El nou testimoni del cas dels germans menors d’edat desapareguts fa 33 anys a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa ha fet aixecar la veu de la família, ja que considera que a partir del seu relat s’ha de tornar a investigar. Regió7 ha parlat amb l’home que diu haver vist com un metge se’ls enduia de l’habitació i els portava a un soterrani del centre sanitari. De moment, però, el jutge no comparteix la posició de la família i ha denegat la reobertura del cas. El nou testimoni posa el focus sobre personal de l’hospital, una de les hipòtesis contemplades al principi, sobretot perquè mai no hi ha hagut una línia clara cap on investigar.
«No recordo l’hora, però era de nit, i tard, perquè a l’hospital no hi havia ningú», relata Antonio, que és com s’identifica perquè no vol que el seu nom complet se sàpiga. El testimoni fins ara, tot i explicar detalls del que va veure, no ha concretat aspectes que podrien ser clau per saber amb més exactitud si el que diu coincideix o es complementa amb el que van declarar les infermeres a la policia i al jutge durant la investigació. En el sumari del cas consta que una infermera va passar per l’habitació d’Isidre Pires Òrrit, el nen de cinc anys que hi estava ingressat, a un quart de 12 de la nit i que va veure el menor dormint, motiu pel qual no el va molestar. Segons la declaració de la infermera, no hi era la Dolors, la germana de 17 anys que li feia companyia.
Uns plors que criden l’atenció
Antonio, manresà de tota la vida, llavors tenia 13 anys i cuidava un germà que estava ingressat a l’hospital. Havia vist els Pires Òrrit pel centre, però no els coneixia amb anterioritat. En aquell moment es trobava a la sala que hi havia al final del passadís de la segona planta, i li va cridar l’atenció uns plors que va sentir. Quan es va apropar al passadís va veure com un metge ordenava a l’adolescent que s’assegués en una cadira de rodes i va col·locar el nen, que també plorava, a la falda de la germana, que demanava per la mare i preguntava on la portava. «Van passar pel meu costat i el metge se’m va quedar mirant, i tot això em va cridar l’atenció», segueix explicant. Va veure com es ficaven dins d’un ascensor que només utilitzava el personal mèdic, i ell, encuriosit pel que acabava de presenciar, va avisar l’ascensor. «No sabia a quina planta havien anat, però en aquell ascensor només hi havia dos botons. Per tant, només podia anar cap a baix», rememora.
L’ascensor anava fins al soterrani de l’hospital, que actualment està molt canviat per les ampliacions i les reformes que s’hi ha fet en les darreres dècades. Un cop va arribar a baix, va sortir i va veure, darrere una porta, que hi havia un altre metge que l’esperava. «Primer van posar una injecció al nen, i va deixar de plorar, i tot seguit en van posar una altra a la noia. Els van col·locar en una llitera a cada un», relata. Al soterrani hi havia un tercer metge i un d’ells es va adonar de la seva presència, i va ser quan va anar corrent cap a l’ascensor i va fugir de l’hospital. «Vaig tornar a casa, i vaig dir a la meva mare que no volia estar-hi perquè em feia por, i que hi anés ella, perquè jo no m’hi quedava, sense concretar-li res més», afegeix tot detallant a aquest diari el que recorda d’aquella nit.
Diu que no ho va explicar per por, però que ara, un cop va veure que recordaven el cas en un espai televisiu de Tele5, va decidir trucar al número que facilitaven en el programa. Va ser quan va decidir explicar-ho i assegura que s’ha tret un pes de sobre. En la reconstrucció dels fets, a partir de declaracions de les infermeres a final dels anys 80, ningú torna a l’habitació fins a les 7 del matí, i és quan s’adonen que no hi són els menors i els busquen pel centre hospitalari. A partir d’aquí comença una de les desaparicions que més ha sobtat investigadors i periodistes de successos en les darreres dècades a l’Estat espanyol.
Concentració a Súria
Una seixantena de persones es van concentrar ahir a la tarda davant de l’ajuntament de Súria per demanar la reobertura del cas dels menors desapareguts a l’Hospital Sant Joan de Déu. A la població viuen membres de la família Pires Òrrit i per aquest motiu va ser el lloc escollit. Ahir feia 33 anys exactes que no hi ha rastre del nen i de l’adolescent.
En l’acte hi va intervenir una de les germanes, Carme Òrrit Pires (per qüestions burocràtiques té els cognoms al revés) i va demanar al jutge que reconsideri la decisió de mantenir el cas arxivat. «Hi ha un nou testimoni i hem de saber què va passar», va expressar.
D’altra banda, també va parlar la regidora Olga Tena, responsable de Seguretat Ciutadana, Benestar Social, Sanitat i Solidaritat, i va dir que dona tot el suport als familiars, que «han patit durant tot aquest temps». L’alcalde del municipi, Albert Coberó, també era present en la concentració. L’acte va finalitzar amb una encesa d’espelmes.
La Policia Nacional va concloure que es tractava d’una fuga de la llar, bàsicament perquè no va trobar cap prova. Els Mossos , la Guàrdia Civil i, fins i tot, un detectiu van intentar esbrinar què va passar. Durant 33 anys no hi ha hagut cap novetat destacable en el cas. Fins ara.
Un dels metges d’aleshores qualifica el relat de «fantasiós»
Un membre del personal mèdic que treballava el dia de la desaparició que no vol fer públic el seu nom afirma a aquest diari que «no és cert» el relat del nou testimoni. Qualifica el que diu de «fantasiós», i quan se li pregunta per què creu que el testimoni ara explica el que va veure la nit de la desaparició, afegeix que no ho sap perquè «no el coneix», però que «s’ho està inventant», i demana als periodistes que no busquin «tres peus al gat ni coses estranyes». Assegura no saber-ne res perquè es va avisar la direcció de l’hospital i més tard la policia, i tot va quedar en mans dels investigadors.
Un dels punts que la família ha recriminat al personal mèdic, a part de la falta de resposta de la direcció de l’hospital, és que «mai no els va importar la desaparició» fins al punt que un pediatre se’n van anar el mateix dia de vacances a Turquia. Aquest membre del personal de l’hospital consultat es refereix al viatge dient que el metge en qüestió no se’n va anar just a la jornada de la desaparició sinó uns dies més tard, i que prèviament havia preguntat a l’inspector de la Policia Nacional si podia marxar, tal com tenia programat. Sobre els aspectes de seguretat, afegeix que abans hi havia menys personal i, tal com va dir al seu dia el llavors director del centre, «un hospital no és una presó».
