Christopher Landon és fill del Michael Landon, la mítica estrella televisiva, però la seva trajectòria com a realitzador, amarada d’un esperit tan irreverent com desimbolt,no té res a veure, sortosament, amb el sentimentalisme ensucrat i insofrible associat a les creacions del seu pare (les llegendàries La casa de la pradera i Autopista hacia el cielo). L’autor californià va cridar l’atenció amb la jocosa Feliz dia de tu muerte. Ha tornat amb una nova fantasia juvenil, Este cuerpo me sienta de muerte, en què combina novament la comèdia i el terror. La seva protagonista, Millie, és una adolescent tímida i insegura que pateix assetjament a l’institut. La seva existència donarà un gir inesperat de cent-vuitanta graus quan un fenomen misteriós determinarà un intercanvi de cossos entre ella... i un assassí en sèrie anomenat El Carnisser. Una premissa argumental que ja ha estat explotada sovint a Hollywood en les últimes dècades: Big, Este cuerpo no es el mío, Ponte en mi lugar… Landon no pretén guanyar cap premi amb el seu nou treball (una modesta producció amb uns esquemes equivalents a la llegendària sèrie B), però ens ha sorprès agradablement. El creador nord-americà s’ha emmirallat en el cinema dels anys vuitanta (una dècada cada vegada més reivindicada en el Hollywood actual), i s’ha inspirat, concretament, en dos noms essencials d’aquesta època : John Carpenter (el pare de Michel Myers i un autor cabdal en el fantàstic modern) i John Hughes (l’artífex d’un cinema genuïnament adolescent que va signar peces de culte com El club de los cinco). Horror i humor es fusionen coherentment en un relat hilarant, però que no cau mai en l’autoparòdia tosca. Christopher Landon respecta les fórmules que conrea (i la intel·ligència de l’espectador), i el resultat final és una entremaliadura resolta amb una efectivitat indiscutible.
