Marcelline Nyiranduwamungu ha estat recentment a Manresa per participar en el memorial Flors Sirera , i recordar els conflictes dels països de la regió dels Grans Llacs d'Àfrica. Aquesta activista ruandesa viu exiliada a Bèlgica i lidera l'entitat RifDP (Xarxa Internacional de Dones per la Democràcia i la Pau), que té com a objectiu denunciar la vulneració de drets a la regió africana d'on prové, sobretot de les dones. I és que Nyiranduwamungu assegura que «les dones són les primeres víctimes dels conflictes».

Creu que algun dia es farà justícia en el cas de la cooperant de Manresa Flors Sirera, assassinada en el conflicte de Ruanda fa 23 anys, i el d'altres víctimes d'aquesta guerra?

En aquests moments hi ha dues instruccions obertes, a Espanya i a França. Ara la justícia francesa diu que vol tancar l'expedient perquè no hi ha novetats i no s'hi pot afegir res més. Però, és clar, és contradictori, perquè si no s'investiga, no hi pot haver novetats i, per tant, no es pot avançar. Haurem de veure com avança. En tot cas, ser a Manresa m'ha impressionat perquè he pogut copsar que hi ha un esforç important perquè el conflicte de Ruanda no caigui en l'oblit.

Fa més de vint anys del genocidi de Ruanda, i molts anys després han sortit a la llum casos de violacions massives a dones. Per què creu que hi ha realitats que no s'expliquen fins molt de temps després?

Una de les coses que fem és escoltar testimonis i víctimes de vulneracions de drets humans. Si hi ha intermediaris, la informació es distorsiona. Si mirem informacions en els mitjans de comunicació, malauradament, no arriba tota la realitat del que passa a Ruanda. Una de les tasques de l'organització en què estic implicada és, precisament, difondre la situació per la qual passen moltes persones al país. Un cas que hem portat recentment és d'una dona de Ruanda que volia anar al Regne Unit, al funeral del seu pare. Els familiars l'esperaven però ella no arribava, i al final vam descobrir que la policia la tenia retinguda.

Doncs expliqui quines altres realitat hi ha amagades.

N'hi ha moltes. El govern actual diu que treballa per la reconciliació i que només existeixen els ruandesos, més enllà de les diferències interètniques, però de manera molt subtil sí que es mantenen diferències entre hutus i tutsis. En els nous carnets d'identitat no s'especifica a quin grup pertanys, però l'estat encara conserva els antics. I quan demanes el passaport, per exemple, te'l concedeixen o no depenent de l'ètnia que siguis. El govern fomenta aquestes diferències.

Algunes més?

La imposició del cultiu únic. Abans, cada família tenia un espai per cultivar i així podien viure. N'hi havia, fins i tot, que compartien el camp. Però ara s'imposa el cultiu únic i obliguen les famílies a tenir un sol cultiu que després han de vendre. Es fixa un preu i, quan el porten, diuen als qui conreen la terra que aquell és el preu, i no hi ha marge per discutir. La subsistència econòmica, ara, és molt complicada.

La seva organització treballa, també, per ruandesos que s'han establert a Europa, tot fugint dels conflictes. Quins són els problemes que es troben en ter-ritori europeu els que fugen de conflictes?

Els que vivim a Europa també ens trobem amb la manca de democràcia de Ruanda. Quan s'ha d'anar a l'ambaixada de Ruanda a Bèlgica, pregunten si estàs a favor del govern o en contra, entre altres qüestions. La gent, és clar, se sent incòmoda i ja et classifiquen. Això crea molt neguit i fa, per exemple, que hi hagi gent que no vulgui participar en la nostra associació perquè és contrària al règim. Nosaltres treballem, precisament, perquè hi hagi llibertat de pensament.

Però en el dia a dia, quina realitat es troben els que han fugit del conflicte?

Ens preocupa molt la situació dels joves perquè no se senten d'enlloc. A l'escola es troben amb un sistema de vida que és molt diferent de la que viuen a casa. Això comporta moltes contradiccions internes. A vegades a les escoles no es dona suport a accions per a un millor creixement del noi.