Ignasi Carrasco (Barcelona, 1964) va canviar la comoditat que suposa poder anar a treballar a 200 metres de casa seva, a l’hospital Plató de Barcelona, a ocupar el càrrec de director assistencial de la Fundació Althaia. Explica que quan el director general d’Althaia, Manel Jovells, li va proposar treballar a Manresa no va poder dir que no. «Estava en una situació de confort. Llavors, o no et mous o bé t’ho compliques. Jo tinc tendència a complicar-me». Potser hi té a veure que és seguidor de l’Espanyol, i «això és un aprenentatge per a la vida», diu rient. És al càrrec des de l’estiu passat, i confessa que aquests primers mesos a Althaia «han estat trepidants». Han coincidit amb el trasllat a la part nova de l’hospital, «un moment econòmic especialment complicat i una pressió com no hi havia hagut mai amb les llistes d’espera».
Per què a Althaia les llistes d’espera per operar-se són superiors a la mitjana catalana?
És una informació que s’ha d’interpretar amb molta cura. És possible que tinguem problemes estructurals que intentem solucionar. Hi ha procediments que hauríem de fer més, com per exemple cataractes. I el Servei Català de Salut ens n’hauria de contractar més, perquè al final fem el que ens contracta i fins i tot més. Cada any acabem fent plans de xoc i incrementem l’activitat perquè un senyor d’aquí no té per què operar-se més tard que un del Vallès. Això se soluciona negociant amb el Servei Català de la Salut la compra d’activitat. Podem posar més cirurgians si tenim diners. El que hem de fer és poder operar més.
Si tot depèn dels recursos econòmics, no hi ha marge de maniobra?
Pràcticament cap, com en tot el sistema públic. Hi ha hagut reduccions i hem de fer el mateix o més amb menys. Això s’ha fet amb l’esforç dels professionals.
Quina referència tenia de la Fundació Althaia?
La veritat és que la Fundació Althaia té un prestigi dins el món sanitari. És una de les empreses importants en el món de la salut de Catalunya i és una organització que té tots els àmbits d'atenció amb visió de servei territorial, que és un dels seus trets característics. No vaig poder dir que no.
I de Manresa?
Coneixia Manresa però no gaire. Havia estat aquí de turista. Havia visitat la Seu, la Cova de Sant Ignasi, el carrer Guimerà, el Passeig, que a Barcelona en diem una rambla. No tinc vincles amb el territori tret que el 1980 el meu avi es va morir fent una conferència sobre donació de sang aquí a Manresa. Va ser una mort sobtada. Era hematòleg i quan es va jubilar es va dedicar a promoure la donació. Manresa no en té cap culpa. Va ser la seva cardiopatia isquèmica.
Què fa exactament un director assistencial?
És el que hauria d'executar aquelles coses que hem decidit en l'estratègia de l'hospital. El que fem nosaltres depèn del Pla de Salut de Catalunya, i qui ens compra activitat és el Servei Català de Salut, que també ens demana una sèrie de coses. Evidentment en primer lloc hi ha les necessitats dels ciutadans i les expectatives dels professionals. Hem d'intentar que tot vagi en la mateixa direcció i treure el màxim rendiment amb els recursos que tenim, que són pocs.
Passa consulta?
Alguna vegada. Intento veure com funcionen els circuits perquè des d’un despatx a vegades sembla que tot va bé i llavors quan t’hi poses veus que van bé o no tant.
I les coses van bé?
Van bé. Has de saber què passa. Has de veure com funciona urgències, la planta, com es passa visita, com és el model d’atenció. Això ho has de veure perquè és difícil posar-ho en un paper. És millor veure-ho.
Quin és el paper d’hospitals mitjans com el de Manresa?
En el model sanitari català hi ha grans hospitals universitaris de referència, com Vall Hebron, Clínic i Bellvitge, i després hi ha hospitals de diferents mides i diferents necessitats. No és el mateix l’hospital de Puigcerdà o de Móra d'Ebre que el de Manresa o un de la conurbació de Barcelona. Hem de fer tot allò que puguem fer bé, amb qualitat i seguretat per al pacient. Hem de ser conscients que algunes patologies les haurem d'enviar a un altre hospital amb més instal·lacions. Nosaltres fem pràcticament el 90 % de l'atenció dels ciutadans que ens toquen. Hem de derivar molt pocs malalts. Som un hospital gran, el que passa que hi ha especialitats que no tenim. No tenim neurocirurgia, cirurgia cardíaca, no podem fer hemodinàmica de moment...
L’aspiració és fer-ho?
Sí, igual que farem radioteràpia. Hem de fer amb excel·lència i seguretat el que ens toca, que és pràcticament tot. Hi ha coses que no hem de fer perquè necessita que hi hagi un mínim de procediments l'any per aconseguir la competència necessària. No pots fer una operació d’aquelles que només n’hi ha 2 l’any. Val més que ho faci un que en fa 50.
En què han canviat els darrers anys els hospitals?
Ha canviat el model d’atenció. Abans una persona operada de varius o d’una hèrnia s’estava 15 dies ingressada. Ara ja no els veus a l’hospital. Hi ha dos tipus de pacients. L’agut de tota la vida i el crònic, amb diferents malalties alhora i sovint amb complexitat social. També ha canviat el procediment mèdic. Cada cop fem servir més unitats de diagnosi ràpid, l’hospital de dia, l’atenció domiciliària, i s’ha tendit cap a l’ambulatorització. No tenim malalts i malalties, ni diagnòstics, tenim persones i necessitats.
Creu que la gent se sent ben atesa a Althaia?
Crec que sí, però això ho han de dir els ciutadans. Fem molta activitat l’any i sempre hi pot haver algú amb qui no l’encertem. No ens hem de quedar mai amb allò que ho fem bé. Això és clar.
