La ciutat de Manresa està situada al costat del riu Cardener, que l'envolta pel sector de ponent i de migdia. I, dins de l'actual terme municipal, pel sector de llevant el travessa el riu Llobregat. Així mateix, un conjunt de torrents com el de Predicadors i el de Sant Ignasi i el seu afluent de la Font dels Capellans, o els més llunyans de Santa Clara, Llops i Mas d'en Pla, han configurat el relleu tal com el coneixem avui en dia.
Per tant, els rius des dels primers assentaments prehistòrics fins avui han estat un element geogràfic important per als humans que hi vivien. Per passar d'un costat a l'altre de la riba d'un riu han existit, tradicionalment, tres sistemes: el passatge a gual, els ponts i una barca. El més antic és el primer, que consisteix a passar el riu a peu aprofitant els punts on hi ha poca aigua, mentre que els altres dos exigien uns esforços econòmics i tecnològics superiors.
Sabem que, des de temps immemorial, es passava el riu Cardener a gual a sota del Puigcardener, una mica més avall de l'actual Pont Vell i també una mica més amunt de l'actual pont de Sant Francesc. En els dos llocs l'existència d'aquests punts amb roca al sòl feia més fàcil creuar el riu en èpoques d'estiatge o bé de poc cabal.
La formació de la Manresa medieval i el creixement de la ciutat devia fer obligat millorar el sistema de creuar el riu, tant en època de sequera com de crescudes, i, per tant, calia construir un pont. Els primers ponts que es devien fer sobre els rius eren troncs o palanques de fusta que, per la seva fragilitat, no han sobreviscut fins als nostres dies.
El forats per als troncs
L'estudiós Xavier Sitjes comenta que a la capital del Bages encara és possible veure uns forats d'uns vint centímetres de diàmetre uns cinquanta metres més amunt del Pont Vell i que devien correspondre a clots destinats a encastar-hi els troncs verticals que havien d'aguantar troncs horitzontals que travessaven el corrent de l'aigua.
Construir un pont no era tasca fàcil ni barata ja que calia una forta inversió. L'edificació i manteniment de molts ponts era a càrrec del Consell de la Ciutat, o sigui, del govern municipal, que s'encarregava de construir-los, mantenir-los i de cobrar el cor-responent pontatge.
L'impost del pontatge
El pontatge era un impost que els sobirans van concedir, a començament del segle XIV, a les ciutats perquè poguessin cobrar una quantitat a tothom que passava per un pont, fossin persones, animals o mercaderies, que servís per ajudar en les despeses de construcció.
A Manresa, el pont més antic és el Pont Vell, que es va construir una mica més avall del ju-nyent del Cardener amb el tor-rent Mirabile (després conegut com torrent de Sant Ignasi), en un punt on el riu queda encaixonat i aflora la roca i una mica més amunt del camí per on antigament es passava el riu a gual.
Sitjes, estudiós d'aquests monuments medievals a la comarca del Bages, esmenta quatre etapes constructives d'aquest pont. A la primera etapa corresponen les restes d'un pilar que es troba aigua avall i que data del segle XI i que devia ser un pont d'un sol arc. La segona, seria un altre pont aixecat cap a final del segle XII o primeria del XIII -quan la ciutat s'anava consolidant- del qual encara són visibles alguns carreus en els fonaments de l'arc central. Probablement era un pont de tres arcs i uns cinc metres més baix que l'actual i que una riuada es devia emportar.
A final del segle XIII, per culpa de la riuada que el va malmetre, va caldre edificar un nou viaducte. Es va edificar un pont romànic de vuit arcs gairebé de mig punt, però una mica escarsers, com sol ser freqüent en molts ponts pel fet que presenta una major secció de desguàs que un arc de mig punt. Només l'arcada central és de punt rodó. La quarta reconstrucció es va fer després de la guerra civil i en parlarem en el proper capítol d'aquesta sèrie.
Escurçat uns dinou metres
L'arc a la dreta del riu va ser escapçat quan van construir la car-retera de Manresa a Esparreguera i, per aquest motiu, la longitud total es va escurçar uns dinou metres.
Presenta l'estructura clàssica de perfil angular conegut amb el nom d'esquena d'ase, típica de molts ponts medievals, amb un arc central més elevat i els laterals en degradació simètrica a cada costat.
Els murs són de carreus, igual que les voltes i els contraforts, i el paviment és de còdols col·locats amb morter de calç. L'estructura no és totalment simètrica, perquè el nombre d'arcs a partir del principal no coincideixen: n'hi ha tres a la banda dreta i quatre a la banda esquerra.
Als dos costats de l'arc central hi trobem una finestra en forma d'arc de mig punt que serveix per alleugerir la pressió sobre la construcció en el cas de riuada. Els pilars dels tallaigües presenten uns angles aguts esbiaixats cap enfora a fi de digerir el major volum d'aigua possible cap als arcs centrals, que són els que tenen l'ull més gran i, per tant, els que poden deixar passar més aigua. Per poder resistir millor la força de l'aigua, el pont no és recte sinó que fa una lleugera corba aigua amunt.
