La història de la Carme es pot resumir en una paraula: generositat. Carme no és el seu nom real. Vol mantenir l'anonimat perquè no es vol passar el dia donant explicacions al carrer si la gent la reconeix.
Després de tenir tres fills i d'una feina a la qual va dedicar 22 anys de la seva vida, la Carme va quedar a l'atur i, lluny d'enfonsar-se, va voler positivitzar la situació. Quan encara treballava "vaig llegir un article sobre el tema de l'acollida i vaig començar a investigar per saber què era.
Vaig estar mesos madurant-ho", fins que un dia va fer el pas i va trucar a Benes-tar Social per rebre'n informació directament. Tres trucades després, la van citar a la primera trobada amb famílies d'acollida potencials. "En vaig sortir completament desmoralitzada perquè vaig tenir la impressió que era al Corte Inglés. Una senyora que tenia al costat explicava que 'vull una nena de 5 o 6 anys perquè el meu marit viatja molt i estic sola i així podrem anar a comprar". Una altra "de 60 anys i escaig, jubilada, deia que vivia sola amb el seu fill de 40 anys i que 'm'han dit que si tens aquests nens et donen una ajuda...'". Al final de la sessió li van comentar que el seu perfil els interessava. "Era a final de juliol del 2009 i vaig demanar que em deixessin passar l'estiu". De tornada, el mes de setembre, "em van tornar a trucar i vaig començar tot el procés". Encara treballava.
El cas de la Mariona
Mariona també és un nom fictici. A la seva mare, de 34 anys, filla única d'una família benestant i amb un alt coeficient intel·lectual, li van diagnosticar esquizofrènia. Va tenir brots cada vegada més greus i, entremig, va conèixer el pare de la petita, amb qui va mantenir una relació d'una setmana i va quedar en estat. Ja embarassada, va intentar matar els seus pares per culpa de la malaltia. "La gent del meu entorn em diu que tinc molt mèrit, però jo els dic que aquí qui realment en té són els avis materns. Saben que ella és l'única néta que tindran, però, tot i això, han tingut la sang freda de dir que no se la queden per no posar-la en perill, que què passaria si es queda amb ells i la seva filla torna a tenir un brot". Ni ells ni ella, que està ingressada a una unitat psiquiàtrica, no han tingut mai contacte amb la menuda. El seu pare ni tan sols sap que existeix.
La Carme va anar a buscar la petita a l'hospital. És el que s'anomena un acolliment d'urgència i diagnòstic. "Sempre són menors de 6 anys. És molt complex perquè saps que tindràs la criatura de 6 a 8 mesos, el temps que els Serveis Socials la retiren dels pares i fan la valoració per si pot tornar amb ells, si se'n va en adopció o si es fa un procés d'acolliment més llarg".
Va rebre la trucada una tarda i l'endemà al matí va anar a buscar-la a l'hospital. El mes vinent farà un any. El divendres marxava de viatge i, òbviament, "ho vaig anul·lar tot. Quan et compromets amb això, el que no pots fer és marxa enrere i que una criatura com aquesta s'hagi d'estar més dies a l'hospital, perquè no hi havia cap raó que ho justifiqués". Abans, la van tenir una setmana en observació per controlar que la medicació que van donar a la mare malalta no l'hagués perjudicat i, com que "no li van veure res, l'alternativa era o venir a casa o anar a un centre d'acollida". La Carme no s'ho va rumiar i se la va endur cap a casa. Començava la seva aventura com a mare d'acollida. Dels seus tres fills, comenta que el petit, que viu amb ella, va estar "encantat de la vida", mentre que els altres dos i també altra gent propera es van mostrar més desconfiats, però ella no dubtava: "respecto l'opinió de cadascú, però jo vaig fer el que pensava que havia de fer". I el primer passava per endur-se-la de l'hospital, on "va estar-se una setmana que no la va anar a veure ningú". Així de trist, així de dur.
El futur de la menuda
Després de viure amb la Carme, la Mariona anirà amb una família adoptiva. El procés ja ha començat, però la burocràcia l'ha fet allargar més del previst. La manresana no ho critica. "Ara que ho veig des de dins penso que és normal. S'ha d'anar molt en compte perquè si després et surt un tiet o un parent que et vol reclamar la criatura... S'han de respectar els terminis". Calcula que en el marge d'un mes la petita marxarà i, tot i que se li farà dur "deixar-la anar", no es penedeix de res: la clau, diu, és "tenir-ho claríssim des del primer dia. A mi ara una de les coses que més il·lusió em fa és veure la cara dels seus pares quan els la doni, perquè penso que no pots fer res millor". I s'emociona.
Durant aquest temps ha fet dos àlbums per a la petita, per quan sigui gran. El primer, perquè vegi que ha estat molt estimada durant aquest any; el segon, per explicar-li per què va haver de marxar a una altra llar: "perquè tens uns pares que t'estan esperant i deixaràs un lloc perquè un altre infant tingui una nova oportunitat", li explica.
La Carme insisteix tothora en el mateix: "aquí l'important és ella. Tot el que li has donat, tot el que li has estalviat". Ho tornarà a fer quan marxi la Mariona? Sí, afirma decidida. "Fins que la meva situació econòmica m'ho permeti, ho faré". Superarà la marxa de la criatura? "Això només se supera quan n'arriba una altra".
