09 de juny de 2020
09.06.2020
Regió7

«Tenia la sensació de viure una vida que no era la meva»

Entrevistem Mercè Marsinyach, infermera gestora de càncer de mama; Damià Perich, pneumòleg; i Gina Rognoni, metgessa a l'UCI

08.06.2020 | 23:40
Mercè Marsinyach, Damià Perich i Gina Rognoni |

Mercè Marsinyach és infermera gestora de casos de càncer de mama a la Fundació Althaia. La covid ho va capgirar tot i va entrar a treballar a l'UCI. Tenia experiència, però d'això en feia més de 20 anys.

Quan explica que tenia la sensació de viure una vida que no era la seva no es refereix tan sols al canvi de feina, sinó també a la personal, a la familiar, a la més íntima. «Agafes la por que hem tingut molts sanitaris: portar el virus a casa». Per això va fer l'opció d'anar-se'n a viure amb una companya també d'oncologia. «Vaig passar d'estar a casa amb la família, el meu home i la meva filla de 9 anys, a tenir una feina nova i a viure en un lloc diferent. Tot va canviar al 100%».

«Vam plorar molt perquè és una decisió que costa, però la fas amb la intenció de protegir». En va parlar amb el seu home «i va estar d'acord que ara tocava anar a aquesta guer-ra, perquè ell em deia que era una guerra amb un enemic invisible». I també va parlar amb la seva filla. «Li vaig dir que no som herois, som professionals que ens toca estar en aquesta batalla, i que la mama ha d'ajudar a salvar vides, que la gent es curi i a donar confort. Em va contestar, amb aquestes paraules: ves que la mama salvant vides no es mori ella». Explica que va arribar plorant a la feina, però «et refàs». Això, juntament amb la «duresa de la malaltia», va fer que hi hagués moments «mols tristos».

A partir d'aquí «vas posant murs que de tant en tant cauen perquè hi ha moments que tothom és vulnerables. Però tot i així et sents fort», diu.

Com en la majoria de casos quan li van canviar el destí el primer que va fer va ser repassar «moltes coses» per posar-se al dia. «Em deien que això és com anar amb bicicleta. Hi ha coses que sí i coses que no». Recorda que quan li van dir que aniria a l'UCI «al principi sents por. Por a allò desconegut, al desconeixement. Això ens passa amb moltes coses de la vida. Un cop hi entres, aquesta por es transforma en altres coses», com cansament i esgotament. Explica que quan dormia encara sentia les alarmes dels aparells de l'UCI.

La prediposició dels companys, la sinergia que es va crear entre l'equip, «la voluntat i l'ajuda fa que tiris endavant i tinguis clar el que has de fer i no t'ho rumiïs. Ho fas», rebla Marsinyach.

«Pensava: pot ser veritat?, vols dir que no exageren?»


Damià Perich, metge pneumòleg, treballa des de fa més de 13 anys a Althaia. Des del primer moment de la crisi sanitària es va trobar donant suport a la unitat de semicrítics de malalts amb covid fent feines que habitualment fan els intensivistes. «Jo crec que no hi ha ningú a l'hospital que en algun moment no se sentís desubicat perquè tot era nou, la malaltia era nova, un microorganisme nou, i les coses canviaven cada dia».

Opina que en certa manera ja estaven avisats perquè se sabia la situació d'Itàlia. Tot i així, «jo llegia coses que em feien pensar: pot ser veritat?, vols dir que no exageren?». I quan t'ho comences a trobar t'adones que res d'exagerat. Va ser un boom de sobte de pacients i molts d'ells molt greus, amb una malalta de la qual sabíem poca cosa. S'aplicaven protocols que no es basaven en l'evidència científica perquè no n'hi havia, tot era nou», destaca. És aquí on s'atura un moment per agrair la tasca dels metges internistes de malalties infeccioses, especialment la metgessa Antònia Flor, que «es va passar hores i hores preparant protocols que ens van ajudar molt».

De la feina diu que «en el meu cas, quan ets amb els pacients, intento deixar de banda els sentiments i el cor i fer-ho el millor possible. És quan surts de l'hospital després de 12 o 24 hores que et ve la baixada». Recorda passar torns de nit havent d'intubar 5 o 6 malalts «un darrere l'altre, incloent-hi companys de feina, que probablement és el pitjor. Hauria pogut ser un d'ells», afirma.

Durant el pic de l'emergència «he arribat a treballar amb oftalmòlegs, traumatòlegs, pediatres, gent que òbviament no estava acostumada a fer aquesta feina. I feies pinya, companyerisme. És la part positiva que podem treure d'aquesta experiència». Continua dient que «jo no he vist mai a ningú posant mala cara a un company, i particularment m'ha sorprès molt infermeria de pediatria. La professionalitat i el companyerisme ens ha ajudat a tirar endavant».

Com a pneumòleg opina que probablement la malaltia deixarà seqüeles als pacients que se n'han sortit. «No sabem com quedaran aquests pulmons després. Dubto que quedin sans. N'hi haurà amb cicatrius, amb fibrosi... amb la qual cosa els pneumòlegs tindrem molta feina». Afirma que s'haurà de conviure amb el coronavirus. «Quedarà entre nosaltres. Segurament com la grip, i esperem que no muti gaire i que es trobi una vacuna».

«La reacció de les famílies ha sigut espectacular»

Quan el coronavirus es va començar a acostar una de les primeres coses que va fer Gina Rognoni, metgessa intensivista a l'UCI de Sant Joan de Déu de Manresa, va ser comunicar a la llar d'infants dels seus fills que deixarien d'anar-hi una temporada. «Ens van dir que no patíssim i que no ens espantéssim. I vam dir que no ho fèiem per nosaltres, sinó que podria ser de les primeres a encomanar-me i que ho podria passar als meus fills, i els meus fills a l'escola. No és que tingués por, sinó que tenia una responsabilitat social».

Rognoni pensa que hi ha hagut un trencament «abismal de la nostra realitat. Vivim en mons paral·lels. Jo mateixa, en una línia temporal, visc en un món paral·lel a la meva vida d'abans. La professional ha canviat al 100 %, la personal, totalment, i per la meva professió, la meva família també viu una realitat absolutament diferent. Una realitat paral·lela que a vegades no saps si és veritat o mentida. I ha estat molt sobtat».

Això mateix passa en tots els àmbits de la societat, reflexiona. «Ens arribava informació de Llombardia però era la seva realitat i la nostra era diferent. Fins que va acabar sent la mateixa». La realitat també és diferent si una persona ha hagut d'estar confinada, o si si ha tingut algun familiar afectat per la covid. Seguint aquest mateix fil afirma que «jo crec que a l'hospital he aguantat pels meus companys. Perquè vivim la mateixa realitat».

Rognoni, després de comentar-ho a casa i buscar assessorament professional i analitzar riscos i beneficis, va optar per continuar convivint amb la família «perquè tornar a casa m'ajuda moltíssim. Jo crec que ha estat clau. Tinc companys que han viscut aïllats i és molt dur el que han fet».

Recorda que els equips de psicòlegs de l'hospital la van ajudar amb petites eines com «pensar una cosa que tenia controlada. Jo creia que tot estava descontrolat, però després veus una petita llum com per exemple que la família més directa estava bé».

De les famílies dels malalts és de qui més es recorda Rognoni. «La seva reacció ha sigut espectacular. Hem viscut situacions molt i molt dures amb les famílies. La unitat de crítics ja és de per si dura. Per a nosaltres és important veure'ls i que ells ens vegin. Ens hem trobat en una situació diferent i han respost increïblement bé. No t'esperes que siguin tan agraïdes a l'altra banda del telèfon.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Visites al metge

Visites metge Manresa

Demanar hora

Althaia permet programar la visita amb el teu metge.

Cartellera de cine

Bages Centre

Bages Centre

Consulta les pel·lícules i els horaris que es projecten a Manresa.

 

Guia de restaurants

Restaurants a Manresa

Restaurants a Manresa

Els millors restaurants de Manresa. Fitxes amb fotos i mapa.

 

Transport públic

Horaris bus Manresa Barcelona

Bus Manresa-Barcelona

Accedeix als horaris del servei de bus entre Manresa i Barcelona. 

 
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar

Calendari laboral 2019 a Catalunya

Calendari Laboral 2020 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2019/20