El 2 de febrer es commemora el centenari de la publicació de la novel·la més prodigiosa i analitzada i alhora menys llegida del segle XX, Ulisses, de James Joyce. A les llibreries, n’hi ha avui disponibles dues traduccions al català: la de Joaquim Mallafrè, del 1981 (Proa), i la del solsoní Carles Llorach-Freixes, del 2018 (Funambulista). En castellà, la primera adaptació és la de l’argentí d’arrels gironines José Salas Subirat (publicada el 1945 al seu país i editada a Espanya el 1964). A Espanya, no va ser fins al 1976 que José María Valverde en va fer la primera versió al castellà. Però queda pendent d’edició la que va ser en realitat la primera traducció de l’Ulisses al català i també al conjunt de l’Estat, la signada el 1966 pel manresà Joan Francesc Vidal Jové.
Es tracta de tota una fita filològica que va romandre quatre dècades oblidada en l’antic arxiu de la censura a Madrid i que, malgrat haver estat descoberta per l’acadèmic Alberto Lázaro fa quinze anys, encara ha de publicar-se amb tots els honors mentre és custodiada avui per la professora dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC Teresa Iribarren.
Sí, la primera traducció catalana i de l’Estat de la gran novel·la de Joyce és manresana. Una dada poc coneguda, malgrat l’emocionant peripècia editorial i humana que hi ha al seu darrere i malgrat també la reconeguda qualitat literària del treball de Vidal Jové.
La traducció de Vidal Jové és anterior a la primera publicada en català, de Joaquim Mallafrè, i també a la primera feta a l’Estat, de José María Valverde
Advocat, autor, polític
Nascut el 13 de juliol del 1899 en una família benestant de la capital del Bages, criat al carrer del Joc de la Pilota (on rememora la infantesa a l’autobiografia Històries del meu temps, amb què va ser finalista del premi Joanot Martorell el 1957 i publicada per Editorial Selecta el 1970), amic de Joan Selves i Carner i de Josep Maria Planes, Vidal Jové es va formar tant en les lletres com en l’advocacia. Va treballar al despatx de l’advocat de la Lliga Josep Bertran i Musitu (on casualment va coincidir amb el pare de la Falange, José Antonio Primo de Rivera) i més tard com a secretari del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears i com a assessor jurídic de la Cambra de Barcelona. Prolífic traductor, va ser un guardonat autor teatral i un membre destacat del Govern de la República, del qual, com a militant d’ERC, va ser nomenat secretari general d’Ordre Públic. Les amenaces anarquistes el van dur a exiliar-se a França l’octubre del 1936 i el 1941 es va establir a Madrid. Els seus últims dies els va viure a Newcastle, al Regne Unit, on va morir l’estiu del 1978.
En aquella població del nord d’Anglaterra vivia des dels anys 50 la seva filla, Assumpció Vidal Parellada, traspassada fa just un mes, als 93 anys. Assumpció Vidal era vídua del reconegut hispanista George James Gordon Cheyne (mort el 1990), especialitzat en l’economista, polític i historiador aragonès Joaquín Costa. El 1973, la filla va endur-se la mare i el pare, convalescent d’una hemiplegia, a Newcastle per intentar-ne una rehabilitació que no va donar resultat.
Un encàrrec diabòlic
Tal com han documentat a bastament tant Teresa Iribarren com Alberto Lázaro en diversos articles acadèmics, a començaments del 1966, Vidal Jové rebia l’encàrrec de l’editor barceloní Alfredo Herrero Romero, proper al règim franquista i poc entès en l’obra de Joyce, de traduir amb urgència l’Ulisses al català. L’obra havia de formar part de Renaixença, una de les col·leccions (dedicada a textos en català, i que ja havia donat a llum a una versió del Decameró de Bocaccio) amb què treballava Herrero, que també llançava al mercat títols de fantasia, policíacs i de clàssics literaris, a més de llibres tècnics i volums dedicats a personatges de l’univers franquista, com els generals Mola i Calvo Sotelo, José Antonio Primo de Rivera i Franco.
El 2006, el mecanoscrit de Vidal Jové va ser descobert per casualitat pel professor Alberto Lázaro a l’antic arxiu de la censura
L’editor, potser apressat per una disputa amb la competència, pretenia que el manresà tingués l’obra a punt en només quatre mesos, «un dels encàrrecs més estrafolaris que s’ha fet a la història de la literatura del segle XX», segons Teresa Iribarren. Finalment, Vidal Jové en va disposar de set; tot i així, una gran proesa en ser la novel·la de Joyce una de les obres més dificultoses de les lletres mundials i un enorme desafiament per a qualsevol traductor per la inventiva en el llenguatge, l’experimentació en el monòleg interior, la recerca d’una musicalitat difícilment reproduïble en cap altra llengua i els paranys històrics i culturals de què està farcida. Joaquim Mallafrè, assessorat per acadèmics i traductors, va tardar set anys a completar la seva traducció, els mateixos que Joyce va invertir a escriure-la. Però Vidal Jové va complir l’encàrrec en poc més de mig any, a 25 pessetes la pàgina, una remuneració molt pobra ja en l’època, i que el manresà havia intentat incrementar en va, segons consta en la correspondència recuperada pels dos professors. En total, Vidal Jové va cobrar 35.706 pessetes pel que Lázaro qualifica de tasca «hercúlia».
Del francès al català
El seu mecanoscrit, que ocupa quatre volums de 1.082 pàgines en DIN A4, enquadernats en pasta dura de color vermell, va ser elaborat a partir de la primera traducció de l’obra, al francès, de l’Ulisses, que havia signat el 1929 Auguste Morel, amb correccions de Stuart Gilbert i que va ser supervisada pel mateix James Joyce i Valery Larbaud, per la qual cosa ha estat de sempre considerada una versió «autoritzada» del laberíntic text joycià. Vidal Jové no tenia coneixements d’anglès, però sí un gran domini del francès, llengua de la qual havia traduït Balzac, Rabelais i Rimbaud, entre altres. Vidal Jové coneixia molt bé l’ofici. Durant els mesos de la traducció, Vidal Jové va mantenir una sovintejada correspondència amb la seva filla i el seu gendre, que confrontaven l’adaptació amb l’original anglès. «No vam fer pràcticament correccions», recordava per a aquest diari Assumpció Vidal. Ambdós noms figuren en el mecanoscrit com a col·laboradors en la traducció.
Sense censura
L’octubre del 66, l’adaptació de Vidal Jové estava enllestida i el 15 de març del 67 obtenia el vistiplau de la censura franquista, tot i el contingut de la novel·la, plena d’al·lusions sexuals molt explícites, escatologia i anticlericalismes. «El censor no deuria saber llegir en català perquè no hi va fer cap esmena», diu Iribarren. El fet que ja hi hagués una traducció al castellà en circulació, la de Salas Subirat, podria haver afavorit el treball del manresà davant la censura. «Potser ni se la van mirar», especula Iribarren. Així doncs, tot estava a punt per a la primera edició, que, segons els plans inicials, havia de constar d’un miler de luxosos exemplars en pell, al costós preu de 400 pessetes.
Amb tot, i malgrat les reiterades queixes de Vidal Jové, Herrero mai no va publicar la novel·la, que presumiblement havia d’aparèixer amb un pròleg de Camilo José Cela. Els acadèmics conjecturen que tal vegada Herrero no va obtenir els drets de l’obra.
La versió de la novel·la de Joyce, que Vidal Jové va fer en només set mesos, va superar la censura franquista, però mai no es va arribar a publicar
El 1968, un Vidal Jové desenganyat escrivia al poeta i amic Tomàs Garcés per demanar-li consell sobre com poder editar la novel·la en una altra editorial. Però no va trobar una solució econòmica favorable per recuperar el mecanoscrit d’Herrero. «Parlar amb el Sr. H. em sembla perdre el temps si ell no té quartos per editar el llibre i tu no pots oferir de rescabalar-lo del que va pagar-te», li escrivia Garcés, segons ha documentat Alberto Lázaro. El fet és que la traducció de Vidal Jové va acabar, i mal catalogat, a les lleixes de la censura (l’actual Archivo General de la Administración, a Alcalá de Henares) i el manresà va quedar sense el reconeixement que li hauria garantit la traducció. Fins que el 2006 el professor Lázaro va descobrir la traducció de manera casual.
«Estava fent una investigació sobre la recepció de Joyce a Espanya i a l’arxiu de la censura ja havia trobat diversos expedients sobre traduccions del Retrat de l’artista adolescent (novel·la publicada per Joyce el 1916) i de poesies quan vaig topar amb un expedient sobre una traducció de l’Ulisses», recorda Alberto Lázaro per a Regió7. «Quan em van portar la caixa amb la documentació hi havia una part del mecanoscrit destinat al censor. Era una còpia en carbó. Em va sorprendre molt que fos una traducció catalana, i quan vaig demanar la resta de l’expedient, vaig descobrir astorat que hi havia la novel·la completa, amb el nom de l’autor i el de l’editorial i l’informe del censor que l’autoritzava», explica Lázaro. El professor, amb poc coneixement del català, va contactar amb Teresa Iribarren, experta en la recepció de Joyce a Catalunya, per valorar-ne la qualitat literària. Iribarren va viatjar fins a l’arxiu d’Alcalá per veure la troballa. «Vaig quedar molt sorpresa. La traducció era excel·lent», explica Iribarren, que en va copiar el primer i l’últim episodi. Lázaro assegura que «un dels meus èxits com a investigador ha estat trobar el mecanoscrit i un dels meus fracassos no haver-ne pogut fer la publicació. És una espina que tinc clavada». Amb tot, Lázaro celebra «haver rescatat el nom de Vidal Jové, la vida del qual va ser molt atzarosa i durant la República va rebre per totes bandes». Per a Lázaro, un dels misteris de l’Ulisses manresà és com va aconseguir superar la censura franquista: «Potser el fet que fos concebut com una edició de luxe va ser un dels motius que es permetés publicar, perquè es preveia que tindria una escassa difusió».
Què cal saber?
Manresa, pionera en la divulgació de l’obra de Joyce a Catalunya
La relació de James Joyce amb Manresa o de la capital del Bages amb l’autor irlandès no s’esgota en la figura de Joan Francesc Vidal Jové. La ciutat va ser pionera en la divulgació de l’obra de Joyce a Catalunya. La professora Teresa Iribarren n’ha establert diverses connexions anteriors a la figura del primer traductor al català de l’Ulisses. Així, el 1926, l’advocat i promotor cultural manresà Ignasi Armengou publicava el primer assaig sobre James Joyce a la revista de Manresa Ciutat. Un any més tard, l’editorial de la capital del Bages Edicions Diana publicava La Caravana, de Josep Maria Millàs-Raurell, un recull de contes «alguns d’ells molt clarament ‘inspirats’ en narracions de dublinesos i en un passatge d’Ulisses», diu Iribarren. En la mateixa editorial i aquell mateix any es publicava Relacions, un llibre de Josep Pla «de clara filiació joyceana», assenyala la professora.
Lázaro i Iribarren, que van veure de seguida les possibilitats que tenia el text per ser publicat, només disposaven en aquell moment de l’exemplar de la traducció registrat a l’arxiu. Però n’hi havia d’haver més: el de l’editorial i el mecanoscrit original de l’autor. Els dos acadèmics van iniciar una investigació sobre Vidal Jové que els va dur fins a Assumpció Vidal, la filla del traductor.
Assumpció Vidal, Cheyne, de casada, havia estat una reconeguda psiquiatra i era una dona molt intel·ligent, amb una biografia apassionant i plena de vincles amb el Madrid cultural de la llarga postguerra. Recordava la col·laboració en la traducció de l’Ulisses, però no sabia on podia ser el mecanoscrit original. Amb tot, el 2011, en una endreça per a un trasllat, la filla del traductor va trobar els quatre volums al seu domicili de Newcastle. Joan Francesc Vidal Jové havia fet el seu darrer viatge, ja gran i malalt, amb la preuada còpia de la versió. Per a Iribarren, «no publicar-la «és el que li havia quedat pendent a la seva vida». Assumpció Cheyne va lliurar la versió a Iribarren «amb el benentès que faria mans i mànigues per publicar-la. Me’l va donar en un viatge que va fer a Barcelona. Vam quedar al pis que ella tenia a la Barceloneta. Em vaig endur els quatre volums en una bossa de supermercat i en sortir del pis va caure un xàfec d’estiu. I jo duia a sobre uns llibres valuosíssims. Em vaig haver d’aixoplugar en una botiga», recorda Iribarren.
La filla del traductor va trobar, el 2011 en una endreça, el mecanoscrit original del seu pare, amb el qual ha treballat la professora Teresa Iribarren
Amb la traducció a les mans, Iribarren s’hi va posar de seguida. Primer va tenir un ajut personal de la Institució de les Lletres Catalanes per a la transcripció i revisió del text. «M’hi vaig passar tot l’estiu del 2011», recorda. Més tard va tenir un altre ajut per poder publicar la traducció, atorgat al grup de recerca GETCC de la UAB, liderat per Montserrat Bacardí. Iribarren va trobar una editorial disposada a la publicació, la lleidatana Punctum, especialitzada en l’edició de materials i estudis sobre filologia catalana, i el 2015 tot estava a punt perquè, finalment, la versió de Vidal veiés la llum.
La versió manresana de l’«Ulisses» va estar a punt de publicar-se el 2015, però el net de Joyce va avortar amb males maneres el projecte
Amb tot, el projecte no va obtenir el vistiplau del net de James Joyce, Stephen Joyce -el darrer hereu de la família, que va morir el 23 de gener del 2020-, i que ja havia obstaculitzat altres iniciatives amb l’obra del seu avi. «La UOC va intentar gestionar els drets, però el gabinet jurídic va rebre una trucada del net molt enfadat, amenaçant que no se’ns acudís publicar-la, que ja hi havia una altra traducció al català. Ho vaig haver de deixar córrer», lamenta Iribarren. Els drets sobre la novel·la van vèncer a Espanya el 31 de desembre passat, una dècada més tard que a la resta d’Europa.
Una gran traducció
Segons Iribarren, l’Ulisses del manresà destaca pel «caràcter genuí del català que utilitza, l’encert en l’ús d’expressions i de vocabulari de la parla popular, la capacitat per imprimir una gran càrrega poètica a determinats passatgers i l’hàbil ús de figures retòriques com ara l’al·literació, que confereix musicalitat al text». Per a la professora, el manresà, dotat d’un «sentit extraordinari de la llengua», va ser «un gran intèrpret de Joyce». Segons Iribarren, mentre la traducció canònica de Joaquim Mallafrè «es manté més propera a l’original», la de Vidal Jové «està més orientada al lector». Malgrat l’ombra de la censura, «Vidal no va estalviar ni un sol renec ni expressió malsonant». En comparació amb l’original de Joyce, diu Iribarren, la versió del manresà, que «apel·la a l’univers referencial i l’imaginari del lector català del moment», conté «una prosa més amable i més intel·ligible», «amb una sintaxi molt més ordenada i planera». El famós monòleg final de la novel·la, en què la dona del protagonista, Molly Bloom, recorda moments de la seva vida amb un llenguatge molt explícit, en la versió de Vidal «arriba fins i tot a tenir tant enginy com l’original i supera de llarg, especialment, la traducció de Morel i de Salas».
La traducció, la qual, malgrat les qualitats, ha necessitat d’una posada al dia quant a «irregularitats formals», ja fa anys que està pràcticament a punt. «Vidal comptava que la traducció passaria per les mans d’un corrector, que faria les esmenes convenients. El text que ens ha llegat presenta els problemes habituals d’un text mecanografiat amb presses, sense cap mena de tractament editorial», diu Iribarren. «Conté algun passatge que ha envellit, que s’ha de polir, i se n’ha de fer el filtratge lingüístic, corregir els errors tipogràfics», diu Iribarren, que admet que «això em genera problemes: perquè, fins a quin punt hi intervinc i poleixo? A qui he de ser més fidel, a l’original de Vidal Jové del 1966, que es comptava que havia de passar pel corrector, o al lector d’avui? No és una decisió fàcil», diu la professora, que considera l’obra «tota una fita dins de la tradició literària catalana».
Una nova oportunitat
La primera oportunitat de publicar el treball de Vidal Jové va passar. Amb tot, aquest darrer mes de desembre, amb l’horitzó dels drets d’autor aclarits, Iribarren va participar en una nova tramitació d’un projecte de recerca que permeti, no només l’edició en paper de l’obra, sinó també una versió digital enriquida amb notes acadèmiques i una àmplia documentació sobre Vidal Jové i el seu prodigiós procés de trasllat de la novel·la de Joyce al català. Iribarren compta que, ara sí, «en un o dos anys» la publicació de l’Ulisses manresà pot ser, finalment, una realitat. Si arriben els diners i troba un editor. «Conservo un dels dos únics exemplars de la primera traducció al català de la novel·la més revolucionària i influent del segle XX. L’Assumpció va ser molt generosa, em va fer confiança en cedir-me el mecanoscrit i la correspondència a l’entorn de l’Ulisses. Em sento amb el deure de correspondre-li fent una edició rigorosa de la versió del seu pare, i que pugui arribar al màxim de lectors», conclou Iribarren.
«Ulisses», la novel·la fundacional de la narrativa contemporània
«Ulisses» és la novel·la més extraordinària del segle XX. Sobretot, perquè va trencar la tradició narrativa prèvia. James Joyce (Dublín, 1882-Zuric, 1941) reconeixia que volia tenir entretinguda la crítica durant tres-cents anys. La història que narra és simple, vint-i-quatre hores, les del 16 de juny del 1904, en la vida a Dublín de l’agent de publicitat Leopold Bloom, el jove aspirant a artista Stephen Dedalus i la dona de Bloom, Molly. La novel·la conté vagues ressons a l’Odissea (Bloom seria Ulisses; Dedalus, Telèmac; i Molly, una Penèlope infidel), i el mateix Joyce va proposar un seguit de relacions per a cadascun dels divuit episodis amb colors, ciències i arts, òrgans vitals, símbols i tècniques literàries, de les quals l’autor fa una espectacular exhibició al llarg de 800 pàgines. Escrita en set anys i en diversos països, Ulisses va ser publicada el 2 febrer del 1922, en l’aniversari de Joyce, per la llibreria parisenca Shakespeare & Co.
Per la seva càrrega impúdica i anticlerical no es publicaria als Estats Units fins al 1934, i fins al 1936 a Anglaterra. Retocada per Joyce al llarg de les successives edicions, els experts encara no han acordat la versió definitiva del text. Joyce, que en els 18 episodis esbudella qüestions com la vida quotidiana, la mort, l’amor, el sexe i el nacionalisme irlandès, pretenia que la seva novel·la, que dota d’una condició biològica a la narrativa com mai no s’havia fet, permetés reconstruir en qualsevol moment Dublín, tan protagonista com qualsevol dels personatges. Per si el flux de consciència i l’experimentació no fossin traves suficients per a lectors i traductors, Joyce va omplir Ulisses de referències a la història d’Irlanda, a la seva cultura popular i de citacions literàries. Però la novel·la és igualment gaudible sense l’aparell crític. El mateix Joyce va assegurar que, «pel meu honor, dic que no hi ha ni una línia seriosa a Ulisses».
