Les places per a residents, els professionals sanitaris en l’últim període de formació, han incrementat enguany a la Catalunya central amb l’objectiu de revertir la manca de personal, especialment, a l’atenció primària. L’any passat es van incorporar 60 residents als centres sanitaris de la regió i aquest any han estat 79. Malgrat l’increment promogut pel departament de Salut, han quedat places vacants, ja que de les 104 places ofertes en atenció primària i hospitalària se n’ha cobert 75, que representa el 73% del total, segons les dades de la regió sanitària que agrupa les comarques de l’Anoia, el Bages, el Berguedà, el Moianès, Osona i el Solsonès. Regió7 ha parlat amb quatre professionals sanitàries repartides per diferents centres de salut de la regió central per saber quines són les seves motivacions per haver decidit treballar en aquesta zona.
Amb la perspectiva de quedar-se a treballar a la Catalunya central, Claudia Nodarse, de 28 anys, ha decidit fer la seva residència com a metgessa al CAP Sagrada Família de Manresa. Nascuda a Cuba, va establir-se a Catalunya fa cinc anys, i ha treballat en diversos centres d’atenció primària d’Osona.
Com valora el primer any de residència al CAP Sagrada Família?
M’hi sento molt acollida. L’ambulatori té tot el que jo buscava, sobretot tenint en compte la relació que s’estableix amb els pacients. També valoro molt el temps que els professionals destinen als residents per afavorir el seu aprenentatge.
Per què va escollir la Catalunya Central per fer la seva residència?
La majoria de graduats prefereixen anar a un gran hospital, però els centres sanitaris petits també tenen el seu encant, en estar més a prop de la comunitat. Per a mi el tracte que s’estableix amb els veïns del barri és un regal. Ser metgessa de família et permet fer un seguiment del pacient en les diferents etapes de la seva vida i incidir en aspectes com la prevenció de la salut. En el fons, crec que es desconeixen els beneficis d’aquesta especialitat.
La pressió assistencial que la covid va generar a la primària es continua notant?
El cert és que encara hi ha una sobrecàrrega de treball. A vegades no donem l’abast per la falta de personal. Aquest fet provoca que hàgim d’assumir més feina de la que tocaria, amb el risc d’esgotament que suposa. En aquest sentit, cal garantir el benestar del personal per oferir una atenció de qualitat.
Goretti San José, de 32 anys, veïna de Matadepera, va estudiar fisioteràpia per obtenir la nota per accedir a la carrera de medicina. Des de sempre, havia volgut ser metgessa, i ara s’encamina a convertir-se en ginecòloga amb el primer any de residència a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa.
El seu àmbit és el de la ginecologia. Què la va motivar a escollir l’especialitat?
Quan vaig fer les pràctiques de la carrera, de seguida vaig detectar que la ginecologia encaixava amb els meus interessos. També és cert que és una especialitat molt àmplia. En aquest sentit, crec que la residència m’ajudarà a saber quin àmbit m’agradaria cobrir.
Què li aporta com a professional la residència a Althaia?
D’entrada, em dona l’oportunitat de veure diferents àmbits, com ara la sala de parts, els monitors, les ecografies... A més, des de la primera setmana, vaig poder entrar al quiròfan i veure el procés d’una cesària. En canvi, en un hospital més gran, en haver-hi més residents, has de tenir més paciència, tot i que segurament que pots veure més patologies. La meva aposta, però, va ser un hospital que estigués a prop de casa i que em permetés desenvolupar una atenció més personalitzada.
En un futur, es planteja quedar-se a treballar al territori?
De moment, no m’ho he plantejat, però sí que veig que els residents d’últim any tenen oportunitats als centres sanitaris de la zona davant d’algunes jubilacions. En el meu cas, encara no sé on voldré anar, però si continuo estant a gust, em plantejaria quedar-me.
Després d’un temps dubtant sobre la seva tria d’estudiar medicina, Carla Rovira, de 26 anys, veïna de Cornellà de Llobregat, va descobrir que la seva vocació era la cirurgia general. Ara, ha aconseguit plaça com a resident de primer any a l’Hospital d’Igualada del Consorci Sanitari de l’Anoia.
Com està vivint els primers mesos com a resident a l’Hospital d’Igualada?
Els primers mesos sempre són d’adaptació, però estic molt contenta d’haver trobat plaça de la meva especialitat, la cirurgia general, al costat d’uns professionals que des del primer dia em van mostrar confiança.
Amb quin grau de llibertat pot intervenir en el primer any de residència?
Depèn molt de l’experiència prèvia que puguis tenir. En el meu cas, vaig fer un període de pràctiques extracurriculars al quiròfan, que em va servir molt per aprendre. Tot i això, durant el primer any, és important deixar-se ensenyar, i en aquest hospital he trobat una docència enfocada i dirigida per als residents, que val la pena aprofitar.
Quines són les seves perspectives laborals després de la residència?
El que més m’agradaria és poder dedicar-me a la cirurgia, però encara no m’he plantejat a on m’agradaria treballar. Tinc companys que han decidit anar-se’n a l’estranger per buscar unes condicions laborals més satisfactòries. La veritat és que no m’agradaria haver de marxar lluny de casa, però a vegades a fora surten més oportunitats.
Per a la seva residència com a infermera, Sònia Prada, de 27 anys, nascuda a Figueres, buscava un entorn rural on desenvolupar la seva formació vinculada a l’especialitat d’infermeria familiar i comunitària. Finalment, ha trobat una plaça al CAP de Santa Margarida de Montbui, a l’Anoia.
Com va decidir fer l’examen per convertir-se en infermera resident?
Feia temps que tenia la sensació que, durant la carrera, ens havien donat pinzellades de tot, però que no havíem aprofundit en res. Aleshores vaig pensar que especialitzar-me en algun àmbit em donaria la confiança suficient per començar a treballar.
Tenia clar que el seu àmbit era el de la infermeria familiar i comunitària?
Sí, és l’única cosa que tenia clara. Des del meu punt de vista, és l’especialitat més completa, ja que es basa en la promoció de la salut al llarg del temps, en acompanyar a les persones des que són infants fins que són ancians. De fet, és la porta d’entrada al sistema de salut i la que té la responsabilitat de generar un vincle amb el pacient.
Per què creu que és una especialitat menys atractiva per alguns professionals?
Probablement, és menys atractiva perquè socialment està poc valorada. A vegades té més prestigi l’infermer que està en un entorn hospitalari, més que no pas el que està en un CAP, i és una llàstima perquè crec que l’atenció primària és la peça clau de la sanitat pública.
