Sin tiempo para morir, la cinquena i última pel·lícula de Daniel Craig com a James Bond, va ser una de les principals damnificades per la irrupció de la pandèmia. Primer, pel previsible ajornament de la data d’estrena, però després perquè es va tornar l’epicentre del debat sobre la supervivència de les sales de cinema. El conflicte? Si Bond anava directament a plataforma, qualsevol podia fer-ho sense traumes. Però Craig i els productors van aguantar bé l’embat (i els diners de Netflix, que en va oferir molts, molts) i finalment el film arriba al seu hàbitat natural amb pinta de convertir-se en un dels títols més lucratius de la saga. La pel·lícula arriba amb unes quantes novetats respecte a les seves predecessores. Estrena director, ja que Sam Mendes cedeix la cadira a Cary Joji Fukunaga; compta, per primera vegada en tota la sèrie, amb música del gran Hans Zimmer, que hi imprimeix el seu estil més característic sense perdre el respecte als clàssics: i, en el que sens dubte és la decisió creativa més vistosa, aquí l’agent 007 no és Bond, que s’ha retirat, sinó una dona afroamericana que li roba unes quantes escenes. Tot això és, en gran mesura, perquè Craig, que també és productor de la pel·lícula, ha sabut llegir molt bé la necessitat de fer evolucionar el personatge i el seu univers. Bond, dèiem, va decidir deixar la seva feina per poder tenir una vida més o menys normal amb Madeleine. Però el passat d’aquesta última s’entesta a reaparèixer i els aboca a haver de fugir quan menys s’ho esperen. Si amb això no n’hi hagués prou, un vell amic, l’agent de la CIA Felix Leiter, demana a Bond que l’ajudi a trobar un enigmàtic anomenat Lyutsifer Safin, que ha aconsegueix una tecnologia puntera que podria acabar amb el món tal i com el coneixem. A contracor i posant en risc la seva vida sentimental, Bond accepta ajudar la nova agent 007, Nomi. Però una vegada més, descobrirà que tot el que li ha anat passant des que va aconseguir la llicència per a matar està connectat amb el seu propi passat.

Fukunaga, que per fortuna de tothom va substituir Danny Boyle darrere la càmera, és el responsable de la pel·lícula més llarga de tota la saga: 163 minuts. Durant tot el metratge hi conviuen les trames que ja va obrir Casino Royale (2006), la subversió d’alguns clixés habituals (aquí les «Bond Girls» no actuen com a contrapunt, sinó que són l’eix dels esdeveniments) i, per descomptat, les escenes d’acció marca de la casa.

Al costat de Craig hi trobem un esplèndid repartiment que inclou noms cm Rami Malek, Lashana Lynch, Ralph Fiennes, Naomie Harris, Ana de Armas o Christoph Waltz.

Ana de Armas: un paper petit però molt efectiu

Després d’haver demostrat una bona sintonia amb Daniel Craig a Puñales por la espalda, l’actriu espanyola d’origen cubà té al film un paper petit però d’aquells que el públic acaba recordant. Aviat la veurem en tres projectes molt prometedors: Deep Water, el retorn del veterà Adrian Lyne als thrillers eròtics; The Gray Man, una d’espies per a Netflix protagonitzada per Chris Evans i Ryan Gosling; i Blonde, on s’explicarà la transformació de Norma Jean en Marilyn Monroe.