«Que hi ha el senyor Miquel?», demana una dona gran que entra a la farmàcia. És el seu farmacèutic de confiança. Apareix al mostrador i la saluda amb el seu nom de pila. I així des de fa gairebé 50 anys. Miquel Sánchez Sola, de la farmàcia Nogueras de Manresa, es jubila demà després d’exactament 49 anys i mig. «Ja en tinc prou. Són molt anys». Nascut en un poble de Granada, als 3 anys la família va anar a Organyà i als 11 a Sant Joan de Vilatorrada. Als 13 repartia pastissos de La Lionesa els caps de setmana, i als 14 va entrar d’aprenent a la farmàcia.

Com és que va anar a parar a la farmàcia?

Faltava un aprenent i hi vaig entrar als 14 anys. Llavors era farmàcia Climent. Més tard va ser Rakosnik. Era d’una cosina de la dona d’Artur Mas. S’hi va estar poc temps i llavors la va comprar Nogueras. I fins ara.

Diu que ja en té prou. És dur ser darrere el mostrador?

No és que sigui dur. Però ha canviat tot tant... La gent, els clients, les formes de treballar. Abans en una farmàcia es venia molta cosa: llet infantil, bolquers... Ara això ho trobes a qualsevol lloc. També els productes de parafarmàcia. Ara tot són medicaments, medicaments, medicaments. També han sigut uns horaris durs. Tota la meva vida he fet de 9 a 1 i de 4 a 8. 49 anys i mig amb aquest horari. No tens temps de res. I abans treballàvem els dissabtes a la tarda i un diumenge sí i un no.

A l’hora de despatxar té un tracte especial amb la gent, sobretot amb la gent gran...

El tracte amb la gent m’ha agradat i m’agrada. El client, quan entra, se l’ha de tractar bé. A vegades vas a un lloc i et venen ganes de tornar a marxar. I a la gent gran se l’hi ha de tenir una consideració. Hi ha casos que he conegut cinc generacions d’una família. Tots han passat per aquí en un moment o altre i en saps tota la vida. Demanes per la família i això a la gent els hi agrada. Hi ha clients que són fixes de tota la vida.

Aquesta complicitat s’ha perdut?

La gent va estressada, i amb la més jove no hi ha relació. Van més de cara a la idea. Abans els clients eren més fidels a la farmàcia o a la botiga de barri.

Tot ha canviat...

Jo vaig començar amb una màquina de cobrar d’aquelles que feien cric, cric. Després amb una calculadora i la calculadora de paper... Tot ha anat evolucionant. Abans tot era manual i havies de llegir el medicament de la recepta amb lletra de metge (riu). Jo vaig estar quatre anys fent d’aprenent. Sense despatxar. Repassant medicaments i llegint prospectes. Quan em van dir que ja podia despatxar sabia què era i perquè servia tot. Es diu aviat. També s’ha de dir que no hi havia tants medicaments com ara.

Què és el que es ven més ara?

Molts ansiolítics. Pel dolor. Per dormir. Per la depressió. Quan jo vaig començar això de la depressió era un tabú. En deien nervis i no es volia que se sabés. Quan va sortir el Prozac, venien a la farmàcia amb aquella cosa de què pensaran i què diran. I ara és el pa de cada dia. El mateix passava amb els preservatius. Molta gent venia d’altres llocs a demanar-ne perquè no els coneguessis. O quan vaig començar hi havia gent que anava de «pepes» i agafava infeccions. T’ho explicaven però que no ho sabés ningú.

La gent demana molts consells a la farmàcia?

Sí. Preguntes tres o quatre coses claus. Quant temps fa que té el mal, mires la pressió... Això m’ha agradat perquè ho he mamat i també perquè he escoltat. He tingut la virtut aquesta i la gent t’agafa confiança perquè no els enganyes. Per un refredat no cal anar al metge. Per altres casos sí. Has de saber que dones consells de salut. Des dels 14 anys que he fet això. Ara fa mal que una persona coneguda et vingui a demanar segons quin medicament. Penses: a veure com acabarà això. Quan era més jove ho veia lluny. Però ara és fotut.

Com va viure la pandèmia?

Vaig estar dos mesos que em semblava que explotaria. Va ser terrible. Semblava que no podia ser. Ho vaig passar fatal. Va ser un caos. Hi havia dies que veien 70 persones a demanar mascaretes i no en teníem. O alcohol, i no n’hi havia. El que portava pitjor era pensar que m’ingressessin sol. O a la dona o als fills. Em turmentava. És la pitjor situació que m’he trobat. Hi va haver clients que es van morir. Se’m posaven els pèls de punta.

Trobarà a faltar el tracte amb la gent?

Sí i no. El meu fill i la meva filla tenen una granja d’ovelles a Monistrolet. Jo faig de pastor els dissabtes i diumenges. És el que m’allibera. M’ha agradat tota la vida. El meu pare era pastor, i el meu fill ha heretat això de l’avi. Li encanta. I jo al darrera. Porto el ramat a pasturar i això em fa viure. Ajudaré a casa, faré d’avi... Jo no soc un home d’estar parat. Crec que em faltaran hores. La llibertat sense aquest horari de la feina ha de ser bestial.