L'apotecari Bernat Pujol va aplegar més de dues-centes fórmules magistrals en el conegut com a Receptari de Manresa, un volum del 1347 que es conserva actualment a l'Arxiu Comarcal de la capital bagenca. L'autor va deixar escrit que el recull era un "libre de receptes de medicina per mans de mestres e de bexeliers e daltres nobles e bons practichs e cirurgians", i una vintena de les propostes que conté inclouen l'agàric entre els seus ingredients. Un bolet usat amb finalitats mèdiques que un conciutadà de Pujol, nascut el 1948, cita entre les moltes referències, tant erudites com populars, del llibre Passió boletaire. Josep Cuello Subirana, doctor en Biologia, viu a Barcelona, on va aterrar el 1965 procedent de Manresa per estudiar a la universitat, i ha dedicat la seva vida professional a la docència. Un quart de segle després de La cuina dels bolets (1986), ha redactat un llibre en clau de miscel·lània històrica.

Als catalans, la passió pels bolets ens ve de lluny?

Aquí hi ha molta tradició, però també arreu d'Europa. Hauríem de remuntar-nos al temps dels romans, amb testimonis de Plini i de Marcial, per exemple, i podem resseguir fins l'actualitat la història de la relació entre els humans i els bolets. Hi ha qui diu que uns països són micòfils i altres micòfobs. Crec que les fronteres no estan clares. Sempre s'ha dit que Galícia no era boletaire, però bé que hi ha dites i noms, senyal que alguna tradició ha d'haver-hi allí.

A Catalunya, segur.

Narcís Comadira diu que el català és un micòfag que s'enyora. I Jaume Arnella canta que Som boletaires, / som cistellaires, / la nostra vida / és el rovelló. Jo volia fer un llibre diferent, no pas una guia, sinó una reflexió sobre el nostre gust pels bolets.

Alguna curiositat poc coneguda pel gran públic?

Saps que els bolets, antigament, feien por? La distinció taxonòmica és quelcom recent, dels anys 20 i 30 del segle passat. Abans, no tothom els sabia distingir, i la seva ingesta causava moltes morts. La dels bolets i les persones és una història de molt patiment.

I per què ha perviscut la fal·lera, tan present avui en dia?

Els bolets eren com els escolans del diable, s'associaven a animals com el llop, el gripau, la papallona de nit... Éssers obscurs! Però sempre hi ha hagut gent a qui han agradat i per això encara hi ha tant de gust pels bolets.

I ara, qui va a buscar-los ja els coneix o tot plegat és una moda?

Quan jo era petit, això d'anar a buscar bolets tenia poc prestigi, era cosa de pagesos. La fal·lera ha anat i venint amb relació a la consideració de la natura entre els habitants del medi urbà. Durant el modernisme hi havia gust pel bosc, però amb el noucentisme i Eugeni d'Ors això es va perdre i la natura era el gran Satan. Actualment, la natura s'ha urbanitzat d'una manera molt matussera. Però la querència pels bolets està en alça. No crec que sigui una moda, sinó més aviat un moviment de pèndol.

Per què els rovellons són els reis de la febre boletaire?

Hi ha qui opina que no són els més bons, però el cert és que aquest interès pels rovellons ve de lluny. Un exemple el tenim a la Manresa del segle XVII. Aleshores hi havia la figura del mostassà, un càrrec que es mantenia des de l'administració àrab i que s'encarregava de vigilar els preus, la qualitat dels productes i els contrastos dels pesos i les mesures. Magí Canyelles va escriure el 1673 Jurisdicció del magnífic mostassaf de la ciutat de Manresa, on detallava cadascuna de les categories dels productes a la venda, i un dels apartats era "bolets, rovallons i altres". Això ens indica clarament quin era el bolet principal dels bagencs d'aquella època.

Una part del llibre és dedicat als noms. L'exhaustivitat lèxica de Catalunya en aquest terreny té parangó en altres llengües?

Hi ha centenars, milers de noms. Com diu Ramon Folch, els noms són els colors de la paleta amb què els homes descrivim la natura. I per això som exuberants, barrocs... Temps enrere vaig recol·lectar noms d'insectes, tenia capses plenes de fitxes. El món dels bolets és més reduït, al capdavall hi ha uns pocs centenars d'espècies. El 2007 vaig publicar Els noms dels bolets, i realment a Catalunya hi ha moltes formes per esmentar-los, però també en altres llengües, com ara l'anglès.

Però no em dirà que no tenen el seu encant denominacions com ara barret de capellà o orella de llebre?

Les metàfores ajuden a comprendre com és el bolet. Si parlen d'una part d'un animal, senyal que són bons: cama de perdiu, peu de rata... Però si a la paraula bolet s'hi suma l'animal sencer, com ara bolet de bou o bolet de cabra, llavors és que el bolet potser no és dolent però tampoc té res d'especial. El pagès li posava aquest nom com volent dir que aquell bolet se l'havia de menjar la vaca, el bou...

Hi ha massa gent al bosc?

Bé, si ho demanem a un restaurador de Berga segur que ens dirà que no, però el propietari d'un bosc pensarà que sí. Jo sóc boletaire per tradició familiar, i quan era jove ja em conformava si trobàvem llenega blanca del Pirineu. Però ara, ni això. Hi ha una pressió humana molt gran.

I el bosc la pot aguantar?

Si la gent es comporta, sí. Si som curosos a l'hora de collir els bolets, si no arrenquem per arrencar, si anem amb cistell i no amb una bossa de plàstic, si no deixem brutícia i deixalles, si evitem el risc d'incendi... El bosc ho pot suportar, però ens hem de portar bé.