Un no viatja fins a Suècia a la recerca de platges, tret que es tracti d’una molt concreta. Va ser el meu cas i tot es va deure, en part, a una confusió. Aquesta història va començar amb el meu germà i el seu voraç apetit cinematogràfic. Quan jo rondava els tretze anys, ell em regalava pel·lícules de Hitchcock i altres delícies en blanc i negre per al meu aniversari. Els denominava «regals bumerang». Detalls que jo obria amb il·lusió i que acabaven en la seva prestatgeria. Excepte en una ocasió. En la portada hi havia dos homes jugant a l’escacs en una platja misteriosa. L’estètica continuava la senda dels clàssics, però abans de situar el regal en la llista de donacions fraternals, el meu germà em va demanar que li donés una oportunitat. Era El séptimo sello, de Bergman. I així vaig descobrir també el cinema.
Per això, la justícia poètica del viatger es va representar, molts anys després, a la ciutat d’Estocolm. El meu germà cursava una beca Erasmus no lluny d’allí, a la ciutat de Linköping. Era l’ocasió perfecta per a trobar-nos de nou els tres. Els germans i Bergman, per descomptat. Però les fallades de càlcul van protagonitzar a cada pas la nostra expedició. Suècia és un país que considera la costa nord d’Alemanya com un paratge per a meridionals tropicals. Sóc de l’opinió que els llocs freds cal visitar-los en el seu apogeu, així que vaig decidir realitzar el viatge el mes de desembre. El resultat no va ser tant la constant sensació de congelació en les extremitats en caminar, sinó una boirina blanquinosa, gairebé grisa, en el que es converteix el sol suec a l’hivern. A penes quatre hores al dia.
Però Estocolm és una ciutat tan elegant que ni el fred aconsegueix desmerèixer els seus carrers, poblades per cafeteries i cerveseries en qualsevol estació de l’any. Des de l’altre costat del llac Mälaren, l’Ajuntament s’alça com un castell de sorra de proporcions ancestrals. Aquelles vistes des del pont de Vasabron resumien a la perfecció el veritable significat de la ciutat. Estocolm és un conjunt de centenars d’illes que suren a la deriva per la mar Bàltica, com a trossos de gel de bella factura. El principal d’ells, on resideix la ciutat vella, es diu Gamla Stan, un dels centres comercials més importants de la Lliga Hanseàtica, que connectava com en una carretera segura altres ports com el Kiel, Copenhaguen, Oslo, Hamburg, Amsterdam o Anvers. Els carrers s’estrenyen i s’omplen d’aparadors on es mostren dolços, xocolates i capells de llana amb l’efígie de Papa Noel.
Les llambordes solen estar plenes de sal, per a evitar les relliscades en els mesos d’hivern, i de les portes de les cafeteries surt un fum dens i deliciós que convida al viatger a entrar i veure la ciutat a través del cristall entelat.
Després de passejar pel centre històric, deixant a un costat el Museu del Premi Nobel, vorejant la catedral de Sant Nicolás, un temple luterà que guarda en la seva interior escenes de setges vikings, arribem al Palau Real i el Norrbro, el pont més elegant d’una ciutat construïda a base de ponts. Però la nostra idea inicial era visitar la platja en la qual Max von Sydow juga amb la mort als escacs. El meu germà havia d’encarregar-se de localitzar el paratge i en tot moment em va dir que la situació estava controlada. Prenent una cervesa negra amb la nit de la una de la tarda sobre nosaltres, descobrim sorpresos que Hovs Trobar, la platja del «séptimo cielo», es trobava en l’altra punta del país, enganxada a Dinamarca, a més de 500 quilòmetres de la nostra cervesa.
Però teníem un pla B. El meu germà volia visitar Färo, la punta nord de l’illa de Gotland, perduda enmig del Bàltic i on reposaven les restes mortals de Bergman. Hauríem d’agafar un vaixell en la mateixa ciutat, la durada de la qual s’estimava en quatre hores, sense onatge, i una vegada allí visitar el museu dedicat al director de cinema i presentar els nostres respectes davant la làpida. El meu germà i jo sempre hem estat molt de culminar els viatges amb un passeig pel cementiri, una tradició molt estesa a Europa i que a Espanya es mira amb un cert escepticisme.
Sortiríem en unes hores. Teníem temps per a degustar un plat de köttbullar, una espècie de mandonguilles recobertes de melmelada de nabius, un dels plats tradicionals suecs. Passem una bona estona asseguts, aprofitant al màxim la calor, posant la cara a la xemeneia que crepitava a l’interior. Tornàvem a estar junts en un lloc estrany, en aquella nit perpètua que és Suècia a l’hivern, però poc importava. Les llums del carrer, tènues i reflectides en els flocs de neu, que queien mandrosos del cel, semblaven l’escenari d’una novel·la negra, el gènere que des de fa uns anys despunta a Suècia. Vam comprendre que Bergman ens havia acostat aquests carrers primer i que es quedaria per sempre en l’imaginari de les seves pel·lícules. Des d’aquell dia, la prestatgeria del meu germà es va veure embolicada en un conflicte sobre la pertinença de totes aquestes pel·lícules que durant anys m’havia regalat. En Stortorget vaig entendre que tots aquells regals d’aniversaris portaven inscrits el nom d’Estocolm, com a pistes encadenades i retornades a la meva vida en forma d’illes, arrossegades pel Bàltic. Tal vegada no ens donava temps a prendre el vaixell fins a Färo. Però ja poc importava.
