Sarah Perry es va fer amb el favor popular i el British Book Award de 2016 amb La serpiente de Essex, novel·la complexa però irresistiblement accessible sobre una jove vídua londinenca, Cora Seaborne, decidida a alliberar l’energia retinguda durant un matrimoni opressiu i perseguir les seves passions com a naturalista i paleontòloga aficionada. El seu Moby Dick particular és el (veritable) mite titular del segle XVII, que en la novel·la podria haver ressorgit dos segles després en Aldwinter, un poble (imaginari) d’Essex.
La novaiorquesa Claire Danes (popular heroïna de Homeland) va practicar el seu millor accent anglès per a encarnar a Cora en l’adaptació d’Apple TV+, una altra sèrie impol·luta que sumar a la collita 2022 de la plataforma. Al seu costat brilla Tom Hiddleston com el vicari local, el ben plantat Will Ransome, amb el qual la nostra heroïna entaula una espècie de florteig intel·lectual amb possibilitats d’ampliació més física. Les relacions i els desitjos no sempre es delineen amb claredat, i molt menys des d’un primer moment. Per exemple, Martha (Hayley Squires), mainadera del fill autista de Cora, Frankie (Caspar Griffiths), protegeix a Cora fins a l’excés, o fins al platònic. La serpiente de Essex parla del xoc entre ciència i superstició de l’era victoriana, però també de la confusió entre amor romàntic i amistat.
Conviure amb la por
Entre moltes altres coses, podríem afegir. Per exemple, el que interessava del projecte a la directora Clio Barnard era «aquesta reflexió sobre com juga el paisatge amb la nostra psique», explica per videollamada. «També sobre la necessitat d’aprendre a viure amb la por i la incertesa; el dubte és important, i la certesa, una cosa massa dogmàtica. M’agradava com la novel·la i el guió exploraven aquestes idees». A principis de la dècada passada, Barnard va començar a guanyar-se una gran reputació com a exploradora de les tensions entre documental i ficció. La seva primera pel·lícula va ser la reveladora The arbor (2010), experiment en el qual els actors feien playback de declaracions recollides a persones reals en entrevistes. Amb ella va guanyar el premi Jean Vigo a la millor direcció en el festival navarrès Punto de vista. La resta de la seva obra, sense ser tan radical, se secunda també amb fermesa en el factible: «Habitualment se m’ocorre una idea inspirada per algú real i després construeixo el guió a través de tallers amb la gent que em va inspirar», explica.
La serpiente de Essex és una bèstia diferent. Representa moltes primeres vegades per a Barnard. És la seva primera sèrie, format del qual no és gran consumidora, però pel qual sentia curiositat: «Volia saber com seria explicar alguna cosa en sis hores en lloc de 90 minuts. I com és fer alguna cosa en capítols, amb més personatges i trames més llargues per a cadascun. Ja fa molt The wire em va ensenyar com es podien subvertir les expectatives sobre un personatge treballant amb un marge temporal ampli». De sèries una mica més recents, es queda amb Top of the lake, «perquè [la directora] Jane Campion va aconseguir fer emergir la seva veu en un estil de sèrie recognoscible».
La gran cineasta Andrea Arnold, no obstant això, no va poder retenir el control creatiu de la segona temporada de Big little lies. Com va ser l’experiència de Barnard en aquest espai de treball més industrial? «Vaig haver de cenyir-me a uns paràmetres, però dins d’aquest marc, vaig tenir una certa llibertat –diu–. Es tractava de buscar un equilibri entre les necessitats del producte i les meves inquietuds com a creadora. Per descomptat, va ser una cosa molt diferent al que solc fer. Vaig lluitar per unes certes coses. Unes altres les vaig deixar marxar».
Tampoc va ser, en realitat, una experiència tan frustrant. Encara que no parteix, per primera vegada, d’un guió seu (del gruix de l’adaptació es va encarregar Anna Symon), sí que va poder marcar uns patrons revisant l’escriptura dels dos primers capítols. I una altra primera vegada va ser gairebé una benedicció: mai havia rodat una història d’època, «alguna cosa que suposava un desafiament per la dimensió de la producció i que em va portar a exercitar nous músculs com a directora».
Barnard ha sortit aquí de la seva zona de confort, que és una mica el mateix que dir Yorkshire, on es desenvolupen les seves quatre pel·lícules, entre elles la premiada a Sevilla (al millor guió) The selfish giant. Però el paisatge de La serpiente de Essex, aquesta naturalesa freda, crua, sense contemplacions, no es distancia en excés del del seu film de 2017 Dark river. «S’assembla al paisatge de totes les meves pel·lícules. És un paisatge visceral, no objectiu; un que viu i respira i impacta en les nostres psiques. Curiosament, ara viu en la costa aquest de Kent, que és molt semblant a l’estuari de Blackwater, així que el paisatge on passa l’obra de Perry em retrotreu a la llar. És el que veig si arribo al final de la carretera».
