«Quan són petits tots els nens criden, ploren o fan rebequeries. Però a mesura que la Gemma es va anar fent gran es va evidenciar les mancances que tenia». Maria Carme Pascual, de Moià, té la seva filla Gemma, de 33 anys, a la residència Julio Payàs. Té un 75 % de discapacitat. De naixement. «Es va començar a fer palès als 3 anys», explica. Recorda que «vam fer moltes proves. Ens van dir que potser no hi sentia bé, vam fer escàners i sortien bé, però l’actitud de la nena no era normal per l’edat. Amb el temps es va anar agreujant».
Va costar assumir-ho, comenta. De fet, «jo penso que encara ara costa. Ho portes tan bé com pots, però és una cosa que tens a dins».
La seva experiència és la de tants pares i mares de discapacitats severs que van trobar en Ampans i a la residència Julio Payàs la llum al final del túnel, diu ella mateixa, perquè «estàvem en un túnel negre. Les 24 hores del dia els 365 dies de l’any».
La Gemma va anar fins als 12 anys a l’Escola Pia de Moià. «Encara ara recorda i parla dels mestres que tenia». Posteriorment va anar a un centre especialitzat a Bellaterra, i als 18 anys va entrar a la Julio Payàs, més a prop de casa. En un primer moment al centre de dia, anava i venia cada dia de Moià, fins que finalment va quedar lliure una plaça. «Per a nosaltres va ser un respir».
Gomets
Mentre Maria Carme Pascual parla, la Gemma és uns metres més enllà, en una taula del gran pati exterior de la residència, enganxant gomets en uns papers al costat d’altres companys. Afirma que «el fet de ser aquí, de seguir les rutines de cada dia, de tenir els amics, l’ha estabilitzat molt».
Els caps de setmana els passa a casa. «Li fas el menjar que a ella li agrada i li tens preparats tots els capritxets. La veus contenta, però els diumenges havent dinat ja comença a dir «que no marxem?». Aquí» [la residència] és casa seva. Si l’haguéssim de portar per la força seria terrible». «Per a nosaltres és com un alliberament, però tenint en compte que el problema hi és i hi serà sempre».
«Ens fem grans»
Pascual explica que a l’hora d’atendre la Gemma o un altre cas «hem de pensar en el dia de demà. Nosaltres ens fem grans. La Gemma té germans que l’estimen molt, i els dic que quan ja no hi siguem que se’n preocupin, que la visitin, perquè està contenta de veure els seus nebots, però no els podem deixar aquest càrrec. I aquí», referint-se a la residència, «saps que estarà ben cuidada».
Assegura que si no fos per la tranquil·litat que suposa saber que estarà ben atesa, tot seria més difícil i angoixant.
