Alfons Borrell es va regalar el caprici de posar una bassa amb peixos al seu estudi de Sabadell al principi dels anys 90: "són com animals de companyia", explicava ahir al migdia al Museu de Montserrat un dels grans representants de l'abstracció pictòrica del país en el darrer mig segle. L'artista els veu nedar cap a ell, els dóna de menjar, se'ls posa a la mà un instant, després torna als seus pensaments. Tres o quatre metres rere seu, un retrat de fa vuit anys el mostrava en aquest ambient de serenor domèstica, distès, simpàtic. Al costat d'altres figures de l'art català com Tàpies, com Guinovart, com Brossa, com Ponç, Subirachs, Ràfols-Casamada, Plensa, Maria Girona, el mateix Miró.

L'autor és un bon amic "de tota la vida", Martí Gasull Avellán (1944), el 50 % de l'exposició que es va inaugurar ahir a l'Espai d'Art Pere Pruna de l'equipament abacial i que estableix un diàleg entre el fotògraf i el seu pare, Martí Gasull Coral (1919-1994).

Aclaparat per l'emoció, Gasull va assegurar que "és un somni" protagonitzar una mostra amb categoria d'inèdita que confronta el seu treball -retrats íntims d'artistes i personalitats del món de la cultura- amb el del seu progenitor, que va recollir els aires d'avantguarda de la postguerra i va reflectir l'entorn amb una mirada més artística que documental. La ciutat de Barcelona dels anys 40 i 50 ocupa bona part de l'espai juntament amb un conjunt de retrats on, com es pot apreciar en la imatge principal d'aquesta pàgina, no falten ni el Martí fill quan tenia 13 anys ni l'àvia del noi. Totes les instantànies van ser positivades per l'autor i són d'època.

"El meu pare va fer fotografies des dels anys 47 o 48 fins al 1958. Després ho va deixar en sec per dedicar-se a treballar pel futur de les persones amb discapacitat psíquica, una de les quals era el meu germà", va explicar Martí Gasull en la trobada inaugural d'ahir al migdia. "En aquella època, no hi havia exposicions com aquesta, que ha muntat el Museu de Montserrat, bàsicament es feien fotografies per participar en concursos", va afegir rememorant un temps en què entre els retratistes prevalia "la creativitat i la rivalitat".

El pare va aparcar la càmera i el fill va recollir el testimoni: "va ser aleshores que vaig decidir prendre'm la fotografia com un ofici, i al caps d'uns quants anys, per curiositat personal, vaig derivar cap al retrat d'obres d'art. Això em va permetre conèixer molta gent, a la qual ho dec tot, em van donar cultura, amistat i confiança". Si del fons del pare se'n va perdre una part, i només en resta "potser el doble del que hi ha aquí exposat", el fill té "4.000 imatges, en digital, a més dels negatius", va apuntar.

Les parets d'on pengen els retrats són un glossari de l'art català de les darreres dècades, imatges mai abans exposades en què els protagonistes es mostren despreocupats, naturals. "Els vaig fotografiar als seus estudis particulars, a les galeries, en els magatzems... buscant el joc", va afirmar Gasull. Borrell recordava que es van conèixer quan algú li va recomanar el barceloní després d'una experiència poc reeixida amb una exposició a París. "Sense amistat, aquestes fotos no es poden fer", va reblar Martí Gasull.

El comissari de la mostra, Josep Corredor-Matheos, va aprofitar l'avinentesa per reivindicar la categoria artística de la fotografia, un "reconeixement" que s'ha evidenciat "en els últims 40 o 50 anys". Sobre el treball de Gasull pare, el crític va apuntar que "el seu material va ser el paisatge urbà, buscant la gràcia i l'atractiu que, en aquell moment, la gent no sabia veure", i del fill va apuntar que "els seus retrats tenen un interès artístic i documental alhora. No són fotos fetes a l'estudi sinó imatges on els personatges han estat enxampats de sorpresa".