Maria Márquez Sala (Berga, 1973) ha rebut aquest migdia, a la sala de plens del consistori berguedà, un dels disset títols de patumaire que es lliuren enguany. El seu, però, no és un diploma qualsevol. Suposa el reconeixement a una persona que ha hagut d'esforçar-se com ningú per fer coses que a la resta no li costa tant com a ella.
La Maria pateix la síndrome d'Apert, una malaltia de les anomenades rares, que es dóna en un de cada 200.000 naixements. Presenta malformacions de cara, mans i peus i al llarg dels seu 43 anys s'ha hagut de sotmetre a 13 operacions a causa de la seva malaltia. «Tot i les mancances, té un esperit de superació que et fa posar la pell de gallina», explica la seva mare, Montse Sala.
Per les venes de la Maria corre pólvora patumaire, un llegat dels pares, la Montse i el Miquel. «La Patum li ha agradat molt sempre» i ja des que era petita l'ha viscut a la plaça. El primer dia, dimecres a la passada de migdia, «ha de ser allà» per veure com surt el tabal i convida la ciutadania a participar-hi amb els gegants.
Sent la festa com les seves germanes, la Queralt i la Isabel. Ella és la gran. La Maria va arribar a fer de ple a la Patum Infantil a la plaça de Sant Pere. Ho va tornar a ser durant uns anys a la de l'escola d'educació especial Llar Santa Maria de Queralt, on també va fer de maça. I fa almenys una desena d'anys que ha esdevingut tabalera en un salt que es fa a l'alçada de cal Tonillo, al carrer del Roser, pel passacarrers de dimecres.
El gros tabal roman recolzat a terra o a la paret si s'escau. Els pares i les persones que es cuiden de portar-lo i vetllar perquè el toquin els ciutadans durant les llargues hores que dura la passada del primer dia de la celebració, fan rotllana al seu voltant, protegint-la de possibles allaus o empentes. No volen que prengui mal.
La Maria espera atenta i neguitosa el moment, i va demanant al seu pare: «ja?, ja?». Sembla que mai arribi l'hora. I quan és el moment comença a picar el tabal, «pa-tum! pa-tum!» incansablement: primer les maces, després les guites. A vegades se li han fet llagues a les mans a causa de la intensitat i la força amb què pica perquè vol que el tabal soni com els cànons de l'ortodòxia de la festa estableixen: amb cops potents, sonors i amb ritme, compassats amb el batec del seu cor patumesc. «Jo em penso que li pot passar alguna cosa de tanta emoció com hi posa», relata al seva mare, que pateix una mica. La seva família l'anima a cada repic: «va, Maria!». Al final arriben els aplaudiments per a l'autèntica protagonista del salt. Amb el darrer repic es relaxa, somriu i diu a la Montse que ja li ha marxat «allò que tenia aquí al pit»: l'opressió dels nervis. I agraeix cofoia al tabaler i a tothom que hagin fet possible un nou salt.
Ella toca el tabal amb les seves manetes de fusta perquè les seves mans no podrien agafar les del tabal, ja que són massa grans per als seus dits.
La Maria té unes manetes pròpies, les del seu tabal fet a mida pel fuster berguedà i patumaire Jordi Camps. Es tracta d'un regal que li van fer un any per Reis a casa. El tabal en qüestió, que aquests dies es pot veure exposat a l'aparador de la carnisseria de cal Guitart al carrer Major, és una mica més gran que el de la Patum Infantil. Es fa mirar. Amb ell, la Maria esdevé la tabalera oficial d'una Patum particular que fan els Màrquez -Sala cada any per Corpus al jardí de casa. La protagonitzen els quatre néts del Miquel Màrquez i la Monste Sala i la resta de la família s'ho mira. Els elements que fan d'imatgeria són improvisats.
La Maria no té pas por de prendre mal. Ha pujat a coll de la guita grossa al mig de la plaça de Sant Pere dues o tres vegades. Vibra amb la festa. «Se sap totes les músiques de la festa i no es cansa de veure-la per la tele tot l'any», diu Montse Sala. I ha de viure-la des del primer dia.
Enguany, la va proposar perquè li donessin el títol de patumaire el tabaler actual, Xavi Prat. Quan es van fer públics els noms dels patumaires reconeguts aquest 2017, al ple de l'Ascensió, la Maria no s'ho podia creure. «Mare, és veritat?», va demanar neguitosa a la Montse. I en assegurar-se'n es va posar plorar de l'emoció que sentia. «És molt patumaire». Llavors, el tabaler li va posar el seu capell vermell al cap abans d'anunciar la bona nova.
Aquest any, la Maria ha tornat a tocar a la passada de dimecres. L'any passat no hi va poder ser perquè estava convalescent d'una operació a l'esquena. I ha canviat el seu emplaçament habitual perquè al carrer del Roser havia de tocar ja de matinada i estava molt fatigada. Enguany ha pogut tocar poc després de les 11 de la nit al salt de la Torre de les Hores. La festa li té el cor robat. És feliç. I a casa seva «estem contents que ho pugui fer, és una il.lusió molt gran». La Maria és un exemple que la Patum és una festa per a tots.
