Era la tardor del 96. Estava repassant els actes de la Setmana Solidària que aquells dies es feia a Manresa. Escoltava la ràdio de fons i vaig apujar el volum quan van sonar els bib-bibs de les noticies : «Un dia més, els bombardejos als camps de refugiats ruandesos a l’est del Congo estan provocant una fugida massiva de persones... Algunes fonts parlen de centenars de milers ... riuades de gent famèlica, vells, criatures... cadàvers vora les carreteres... catàstrofe humanitària de dimensions... la comunitat internacional parla de crear una comissió...».

Missioners i amics havien tornat feia dos anys de Ruanda després de viure-hi 30 anys, ens havien parlat del què passava al país i de la fugida de milions de ruandesos per refugiar-se a l’est del Congo.

«Estan matant els refugiats, la zona no és segura i els cascos blaus de les Nacions Unides tenen ordres de no actuar. Cal obrir corredors humanitaris per fer arribar les ajudes, i les forces de l’ONU i no ho fan!».

Aquella mateixa nit una colla vàrem penjar una pancarta a la façana de Crist Rei i uns quants ens hi vàrem quedar a dormir: expressem la nostra indignació! Al cap de pocs dies, la façana de Crist Rei estava coberta de pancartes de grups i d’entitats. A les escales, centenars d’espelmes que portava la gent il·luminaven aquells missatges de les pancartes convertint-los en un clam d’indignació, de ràbia i de solidaritat.

Però, al cap de dos mesos, a l’est del Congo, van assassinar la Flors junt amb altres cooperants. La seva mort i la dels seus companys va fer que totes les ONG que cooperaven a l’est del Congo evacuessin els seus cooperants, i així tota la zona quedés neta de testimonis occidentals del que allà havia de passar encara. Era la nova estratègia de les multinacionals mineres: es tracta de convertir la zona rica en minerals en una zona de guerra, apropiar-se-la expulsant o massacrant la població, tancar-la i protegir-la amb mercenaris que poden matar impunement, extreure’n el mineral i portar-lo a un país proper on es «legalitza» amb la connivència del seu govern de torn que, de retruc, té la de la «Comunitat Internacional». A l’est del Congo hi ha el 80% de les reserves mundials de coltan, i ells ho sabien.

No puc evitar una llàgrima pensant en la Flors cada vegada que compro un mòbil.

Fa 25 anys vam ser com una picadeta de mosquit sobre la gruixuda pell dels poderosos. Avui, no els podem ni picar, perquè han après que quan senten el brunzit d’un mosquit a prop, activen les poltrones dels intel·lectuals de la comunicació i el mosquit es converteix en un «buenista, perroflauta, antisistema, negacionista, sediciós, conspiranoic, comunista i enviat al racó de pensar».