Sor Lucía Caram, la monja argentina que viu i dirigeix el convent de Santa Clara de Manresa, porta una daga clavada al cor pel conflicte armat que viu Ucraïna per l’atac de Rússia. Ha fet tres viatges ja a la frontera per rescatar persones que fugen de les bombes i els trets i assegura que ella també se sent com «una ferida de guerra». Ahir, sor Lucía Caram va participar al cicle «Conquerir els cels», que organitza El Casino de Manresa conjuntament amb el Grup de Professors de Filosofia de la Catalunya Central i el Col·legi de Periodistes, en una entrevista que va conduir el periodista Francesc Serrat.
L’actualitat a Ucraïna i el paper que ha tingut ella mateixa en la tasca de buscar solucions per portar refugiats i per anar a buscar famílies a la frontera va fer que l’entrevista, que vol tenir un to de revisió personal del convidat, se centrés en la tasca humanitària cap al poble ucraïnès.
Sor Lucía, que defensa que el seu cel és la terra, va lamentar-se de l’escassa presència de religiosos catòlics a la frontera, «els he trobat a faltar», va assegurar, de la mateixa manera que explica qui més la van ajudar en els camps de refugiats (ella defineix els punts de frontera així) van ser un grup de mormons. Explica l’experiència seva com un dolor que la té atrapada en l’ajuda a aquest poble i ho fa a través del relat de la situació que ha viscut, del nen que plora sol perquè no troba la mare, de la nena que arriba sense pares a la frontera, de les mares que abracen als seus fills fortament perquè tenen por del que els pot passar, o dels avis, ben situats a Ucraïna, que arriben al bus a l’hora que haurien anat a l’òpera.
Veu Vladímir Putin «com un boig», «un home que té congelada l’afectivitat o el sentiment», i s’estima més no exposar el que amb visceralitat sent el seu cor.
Sor Lucía va iniciar els viatges a la frontera fent una crida per buscar famílies acollidores i ara té cases en espera. Però es demana, i «els convents? No poden acollir?» A principis d’abril hi torna, per salvar més famílies de l’horror.
