. Una: l´home que s´havia passat mitja vida donant lliçons de moral i renyant els catalans que no es portaven bé tenia un cadàver d´immoralitat a l´armari. L´altra: si això era així, potser també era cert tot el que s´havia rumorejat i fins i tot publicat sobre la família Pujol (el «clan» Pujol) i que molts catalans havien atribuït a la tradicional conspiració de l´estat.
I si Jordi Pujol intentava salvar els fills amb la seva confessió, en oferir-se de parallamps davant Hisenda, de fet, els va condemnar davant l´opinió pública, i no consta que Hisenda hagi deixar d´encalçar-los.
