«L'any 1884 Manresa és una ciutat de prop de 30.000 habitants on la pagesia i els artesans han cedit protagonisme a una gran massa obrera i menestral. Dins la classe obrera, i en alguns sectors marginals, s'hi creen bosses de pobresa necessitades d'ajut social. És en aquest àmbit que el 1884 sis religioses Serves de Sant Josep s'instal·len a Manresa a la Plana de l'Om, 6, i, per mantenir-se autònomament creen una economia de subsistència basada en el treball tèxtil i la vetlla de malalts a domicili. Això els permet acollir i tenir cura de joves esgarriades i de nenes de més de sis anys en situació de fragilitat social. El 1886 canvien la seva llar per una de nova, més àmplia, al carrer dels Caputxins». Aquest és el context i l'inici de la història de la Clínica Sant Josep, que ahir va fer 90 anys.
Qui ho explica és el doctor Lluís Guerrero i Sala, autor del llibre La Clínica Sant Josep. Un compromís amb Manresa. Recorda que en la ciutat de fa 90 anys, «el tracte freqüent amb malalts amb patologia comuna, afectats per l'epidèmia de còlera del 1885, la pandèmia de grip del 1918, la febre groga del 1921, el tifus endèmic i brots freqüents de tot tipus de malalties infeccioses de la infància i els adults, fan que es plantegin obrir un sanatori a la ciutat, oimés pel fet que l'Hospital de Sant Andreu patia el pes de la seva llarga història, de la manca d'inversió crònica i no podia fer front a tota la demanda assistencial del moment, difícil de derivar a Barcelona per les dificultats de les comunicacions».
El 1928 les religioses es van dividir en dues comunitats; «unes es van instal·lar al gran casal del carrer de Sant Miquel [actual Ateneu Popular la Sèquia], on van seguir el projecte d'acollida i d'educació de nenes i joves, i les altres van fer obres d'adequació de la casa del carrer dels Caputxins mentre aconseguien les autoritzacions civils i eclesiàstiques per obrir un sanatori per a malalts».
El dia 1 de gener del 1929
«El dia 1 de gener del 1929 el Sanatori Sant Josep -la Clínica- obre portes, sense inauguracions ni fast. Té com a servei deu religioses que passen a exercir les funcions d'infermeres, i algunes joves acollides que mantenen i eduquen a canvi de treball auxiliar. Ofereix les instal·lacions del centre a metges de l'hospital i del dispensari municipal, que hi comencen a desenvolupar l'activitat privada». Guerrero remarca que aquest model de quadre mèdic obert, que s'ha mantingut al llarg dels anys, «facilita la participació de molts metges locals i dels que hi van periòdicament o esporàdica des de la capital, amb la qual cosa el quadre assistencial es va enriquint, com també ho fan les especialitats i procediments».
Des del primer moment la clínica es caracteritza per l'activitat quirúrgica -que aleshores engloba la traumatologia- i tocològica, sense excloure els processos mèdics. Aquesta ha estat una constant de la seva història, fins avui. Guerrero posa en relleu que «l'assistència privada mai va excloure casos de beneficència, tutelats per la comunitat religiosa».
L'any 1932 s'inaugura a la Culla el Sanatori de Sant Joan de Déu, orientat a la infància. A partir d'aquell any, a la Clínica «hi té un paper emergent l'atenció mutual, que després d'uns inicis modestos creix de forma exponencial tant pel que fa al nombre d'asseguradores com de malalts atesos. Aquest fet reforça el caràcter no classista del centre, que atén pacients privats però la majoria són mutuals de classes mitjanes i obreres, i també de caritat». També rebia pacients de comarques veïnes i d'altres llocs del país.
L'anormalitat de la guerra
Amb l'arribada de la guerra civil, la Clínica va absorbir amb el Sanatori de Sant Joan de Déu l'activitat que no podia atendre l'hospital, dedicat a la milícia. Després, la postguerra ho retorna tot a la situació prèvia, «afegint-hi estretors i un nou medi polític i social constret. El centre és cada vegada més quirúrgic i mutual i s'incrementa el nivell d'ocupació amb mútues laborals i d'accidents i pacients d'empreses autoasseguradores de la seva plantilla».
Les primeres agulles de radi
La Seguretat Social es crea el 1942 i es desplega a Manresa entre els anys 1944 i 1946. «El 1944 s'hi implanten les primeres agulles de radi que inicien els tractaments radioteràpics, i el 1947 s'hi practica la primera administració de penicil·lina. Fa innovació i té un increment d'activitat que ve determinada pel seu prestigi i pels successius convenis amb la Seguretat Social». La medicina pública creix fins a assolir amb els anys un paper preponderant, fins al 1994. «Aquest creixement fa que a partir de la primeria dels anys 70 es creïn equips de diverses especialitats; uns són de metges assalariats i altres, privats. Aquest increment obliga a fer ampliacions i ales noves de l'edifici els anys 50 i 80».
Del privat al públic, i al privat
La reordenació sanitària de Manresa imposa que en acabar l'any 1994 la Clínica deixi l'assistència pública, es retirin les religioses que la van fundar i es fusioni amb el Centre Hospitalari. «Retorna a l'assistència privada i mutual, que es reforça després de la constitució de la Fundació Althaia, l'any 2002. La nova fundació aposta per concentrar progressivament tot el servei assistencial no públic a la clínica, que manté una intensa activitat quirúrgica i mèdica i diversifica els seus serveis mitjançant societats professionals i metges lliures del quadre obert». Guerrero insisteix que «l'assistència mutual de la Clínica no té avui cap caràcter elitista, ni tampoc l'ha tingut en el passat».
