Alicia Saldaña havia visitat Manresa feia uns deu anys. Gairebé ni la recordava. La segona vegada, però, va ser a l'abril per veure 0n acabaria vivint. Ara que ha trobat pis a la capital del Bages pot respirar tranquil·la. El periple per trobar pis va començar a Barcelona, i més tard cap a les ciutats més properes a la capital catalana. Terrassa, Martorell... No hi havia manera. No se'n sortia. I l'elevat preu dels lloguers no era el principal obstacle, sinó les condicions per poder accedir al mercat del lloguer. Durant mesos no ha fet més que patir perquè viu amb el seu fill, que té edat per treballar, i temia que es quedessin sense un sostre on dormir.

«Les immobiliàries em demanaven que tingués un contracte laboral indefinit per poder llogar un pis. I, és clar, jo no havia treballat prou mesos perquè me'l fessin indefinit», explica. Se li acabava el contracte del lloguer del pis de Barcelona en què vivia i al desembre en va començar a buscar un altre perquè l'increment era important i no el podia assumir. A més, va passar per una situció familiar complicada que li va dificultar encara més viure a la capital catalana.

«Sóc originària del Perú i feia 25 anys que vivia a Barcelona. Abans d'arribar a Manresa estava desesperada perquè no trobava pis», explica. En va trobar un per 850 euros a Santa Coloma de Gramenet, que estava disposada a assumir, però els requisits de la immobiliària ho van impossibilitar. «En vaig buscar a altres ciutats com Martorell i Rubí, però no hi havia manera. Les meves condicions laborals no satisfeien els propietaris ni les agències. Fins i tot vaig anar a demanar ajut als serveis socials, però em deien que no em podien ajudar perquè ja tenia feina. És clar que tenia un lloc de treball, però el problema és que no trobava un lloc on anar a viure!», exclama.

L'única opció factible va ser traslladar-se al Bages. Primer va anar a visitar un pis a Olesa de Montser-rat, però l'habitatge estava lluny de l'estació de ferrocarrils, imprescindible per desplaçar-se. «Treballo en un petit supermercat a l'Hospitalet de Llobregat i, per tant, era important que estigués a prop d'alguna estació de tren», explica. Els preus anaven pujant a Barcelona mentre anava passant els mesos i els habitatges va veure com s'enfilaven fins a 1.200 euros. «Era una exageració perquè al final el preu del lloguer era més gran que el meu sou. Com ho hem de fer els treballadors que tenim un sou que amb prou feines arriba als 900 euros per poder pagar un lloguer? És impossible!», afirma.

Finalment va aconseguir trobar a l'abril un pis al carrer Nou de Santa Clara, pel qual paga 450 euros. «Manresa no està gaire ben connectada amb transport públic, però com a mínim el meu fill i jo tenim un sostre on poder dormir», destaca.

Cada dia fa el trajecte amb Fer-rocarrils de la Generalitat fins a plaça d'Espanya i el seu fill es desplaça amb transport públic fins a Sant Cugat, on treballa. «La veritat és que dormo a Manresa però encara he de conèixer la ciutat. No tinc gaire temps perquè al matí marxo ben d'hora, amb els primers trens, per arribar a l'hora a la feina, i molts cops arribo a la nit a Manresa», explica. No descarta, ara que ha trobat pis a Manresa, buscar feina a la ciutat per evitar el cost diari del transport públic. «L'estiu ha estat un caos, però de mica en mica m'hi vaig adaptant».