A Castelltallat es va fer la llum. Era el 1960 i l'arribada de l'electricitat al poble va ser un esdeveniment tan revolucionari que fins i tot Miquel Ferrer, un veí que actualment té 84 anys, va poder muntar un granja amb capacitat per a 300 porcs. «Necessitava un motor per fer córrer l'aire, que només vaig poder instal·lar quan va arribar la llum», recorda. Però el salt qualitatiu de vida i benestar no es va traduir en més prosperitat per al poble, que és dins del terme de Sant Mateu de Bages. Castelltallat es va anar despoblant. La història d'aquest poble eminentment rural del Bages ha quedat plasmada en el llibre Memòries de Castelltallat, que es va presentar ahir al casal amb 121 assistents. Una obra de recerca històrica que s'emmarca en el projecte «Memòria i Paisatge a Sant Mateu de Bages» i que desenvolupa Arada.

Les vivències de Miquel Ferrer són una de les 28 històries de vida que conté el llibre. Records que serveixen per il·lustrar el grans canvis que hi hagut en aquest poble petit de pagès, i que és paradigmàtic de l'evolució que han seguit d'altres de la Catalunya Central. La mecanització al camp i les noves oportunitats a les grans ciutats van posar fi a l'estil de vida que durant segles havia sobreviscut a la serra on són ubicades les cases de pagès de Castelltallat. «A principi de segle XX les famílies eren autosuficients. Tenien una vida més semblant a la que duien les persones de l'edat mitjana que no pas a les del nostre temps», destaca la periodista Dolors Pujols, que integra l'equip d'Arada i que s'ha encarregat de coordinar el llibre.

La terra i el bestiar donaven tot el necessari per viure a les famílies i quan necessitaven aliments que no podien obtenir amb el seu treball, o espardenyes, anaven a la Casa Nova, on hi havia una botiga que, a part, era un punt de trobada d'habitants del poble. «Les noves màquines per treballar el camp sí que van facilitar la vida a pagès, però tot i així era dur. Per aquest motiu, quan es va posar punt final a la dependència absoluta del camp, a l'autosuficiència de les cases de pagès i van arribar les millores del transport, hi va haver persones que van decidir marxar a algun altre lloc», afegeix Pujols.

Menys habitants

El degoteig de persones que han abandonat la vida al camp ha estat constant en les darreres dècades. Si abans de la guerra civil hi havia una cinquantena de cases amb famílies que treballaven la terra, actualment n'hi ha una quinzena i hi ha una seixantena de persones censades.

La vida social de Castelltallat ha estat protagonitzada pels habitants que s'han dedicat a la pagesia, però també hi ha uns altres actors importants: els estiuejants. I és que hi ha vuit cases de persones que hi tenen la segona residència, que vénen els caps de setmana o els períodes festius, que no treballen el camp però han creat lligams en el poble perquè hi han trobat l'entorn natural idoni per relaxar-se i desconnectar dels maldecaps del dia a dia.

«Els estiuejants també són importants perquè no són aliens a la vida de Castelltallat, sinó que hi participen activament i creen lligams amb les persones que hi viuen durant tot l'any. Fan activitats, com cantar les caramelles», afegeix Pujols. El relax dels dies festius no és patrimoni exclusiu dels temps actuals, sinó que els testimonis del segle XX a Castell-tallat asseguren que als anys 30 ja n'hi havia.

«Això sí, arribaven a Fonollosa, i d'allà s'havien de desplaçar sobre una mula fins al poble. Alguns eren de Manresa. No provenien de ciutats gaire llunyanes. No sabem gaire qui els anava a buscar, però segurament era el masover», explica Pujols a través de les entrevistes que ella i més integrants d'Arada han elaborat per al llibre. Era una pràctica habitual fins als anys 60.

La també periodista Anna Maria Duocastella, veïna de Castelltallat i coneixedora de la història local, explica que «un cop els usuaris del bus baixaven, s'havia de fer camí durant hores fins a arribar al poble».

Els habitants més grans del poble són els protagonistes d'aquest llibre. La persona de menys edat que hi apareix va néixer el 1942. «Hem prioritzat, és clar, les persones de més edat del municipi perquè ens deixessin entrar en els seus records per veure, precisament, la gran transformació que ha patit la vida a pagès. Com han canviat els costums. Són testimonis i protagonistes d'un estil de vida que desapareix, i per al projecte volem que aquesta memòria col·lectiva sigui un patrimoni per mostrar a les generacions futures com era la gent d'aquí», afirma la coordinadora de la publicació.

Testimonis de tota una vida

Des de l'any 2014, a part de les entrevistes, s'han fet tallers per rememorar els temps passats i s'han recollit fotos antigues per veure a través de les imatges com era el dia a dia a pagès i quines festes celebraven els habitants de la serra de Castelltallat.

Si l'octogenari Miquel Ferrer ha de parlar dels canvis que ha vist al llarg de la seva vida, ell ho té clar: «l'avenç que hem viscut nosaltres no el veurà mai més ningú. M'he dedicat tota la vida al camp i de jove havia segat amb volant. Ara pujo sobre una màquina. Quan vaig tornar de la mili ja vaig començar a utilitzar tractors i la feina a pagès va canviar totalment. La vida dels nostres pares havia estat molt i molt dura, i la maquinària ens ho ha facilitat tot. Després va arribar l'electricitat i l'aigua. Ja no havíem d'anar a la bassa de la casa a buscar-ne», destaca.

A part de les 28 biografies de persones nascudes a Castelltallat, que ocupen el gruix de llibre, hi ha un apartat dedicat a la guerra civil, amb la transcripció d'un quadern-diari sobre el conflicte escrit per una veïna que vivia al poble, i diferents mapes i croquis elaborats per persones del territori.