C arme Riera (1948) recordava amb detall l'autobús, la faldilla que vestia i la senalla on portava el manuscrit de Te deix, amor, la mar com a penyora, el que seria el seu debut literari. Anava a l'editorial Laia, que dirigia Alfons Carles Comín, pare de l'actual conseller de Salut. Era el febrer del 1975. En arribar no la van enganyar: «ai nena, els contes no es venen». Però a principi de març va rebre una trucada que li va anunciar que publicarien els relats aquell 23 d'abril. Per Sant Jordi. Riera explicava al nombrós públic que dimarts es va reunir al Casino de Manresa que, asseguda, esperant signar algun llibre de la pila, un noi jovenet es va mirar el volum i ella li va dir: «si te'l compres, te'l signo». I el noi ho va fer. «Si el tornés a veure, estic convençuda que el reconeixeria. Li estic molt agraïda!».

Una pila de llibres de la seva extensa bibliografia -fa més de quaranta anys que escriu però no recorda quants n'ha publicat-, situats al davant de l'entrevistador, el periodista Marc Serena, van servir de fil conductor de la conversa que tancava el cicle Pessics de Vida, organitzat per la delegació de la Catalunya Central del Col·legi de Periodistes i el Casino.

Què li agrada llegir? Novel·les històriques, satíriques, contes, policíaques... Riera ha «tocat moltes tecles» per estalviar-se l'avorriment. Així, quan Serena li va demanar quin seria el llibre d'entrada a la seva obra, l'escriptora va explicar que sempre demanava els gustos literaris. Per no equivocar-se. Guillem Frontera va dir al pròleg del seu debut que era una escriptora lliure. Ho continua sent?, li va demanar el periodista. «Sóc molt lliure. Dic el que penso i penso el que dic. Sóc funcionària. Tinc una feina amb què em guanyo la vida i, per tant, tinc tota l'autonomia i llibertat per dedicar-me a escriure». Professora a la UAB, Riera va lamentar que la literatura i les humanitats desapareguin del batxillerat perquè, a banda de no tenir referents de cohesió nacional, com podria ser el Tirant lo Blanc («ara és el futbol, el Barça aquí, la Roja allà»), «els nois que arriben a la universitat no han llegit res i, per tant, no saben escriure». I és que la llengua és important, molt, per a Riera: «tinc la recepta del best-seller però intento ser honesta. No per buscar públic faràs un nivell de llenguatge prim». Sense muses: «el fet de ser escriptor és escriure, no fer vida social».

Per la conversa i a través dels seus llibres, va sortir Ramon Llull i la seva soferta dona (Gairebé un conte o la vida de Ramon Llull); el seu diari d'embaràs (Temps d'una espera), el Quixot, la història i la memòria (Dins el darrer blau; Les darreres paraules), el convenciment que Aznar va entrar a la guerra de l'Iraq per no saber anglès (L'estiu de l'anglès) i Cuba (Cap al cel obert). Va confessar haver estat castrista, després ja «d'Americo Castro» i va explicar la seva vinculació emocional i familiar a una illa que ha visitat dues vegades.

L'escriptora mallorquina, que va néixer a Barcelona perquè la família de la seva mare eren ginecòlegs, fins i tot va explicar un acudit que diu un personatge seu i que recordava d'un dinar amb Carmen Balcells, Vargas Llosa i el periodista Juan Cruz. I és que els escriptors viuen sovint, va dir, dues vides: la quotidiana i la dels personatges. De vegades, als segons, els han de dir prou.