El 2017 va pel camí de convertir-se en un any prolífic pel que fa a l'estrena de films, al nostre país, relacionats amb la temàtica ignasiana i la Companyia de Jesús. Al corprenedor, per a alguns obra mestra, Silencio, de Martin Scorsese (1942), ens arriba ara Ignacio de Loyola de Paolo Dy (1978), un film que pot contribuir a la difusió d'una figura de la història del cristianisme, tanmateix, més citada que coneguda en profunditat. La preestrena manresana d'avui (l'estrena oficial no serà fins a aquest divendres) s'afegeix a la que ja va tenir lloc fa uns dies al santuari de Loiola (Guipúscoa). Així Manresa, de nou, s'erigeix com un espai referencial en la geografia ignasiana i no pas en va el mateix sant havia batejat la ciutat i la seva estada entre el 25 de març del 1522 i un dia indeterminat de febrer del 1523, com «la meva església primitiva». Qüestions geogràfiques al marge, l'essencial és desxifrar què ens pot aportar encara el testimoni de sant Ignasi (1491-1556) al segle XXI amb films com el de Dy. O dit d'una altra manera: què podem aprendre d'un home que fou plenament conscient de la dissolució de l'edat mitjana i l'entrada a l'època moderna? A què ens interpel·la, a tots i cadascun de nosaltres, la seva profunda transformació vital? Són qüestions profundes la resposta de les quals, possiblement, només es pot assolir amb una actitud desperta i que ens faci superar la situació, exquisidament definida pel jesuïta José María Rodríguez Olaizola: la del dit, el sant, la lluna i Déu.

Tots hem sentit alguna vegada l'expressió que diu que el neci és qui es queda mirant el dit d'aquell que li està mostrant la lluna. Amb el potent testimoni de sant Ignasi passa una cosa similar: massa vegades ens quedem en la superficialitat (literalitat) dels fets externs relacionats amb el sant -allò que algú ha definit com àmbit epifenomènic- per la qual cosa només tenim la visió del dit. I, d'alguna manera, amb la buidor de la idolatria, la simple admiració infantil per l'ídol. Crec, sincerament, que sant Ignasi ens apel·la a quelcom més profund i superior, consubstancial a la seva experiència mística intensament iniciada a Manresa. Aquest quelcom és superador de la simple biografia ignasiana i ens mostra un més enllà, una veritable porta oberta a la mateixa divinitat per als que som creients. Per als no creients, sant Ignasi s'erigeix com un paradigma d'aquell que és plenament conscient de viure uns temps on alguna cosa vella ha mort i una altra està naixent, per la qual cosa el paral·lelisme amb el nostre temps és d'allò més gran.

Però sant Ignasi també ens insta al despertar del nostre jo superior, d'aquella part del nostre ésser que, segons la psicologia transpersonal, és la que millor pot conduir-nos a la missió vital que tots, com a homes i dones, estem cridats a realitzar en vida. Per a aquesta crida al despertar, el sant basc s'erigeix amb tota justícia com una potent icona, un veritable arquetip de transformació de la que el film de Dy pot ajudar-nos a l'acompliment de la visió del savi: la de la contemplació de la lluna, de la Divinitat de la qual sant Ignasi (el dit), a través de la seva imperfecció i fragilitat, no és res més que un reflex. Ara bé, quin reflex!