«Els signants creiem que s'ha destruït un dels pocs patrimonis històrics que existien a la nostra ciutat de Manresa, i no és només per estètica que es va fer la reivindicació que es conservés l'empedrat d'aquest camí, sinó bàsicament per la tradició i patrimoni cultural que representava en un lloc com aquest i... esperem que l'Ajuntament no torni a fer mai més una destrossa patrimonial».

Amb aquesta contundència s'expressen Jaume Serra, del Centre d'Estudis del Bages (CEB), l'historiador Albert Fàbrega; Joaquim Aloy, de l'Associació Memòria i Història de Manresa; Lluís Matamala, advocat i amant del patrimoni; Climent Guitart, metge i propietari de la casa que hi ha l'inici del camí de la Vall del Paradís, i Josep Llobet, dels Amics de l'Art Romànic del Bages. Critiquen la urbanització que ha fet l'Ajuntament de l'esmentat camí. Consideren que no s'hauria d'haver tret l'empedrat tal com estava abans i, alhora, contradiuen els arguments que l'arqueòleg responsable del seguiment de les obres, Eduard Sánchez, va utilitzar per justificar que la seva antiguitat no era una raó de prou pes per mantenir-lo igual com estava.

Un empedrat històric

Els signants de l'escrit, que l'han presentat a l'Ajuntament, desgranen una per una les raons que, al seu entendre, avalen la seva disconformitat amb la manera que s'ha portat aquest tema. Opinen que «amb les obres efectuades l'últim quadrimestre de l´any 2015 al camí de la Vall del Paradís de Manresa s'ha malmès un empedrat històric que formava part de la xarxa viària de Catalunya i, per tant, del patrimoni de la ciutat i que era molt més antic del que es diu per part de l'arqueòleg supervisor de les obres, que diu que és de finals del segle XIX o principis del XX, justificant així la seva substitució pel terra actual». Afirmen que «l'empedrat suprimit és molt semblant al de Capsacosta (que han declarat Bé Cultural d'Interès Nacional, i que se'l relaciona amb un ramal secundari de la Via Augusta que unia Roma i Cádiz). Té la mateixa textura, format i visualització que el que ha fet desaparèixer l´Ajuntament de Manresa». Hi afegeixen que «l'empedrat que hi havia abans anant cap a la Torre de Santa Caterina tenia la mateixa estructura que aquest camí de Capsacosta...i que el de la Vall del Paradís, i l'Ajuntament també se l'ha carregat...».

Els estudiosos també ataquen la versió de Sánchez segons la qual la claveguera de maó que hi ha sota l'empedrat indica, per força, que aquest ha de ser d'entre finals del segle XIX i principis del XX. Sobre això diuen que «és probable que l'últim tram del camí de la Vall del Paradís que va a desembocar al camí de la Cova fos fet a finals del segle XIX, ja que en una fotografia dels anys 1860-1866 aquest tros de camí encara no hi era», la qual cosa també queda reflectida en un plànol del 1847; en canvi un plànol del 1882 ja inclou l'últim nou traçat d´aquest camí. Dit això, recorden que, «segons l´historiador Albert Benet, està documentat que el segle X s'esmenta un pas pel Pont Vell de Manresa i el Suanya en direcció a Rajadell que apareix citat com a antiga strata. Aquest terme indica bastant clarament que es tractava d´un camí empedrat d'origen romà».

Menys empedrat que abans

Neguen rotundament que les entrades tapiades que hi ha al camí formessin part de cases cremades durant la Guerra del Francès (s. XVIII) sinó d'horts, i que estiguessin per sota del nivell del camí. També critiquen com s'ha resolt el tema del clavegueram i que l'Ajuntament afirmi que s'ha mantingut tot l'empedrat però que s'ha resituat al mig. Ells afirmen que n'hi ha molt menys que abans.

Quan van començar les obres d'urbanització del vial, Regió7 ja es va fer ressò de les queixes d'alguns estudiosos i experts, per als quals era millor deixar l'empedrat com estava. L'Ajuntament va respondre aleshores assegurant que hi havia el mateix però recol·locat.