Cristina Masanés: «El pare tenia el cap ordenat, però va perdre les paraules»

Del moneder del protagonista d’aquesta història va anar desapareixent tot el que era superflu fins que només hi van quedar el DNI, unes quantes monedes i el carnet de soci del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. La passió per la muntanya el va acompanyar des de jove i quan un ictus el va deixar sense parla no va perdre el contacte amb aquesta realitat que, per la seva filla, es va convertir en el fil conductor de Marxarons, el llibre on manifesta la perplexitat, la confusió i el dolor per la malaltia del pare. Cristina Masanés (Manresa, 1965) parlarà avui (19 h) de l’obra a la llibreria La Tempesta, de Balsareny, acompanyada de l’editora Núria Iceta.

Què és «Marxarons»?

Una paraula inventada. La gent que pateix afàsia -trastorn del llenguatge provocat per una lesió cerebral- ho fa molt, s’inventen paraules de forma automàtica, i la repeteixen. Marxarons és un calc del francès marcherons, primera persona del plural futur de marcher, caminar.

Allò que tant li agradava fer a la muntanya.

Ell la deia catalanitzada, sense accent francès. Era l’única paraula que articulava, que la seva ment va poder generar, i té a veure amb avançar, tirar endavant.

El seu pare no podia parlar per una afectació motriu?

No, no era un problema motor perquè la veu era la seva veu, no la va canviar mai. El problema era mental, no podia articular cap paraula, s’havia quedat sense el diccionari. L’ictus va deixar sense reg sanguini la part del cervell que afecta la llengua materna, l’àrea de Broca, i les lesions en aquesta zona et deixen sense parla. Afàsia total. Per això no va tornar a dir res en català ni en castellà. Tot i que mantenia en bon estat la capacitat per dir paraules en altres llengües, el francès, l’alemany, l’anglès. Hi ha gent a qui l’afectació li provoca que pugui recitar sèries de coses, d’altres perden la prosòdia i el que diuen té un to neutre, ... Rere l’àrea de Broca hi ha la de Wernicke, que fa que comprenguem les paraules.

No van poder establir-hi cap comunicació, doncs, mentre va viure amb l’afàsia?

A través de dibuixos, de gestos, de vocalitzar, ... fas moltes coses, tot costa molt, i sense matís. Fèiem moltes giragonses, i sovint no ho aconseguíem i ho deixàvem córrer. I ell igual. Per qui ho viu, ha de ser desesperant.

Els reconeixia, a vostès, la seva família, els amics, ...?

No va perdre la capacitat de reconèixer les imatges ni les persones, però no podia designar objectes ni llocs ni persones.

De tot això en fa vint anys, tal com explica en el llibre. Per què hi ha tornat ara?

Ho he escrit quan ho he pogut escriure, no volia fer text molt tràgic ni recolzar-me en el dolor, ara he tingut una distància emocional. I crec que això ha afavorit el llibre, perquè té emoció però no es repenja en el dolor.

Sobre quin aspecte d’aquest procés volia posar el focus?

D’entrada, el llibre genera molta emoció, però també té un punt de reflexiu sobre la parla i el misteri del llenguatge. El pare va viure sense paraula, i m’interessava mostrar aquest estatus tan estrany de la parla, del llenguatge: condiciona les relacions i, en el fons, no en sabem ben bé res. He mostrat la perplexitat del que vam viure.

És impossible no empatitzar.

El que ens va passar no és una raresa, passa a moltes persones. Hi ha un moment en el qual a un punt del cervell no hi ha arriba la sang i tot es desmunta, perquè amb la gent t’hi pots comunicar amb mirades, gestos, amb el tacte, però tot passa pel llenguatge.

Cada capítol s’inicia amb una petita descripció de muntanya, el Cavall Bernat, el Carlit, la Pica d’Estats, l’Aneto, ...

Buscava la manera de donar veu al pare i donar-li la paraula, però aquella persona de qui jo volia parlar no en tenia de paraula. Aleshores vaig trobar un diari alpinista que va escriure a mitjans dels 50, quan tenia 18, 20 anys. I, tot i que en el llibre parlo del pare que en tenia 67, 68, i ja n’havien passat quaranta des que va fer les anotacions al dietari, la veu continuava essent la seva. D’aquesta manera vaig trobar l’estratègia narrativa per fer-lo parlar al llibre. Al pare li agradaven molt la muntanya i l’alpinisme, una metàfora de la vida. Va creuar molts cims, però al final li van posar el més alt al davant, el seu Everest particular, i no el va poder creuar.

Per tant, estava lúcid però no tenia la capacitat per dir els noms, les paraules.

La consciència sempre hi era, però com et comuniques sense paraules? Imagina’t que et treuen del cap totes les paraules. A vegades ens molesta si no recordem una cosa. Doncs fes-te a la idea què això et passa cada dia del matí a la nit. Tenia el cap ordenat, però sense paraules. Quan intentàvem comunicar-nos amb ell, contínuament constatàvem els límits. I això et deixava un mar de dubtes: com funciona la paraula? Som animals lingüístics, però en sabem tan poc ...

Però sons sí que n’emetia?

Sí, si queia una cosa a terra, per exemple. O si volia dir-nos que l’havia visitat algú que portava ulleres, es tocava les seves. Això demostrava que tenia memòria.

Els metges els van aclarir alguns d’aquests dubtes?

La resposta dels neuròlegs era limitada, quan els parlaves de l’evolució que faria et deien «ja ho anirem veient». En sabem molt poc del cervell en relació amb el llenguatge. Això també he volgut que es reflectís en el text. Podem fer parlar les màquines, però no podem resoldre l’afàsia. Vem treballar amb la logopèdia, però és un treball instrumental. Hi ha moltes preguntes i poques respostes.

Un dels episodis més colpidors és la voluntat de fer la firma. 

El pare va perdre la parla i l’escriptura, però va voler batallar per ser capaç de fer la seva firma. Es bloquejava quan veia que no sabia firmar, anava omplint llibretes, i al final la va poder fer, de les poques coses que va aconseguir dur a terme, i ho va demostrar el dia que va venir el notari i un testimoni per donar fe que estava lúcid. No sabia dir els nostres noms, sabia que jo era la seva filla però no quin és el meu nom, però es va preocupar per fer la firma, crec que perquè per a ell era com dir «no puc parlar, però soc jo, el meu cap hi és».

Estar lúcid però adonar-te que no pots dir les coses. Això no li generava ansietat al seu pare?

Era desesperant, és clar, tenia moments de depressió.

Com és aquest diari alpinista?

Hi anotava les excursions, primer a Montserrat, després al Cadí, al Pedraforca, i més endavant a la Pica d’Estats, l’Aneto i, fins i tot, a Suïssa. Era en castellà, ell era un nen que va créixer en el primer franquisme, el més dur, va estudiar en castellà, però li he traduït al català les expressions que faig servir en el llibre.