El reconegut baix baríton Simón Orfila posarà punt final al 30è Festival Internacional de Música Francesc Viñas de Moià aquesta nit (22 h) a l'església parroquial del poble interpretant peces de La Bohème, Les noces de Figaro i El barber de Sevilla, així com també cançons catalanes populars com Rosó. Després del concert d'avui seguirà de gira i actuarà a ciutats com Berlín, Madrid o Londres.

S'identifica amb el tenor Francesc Viñas?

És un referent internacionalment reconegut. Un gran tenor que va abraçar un excel·lent repertori i va deixar un llegat amb molt bones referències. Qualsevol cantant voldria arribar a fer una carrera com la de Viñas.

El juny va actuar a la Royal Opera House de Londres. Què suposa cantar en un lloc tan emblemàtic?

És un somni complert i un pas més en la meva carrera professional. És un veritable orgull haver actuat allà i espero continuar tenint debuts així cada any.

Quins altres escenaris té pendents?

El Metropolitan de Nova York. Però encara sóc jove, només tinc 36 anys, i crec que ja arribarà.

De fet, el reconeixement li ha arribat de ben jove. Què s'ha de fer per no morir d'èxit abans d'hora?

Tenir els peus a terra i no creure-s'ho. Amb vint-i-un anys ja cantava al Liceu de Barcelona i a aquesta edat és fàcil no tenir els peus a terra, però, per sort, sempre he estat ben assessorat per persones com Alfredo Kraus o Miguel Lerín, que em van saber portar pel camí adequat. La família també va tenir un paper molt important.

Què significa el Liceu per a vostè?

És el meu teatre, on vaig néixer. En definitiva, casa meva. El Liceu va confiar en mi i em va obrir les portes internacionals.

I Alfredo Kraus?

Ho representa tot per a mi. Jo volia cantar, però era a Menorca i no sabia gaire on anar. Kraus va accedir a fer-me una audició i em va acceptar i guiar en aquest món. Va ser el meu mestre.

Quins consells li va donar?

Molts, tant tècnics com de repertori. Jo tenia 18 anys, però la meva veu de baix era d'un home de 40. Em va ajudar a aclarir-la i també a escollir les òperes. Alguns cops vaig refusar projectes assessorat per ell. Sens dubte, ben aconsellat, tot i que en aquell moment costava de veure.

I ara, com valora una oferta abans d'acceptar-la?

Em fixo en l'envergadura vocal, la tessitura i el compositor. S'ha de saber dir que no. Als 24 anys m'oferien papers molt forts vocalment, i degut a la meva joventut tenia temptacions d'acceptar-los, tot i no ser bo per a mi. En ocasions, encara no tens la veu preparada per a alguns papers.

Es considera ambiciós?

Sí, molt, sempre ho he estat. De fet, és imprescindible per arribar on sóc. Però has de saber fer les coses en el moment oportú sense precipitar-te.

Com va sorgir el seu darrer disc, My dream?

És un vell somni complert. Es tracta d'un disc que em feia il·lusió treure perquè és un recull de les cançons de la meva vida.

Què sent en un escenari?

Nervis, però mai m'han impedit cantar. No tinc por, però sí respecte. Per exemple en el meu debut a la Scala de Milà o durant la reinauguració del Liceu amb Turandot.

És una professió sacrificada?

Sí, tot i que compensa sobradament. Però està clar que no tinc la vida que tenen els meus amics de Menorca. És una vida solitària.

A més de Kraus, quins són els seus referents?

Intento agafar el millor de tots els bons, però admiro Samuel Ramey, un dels millors baixos barítons del món. També Montserrat Caballé i la passió de Josep Carreras.

La veu de baix baríton necessita temps per madurar?

Sí. La veu es va formant i enfosquint amb el pas del temps. A partir dels 40 anys és quan comença a estar en el millor moment.

Quin paper li faria il·lusió interpretar?

Attila de Verdi, perquè és un dels grans papers de baix baríton. M'ho estan oferint per al 2017 i crec que ja serà el moment de fer-lo.