"Vaig salvar les dues guites i dos cavallets de Patum que estaven completament podrits"

Aquesta entrevista és un repte. «Saps què passa?», explica. «Que jo parlo en abstracte perquè me´n vaig de dalt a baix, de l´esquerra a la dreta perquè resulta que tinc moltes coses al cap. Ser abstracte vol dir una deformació de formes i de continguts o de paraules. Això és el que tinc jo! [riu]. Després et costarà de posar-ho en ordre», adverteix aquesta amant de les dites que s´escriu a la taula de dibuix per tenir-les ben present, com «La lògica et portarà de la A a la B. La imaginació et portarà a tot arreu», o «La responsabilitat anul·la la creativitat».

I el seu esperit artístic, d´on ve?

Ve de casa en general. De l´avi Climent Capallera, a qui agradava el teatre i ja m´hi portava quan jo tenia 6 anys. De la meva tia Antonieta, de cal Quimserra, a qui agradava tota classe d´art i que estava casada amb el Cosp pintor. Després el meu pare, Joan Vilella, que era més escultor que pintor. I el pare em duia a vegades a les sortides que feien el grup d´artistes berguedans del Cau d´Art. I la mare, Angelina Capallera. Potser era la més artista que he tingut costat. Era modista i sense fer patrons, estenia una peça de roba, tallava, cosia per aquí, per allà i ja tenia la roba feta.Era una creadora nata. Em portava a les desfilades de cases de moda i alta costura de Barcelona de Pedro Rodríguez, del Dique Flotante, de Santa Eulàlia, Gratacós.

El carrer Major on vostè va néixer és un lloc molt artístic?

Sí. El carrer Major me l´estimo molt, és un tros de la meva persona. No concebo viure gaire més enlloc tot i que he canviat cinc vegades de casa! Però, com el carrer Major, res. Aquelles cases t´abracen, et parlen, sí, me les conec totes: des de dalt el terrat, les teulades i des de baix, els portals, els balcons, el que és ple o buit. És el meu dia a dia. Però hi ha un moment que el carrer Major t´ofega.

Caram.

T´ofega i has de marxar. I això: què vol dir? Anar-te´n a fer un viatget i llavors tens unes ganes de tornar-hi [riu]. El trobes a faltar.

Com va ser la seva infantesa?

Ui, molt bona: carrer Major!

Què hi feien?

Jugar! Quan era petita al carrer Major hi vivíem molta gent, era ple. I jugàvem de casa en casa, per les entrades, a cuca i amagar, a cal Pelegrí, darrere de la imatge del Pelegrí que enrampava perquè estava endollat, després anàvem molt al Patronat a jugar al futbolí i al teatre. Anàvem molt al cinema.

Anàven al Catalunya?

Sí. Llavors feien cinema cada dia perquè hi havia els soldats. Dues pel·lícules diàries i el No-do [riu]. I als veïns gairebé ens deixaven entrar de franc, saps? Jo m´havia fet molt amiga de la filla del Pepitu Feixuc, que era l´amo del cine. De franc i amb carmanyola!

També hi havia el Casino.

No hi feien cine cada dia. Només el diumenge. Hi havies d´encarregar l´entrada perquè estava pleníssim. És curiós, com ha canviat la cosa. Les pel·lícules que feien a Barcelona aquí arribaven al cap de dos anys [riu]. El cinema ha estat important per a mi. Ara hi ha les pel·lícules que fan al Patronat que és un oasi des que van tancar el Catalunya.

Angelina: com va començar a dibuixar?

El cine va ser una inspiració . El meu pare em comprava un bloc petit de dibuix cada setmana a la impremta Casals. De petita hi dibuixava totes les meves vivències: la mare emprovant vestits, les desfilades de moda, pel·lícules.

Com va estudiar pintura?

El primer quadre el vaig fer als 25 anys. Ja era casada i tenia els dos nens i vaig demanar al pintor Josep Maria de Martín que m´ensenyés a pintar. I em va dir que no. Però jo hi vaig insistir. Finalment va venir a casa mig any i em va ensenyar a pintar.

Aprendre a dibuixar, a pintar ho va compaginar amb els seus estudis?

Vaig haver de deixar els estudis quan tenia 12 anys perquè va néixer el meu germà Xavi. A casa érem els pares, avis, el meu germà gran, en Climent, que vivia a Barcelona. I teníem dos negocis: la botiga de moda i la serradora.Treballàvem tots al màxim. No em vaig poder plantejar continuar estudiant perquè va caldre que cuidés el meu germà petit. A l´adolescència vaig deixar de dibuixar.

I després?

Em vaig casar als 19 anys.

Era molt jove.

Llavors era el temps del Franco i et casaves als 19 anys. Teníem molt poca llibertat el jovent i et pensaves que amb el casament potser en tindries més.

Va patir-ho?

Sí. Jo me n´hauria anat a Barcelona a fer teatre, segur.

Quan es va casar va haver de deixar el teatre i pintar?

Sí. I sempre he tingut negocis. A casa hem treballat molt. En aquella època tenia una floristeria. Jo tenia sensibilitat i feia uns rams preciosos. Va ser una lliçó i vaig aprendre un ofici el de floristera, un dels nombrosos que tinc [riu].

Va aparcar la seva vocació artística un temps.

Sí, però quan vaig acabar de la floristeria vaig començar a fer classes de plàstica a l´escola de les Dominiques.

Vostè és autodidacta?

Completament, com el pare. I què vol dir ser autodidacta? Que no estàs format? Mentida podrida! Et formes més que ningú. No parava d´anar a museus i tinc una col·lecció de llibres d´art impressionat que vaig comprar com podia perquè no tenia gaires diners. En vaig anar formant així, i fent cursets a Barcelona vaig aprendre la tècnica dels llapis de cera, a daurar, a fer ninots, nines antigues de pasta de paper de diferents èpoques mediavels, barroques, noucentistes. Sóc incapaç de fer qualsevol feina sense documentar-m´he.

Vostè ha fet classes de pintura i plàstica a centenars de nens i nenes de totes les escoles de primària de Berga?

Sí. I ara ja són grans i em porten els seus fills perquè s´ho havien passat molt bé. Fèiem unes classes molt divertides [riu].

Vostè sempre riu.

És que sóc molt feliç amb tot el que faig, tot m´agrada: sóc feliç cuinant, fent classes, fent teatre, llegint, m´encanta la tele, m´encanta la gent, sóc feliç amb tot jo. Amb això ja hi deus nèixer, no? També en sóc autodidacta [riu].

També ha ensenyat de manera particular als seus tallers.

N´he tingut set o vuit. Puc ensenyar tot el que és plàstica: pasta de paper, guix, porexpan, tota classe d´escultures, aquarel·la, temperes, ceres, llapis de colors, carbonets, bolígrafs i sobretot pintura a l´oli, el rei de la pintura. Els matisos que et dóna l´oli no te´ls dóna res més.

I va crear un grup artístic l´associació Dones d´Art.

Ja fa quinze anys. Eren una colla de senyores que venien a la meva escola a fer treballs manuals. Fem una cosa molt divertida: quadres temàtics. Per exemple, ara s´acosta Sant Jordi i treballem els llibres. Dies enrere en vam fer una que ja ha estat a les biblioteques de Gironella, Navàs i la volen a Puig-reig sobre el Petit Príncep. Són uns quadres tridemensionals i els vam presentar en una lectura teatraliztada. M´encanta barrejar arts plàstiques i teatrals. I farem més coses.

La recordo esperant alguns dels grans noms de l´escena catalana al Teatre Municipal de Berga, havent acabat l´obra, perquè li signessin un llibre amb dibuixos i caricatures que vostè els havia fet.

[Somriu]. Se´n recorda? En tinc un llibre ple. Ho vam organitzar el Daniel Tristany i jo. Els feia un dibuix amb el programa de mà de l´obra amb dedicatòries. Tinc gent com Juanjo Puigcorbé, Assumpta Serna, La Cubana, que va venir tres cops, Pere Arquillué, Mercè Sampietro, Montserrat Carulla, els Colombaioni, les T de Teatre, Els Joglars, Vol Ras, Pere Ponce, que em va dir que ho trobava extraordinari, Josep Maria Pou, Àlex Brendemül. M´ha sorprès que es recordi d´això!

Era molt bonic. El publicarà?

Si m´hi ajuda algú sí. És una part de la història del teatre de Berga. Aquella època daurada que va viure el teatre a casa nostra no es repetirà mai més havent-hi el Kursaal a Manresa.

Com és que va tenir a dispesa les guites a casa seva?

L´hi explico. Llavors el regidor era Andreu Escobet. Era el 1987. Havia entrat l´ABI. Convergència havia deixat decaure molt la comparseria de la Patum, que estava aixafada i amuntegada en un quartet petit on es guarden les maces. Els cavallets eren un a sobre l´altre amb una gotera que els queia al damunt i n´hi havia dos de podrits. Allò era una desferra de Patum.

I?

Em va demanar si les podia restaurar. La guita petita tenia el cap partit per la meitat. Les dents les hi va restaurar Queralt Cortina. I jo vaig arreglar el cap: afegir i posar unes pastes i unes orelles noves. I ja va estar.

I la grossa?

La vaig tenir un any a casa. Tenia molts problemes, la cara estava aixafada, ensorrada, havia perduit el morro només tenia clatell i baix de la boca. Tinc fotos d´això. Jo vaig salvar les dues guites i dos cavallets de Patum perquè estaven completament podrits, el negre i el blanc, no tenien ni coll, ni mitja cara ni el cul.

I com s´ho va fer.

Em vaig informar de com els podria refer que no fos amb pasta de paper. Un senyor de Manresa que venia pintures, Guillen Moncunill, em va explicar una tècnica antiga: estripar llençols de cotó, en un fogó fer un bany maria, posar-hi cola de conill i aiguaplast i ficar les benes allà dins. Et cremaves. Les treies i anaves formant capes. Així vaig reconstruir els cavallets.I a sobre hi vaig passar dues capes més de selladora amb cola.

Quants anys va tenir cura de la salut de la comparseria?

Fins al 2003, quan em van fer fora. Una setmana abans hi vaig anar com sempre i em van dir que no calia que hi tornés i que si volia treure la pols de l´àliga....

Per què la van apartar?

Per política. En aquell moment ja s´estava fent el tema de la Patum patrimoni i em van dir que es necesitava una restauradora amb titulació. Em vaig assabentar que la Diputació feia uns cursets per treure´t el títol per restaurar els elements patrimonials del poble i ningú m´ho va dir. Ho hauria fet.

Va passar un mal tràngol?

Vaig tenir un disgust immens perquè ho van fer malament però també me´n vaig despreocupar perquè remenar la gent de la Patum... no t´ho pots imaginar. No és una llegenda urbana .Són difícils, tothom es creu propietari d´allò. Jo no crec que sigui així sinó que la Patum és dels tots els berguedans, no és de ningú: és de Berga. He estat molt temps dolguda i encara ara em dol, encara més: no puc anar a la Patum perquè m´ho passo molt malament.

També ha estat lligada al Carnaval, la cavalcada de Reis.

Al Carnaval sempre hi he estat vinculada en diferents coses. I, l´any que ve potser seré la reina del Carnaval, quan faci els 70 anys. Als Reis els arreglo els barrets i el del Negre l´he fet tot jo.

Vostè també fa caricatures.

He fet unes 700 caricatures i diria que uns 200 quadres, una quinzena d´exposicions. Tinc dos magatzems plens de material, si no en tinc no puc treballar Encara conservo el primer pinzell que vaig tenir, que era fet amb pèl de marta. Els comprava a cal Quimserra. Tinc uns 2.000 pinzells, els que he fet servir a la meva vida i i els guardo tots.