Eudald Camprubí, cap de l'ANC a Manresa, pateix d'insomni. Ho va confessar davant el ple municipal. Per això llegeix molt i troba papers antics del PSC que li serveixen per iniciar un debat amb el regidor Felip González, del PSC, sobre el terme «republicanisme». Camprubí va confessar més intimitats per defensar l'acord que declarava persona «no grata» Felip VI. Per exemple, que al despatx on es reuneix el secretariat local hi ha un diccionari de la Real Academia Española de la Lengua. Li va anar bé per buscar les veus «vasallaje» i «súbdito». També tenen a mà un exemplar de la Constitució, on es parla de la inviolabilitat del monarca. Tot això ho va explicar en una intervenció vibrant i plena d'astúcies dialèctiques, com preguntar: «Vostès es consideren súbdits? I els ciutadans que els han votat?». Les confessions sobre l'insomni i el diccionari eren sinceres o un truc retòric? El dubte podria ofendre, però també va dir que esperava l'aprovació de la moció per unanimitat, i això no s'ho creu ningú. Després va dir que ja comptava amb el no de Ciutadans, però no del PSC. I això també costa de creure.
Per tant, el ple va declarar Felip VI persona no grata, segons vam entendre, pels fets de l'1 d'octubre i el discurs del 3 d'octubre. Fa un any. El socialista Felip González va preguntar-se a qui beneficiava la moció. No pas «el necessari exercici de refer la convivència», ni la «reconciliació», ni tan sols el «procés en què estem». La veia pròpia d'una «fe irrenunciable no a favor, sinó en contra de l'altre».
Per a què la moció, doncs? Els portaveus independentistes van respondre: per respecte a la «gent atonyinada» (Àuria Caus). Per «qüestió de dignitat» (Marc Aloy). Perquè «molta gent de Manresa se sentirà molt millor» (Gemma Tomàs). Fins aquí, tot força previsible, inclòs el preàmbul de González sobre les seves «contradiccions en tant que republicà de cor». Va ser moderat, i per això li va doldre que, al final de tot, algú del públic (quasi tot independentista) li cridés «pallasso!». «Moltes gràcies», va respondre amb ironia, però li va quedar una indissimulable cara de malestar.
La sorpresa del vespre va ser Andrés Rojo, portaveu de Ciutadans, que no sol destacar pels dots oratoris, i que aquesta vegada va llegir un discurs potent, ben travat, eloqüent, en què va qüestionar la qualitat democràtica de l'ANC i es va preguntar si les següents persones «no grates» serien els regidors del seu partit, o els seus milers de votants. En aquesta mena de sessions, quan parla Rojo, el públic, predisposat en contra, no sol callar. S'alternen els murmuris i les esbroncades. Aquesta vegada, en canvi, un espès silenci va caure sobre el saló de sessions. A la segona meitat, el discurs i el to de lectura van decaure, i es va sentir un cert brogit, però la primera meitat va ser inusual. Rojo estava desconegut. Potser el diputat Antonio Espinosa, assegut a dos metres d'ell, li enviava idees per telepatia. O potser ja l'havia ajudat abans, a l'hora de redactar la intervenció. O ho havia fet el partit, així, en general.
Després van passar pel debat Franco, la Segona República, les oligarquies i les classes populars, el cafè per a tothom, el totalitarisme, Llavaneres, i tot de coses més, i abans de marxar, des del públic es va exhibir el retrat oficial del rei, cap per avall. En la mateixa disposició va se dipositat i molt retratat al peu de la façana municipal, on a les set de la tarda un fiscorn havia interpretat Els segadors en la concentració habitual pels presos. Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants de Borbó i Grècia és ingrat per als manresans per 19 vots a favor, 5 en contra i una abstenció (Davins). Segur que quan ho sàpiga es penedirà i concedirà la independència a Catalunya.
