L'Arau és un nadó que només amb set setmanes ja ha interpretat amb nota (i sons guturals entranyables!) el paper de Nen Jesús a la representació dels Pastorets de Súria. Això va ser fa ben poc, en una edició prèvia i molt especial celebrada al Palau de la Generalitat de Catalunya el diumenge 27 de novembre, «arran de migdia». Passa que l'Arau és fill del Roc, pare primerenc i actor que interpreta Satanàs, el dimoni gros. Un enginyós tuit ben aviat va irrompre i es va escampar per les xarxes: «Els @pastoretscat omplen el Palau de la Generalitat i aconsegueixen l'impossible: el fill de Satanàs és el fill de Déu!».

Realitats xocants com aquesta es donen als Pastorets de Súria i als Pastorets de tot el país. Lluquets i Isabelons que s'emboliquen fins al capdamunt; Pecats Capitals que tempten rabadans dins i fora de l'escenari; Maries i Joseps que s'acaben enredant o els Sant Miquel alats i dimonis banyuts que comparteixen... vés a saber què! I és que els Pastorets són teatre popular, antropològic i intrínsecament lligat a la vida i a la felicitat de les persones que s'apleguen per representar-los cada Nadal.

A Súria se sap que es fan Pastorets des del final del segle XIX, quan encara no s'hi havia descobert la potassa. El document de referència més antic que s'ha trobat fins ara és del 1904: «...de qual part musical s'encarregà y desempenyà a satisfacció del públic l'Orquestra de Súria», concloïa la crònica del diari El Pla de Bages. El 1926, però, es modernitzà aquella antiga tradició amb un text estrenat a Barcelona deu anys abans: Els pastorets o l'adveniment de l´Infant Jesús, de Josep Maria Folch i Torres, escriptor i novel·lista juvenil de gran èxit a la Catalunya de l'època. Antoni Malats i Gallés, capellà polifacètic de Castellterçol que llavors exercia a la vila, va compondre una música efectista que encara avui segueix sent l'eix principal de la banda sonora de l'espectacle. D'aquestes dues fites -la de l´estrena de Folch i Torres i la de Súria- ara se'n compleixen 100 i 90 anys respectivament. I s'havia de celebrar!

Hi ha una cançó molt estimada pels suriencs -gairebé s'ha convertit en himne- que diu així: «... què seria de la vida / sense un bon somni / que la faci endolcir / que et marqui un camí / per viure intensament...». Representar els Pastorets de Súria al Palau de la Generalitat ha estat un bon somni fet realitat. Una fita, a més, intensament compartida amb grups d'arreu del país (de la Catalunya Central van ser-hi pastors de l'Ametlla de Merola, Balsareny, Calaf, Collbató, Igualada, Manresa, Navarcles i Sant Vicenç de Castellet).

Per imaginar i organitzar la representació dels Pastorets al Palau, els responsables de direcció vam visitar vuit vegades l'edifici, entre els mesos de juny i novembre. El darrer dia ja coneixíem passadissos, dreceres, ascensors i escales discretes, d'un cap a l'altre de la seu del Govern. La intenció era adaptar els quadres a un espectacle itinerant pels racons més emblemàtics. Vam fer córrer la imaginació tant com les cames fins a visualitzar dimonis, àngels i pastors passejant pel Palau com si fos a casa seva. Al pati gòtic ens va semblar sentir-hi els renecs de Satanàs, al Pati dels Tarongers, les cobles d´en Lluquet i en Rovelló...

I per demanar, que no quedi! En una de les primeres visites, els responsables de protocol i seguretat del Palau escoltaven amatents els detalls que portàvem estudiats i que els anàvem explicant mentre pujàvem l'escala de pedra. De sobte, davant la Capella de Sant Jordi, es van posar en guàrdia. Els l'estàvem sol·licitant per donar entrada a una de les escenes. És una capella gòtica reservada a actes molt selectes, amb objectes i tapissos de gran valor. De seguida el Cap de Cerimonial ens ho va qüestionar. «Voldríem que en sortís la Mare de Déu quan va cap al Temple», fou la nostra resposta. Llum verd! Per a la Mare de Déu, la Capella de Sant Jordi es pot obrir sense excusa. De fet... és casa seva!

Vam obtenir les mides dels diferents espais i posteriorment vam marcar-les amb cintes i senyals a Ca l'Agut, una antiga nau industrial de Súria. Aquesta va ser la gran sala d'assajos de text, cançó i música, la partitura de la qual s'havia anat revisant des de mesos enrere.

I arribà el dia de la veritat.

Tres autocars plens de gent dels Pastorets de Súria surten del pla de la Font quan comença a fer-se clar. Arriben a Barcelona i, en acostar-se a la Gran Via, l'expectació es transforma en inquietud. Han tallat el trànsit de l'Eixample tot el matí per una cursa atlètica rellevant, la Jean Bouin, gairebé centenària també! Però no hi ha entrebancs insalvables quan el somni és a tocar. Tothom salta dels autocars i envaeix els passadissos del metro, insòlita drecera d'accés a la plaça de Sant Jaume, per uns moments infranquejable. Mai s'ha vist tanta concentració de gent de Súria en una andana ni en els combois. L'ambient festiu encurioseix la resta de passatgers, que es miren divertits el batibull efervescent. Potser fins i tot es punxen amb alguna banya o les plomes d'una ala els pessigolleja la galta!

Quatre gambades més i arribem a Palau, on ens esperen uns vestidors de luxe instal·lats als foyers de la sala de conferències. Entrepans, sucs i cafès, passi tècnic, indicacions, vels i túniques, barbes, maquillatge... I qui no en té prou, pot embadalir-se amb la col·lecció excel·lent del pintor Antoni Clavé que decora l'estança.

Per la portalada renaixentista de la plaça de Sant Jaume comença a arribar el públic, que travessa les cotxeres de seguida i va omplint el pati gòtic. Convidats, gent de Pastorets d´aquí i d'allà, periodistes i el conseller de Cultura com a amfitrió.

L'orquestra Mas Torrat obre l´espectacle. Setze músics harmònicament situats sota un arc gòtic, donen entrada a Josep Maria Folch i Torres. Som a l'any 1916 i l'escriptor rep un encàrrec urgent del Patronat de Pompeia: la redacció d'uns Pastorets que superin els de Pitarra. Gràcies a la dramatúrgia de l'enyorat Jaume Esquius i Miquel (escrita l'any 2002), els passatges més representatius de l'obra apareixen a l'escenari a mesura que l'autor els va imaginant.

Folch s'adorm escrivint damunt la taula i, en l'episodi oníric, Lluquet i Rovelló es perden pel «bosc tenebrós» del pati gòtic. Satanàs els troba i crida la cort diabòlica al ritme del Cor de Dimonis, el foc, el llamp, el tro i les armes dels set Pecats Capitals. Quan renega del cel i aixeca el cap, l'alè se li trenca en veure un cel de debò (i no els telers espessos de decorats) retallat entre les pedres del pati. Està perdut. L'arcàngel Miquel apareix rutilant i salva els rabadans de l'oli bullent.

L'escriptor reprèn l'obra i convida la gent a pujar cap a la galeria gòtica. El públic interactua i, barrejat dins la comparseria de pastors, s'enlaira per l'escalonat de pedra fins a l'elegant galeria amb els arcs més esvelts del Palau. Folch i Torres, en visualitzar l'interior del Temple de Jerusalem, poc s'hi degué imaginar aquest magnífic claustre civil. Però el cert és que la riquesa de la decoració que envolta l'escena del casament de Josep i Maria resulta excepcional i digna del millor escenògraf.

El sacerdot Simeó que casa els nuvis és, en realitat, Josep Esquius i Borràs, l'actor de Pastorets en actiu de més edat de Catalunya. Té 89 anys i aquest Nadal tornarà a defensar el paper davant el lampadari dels set braços. Que un home que ha dedicat la vida a la cultura popular, al teatre i als Pastorets de la vila presideixi aquesta cerimònia cabdal vol ser un símbol i un agraïment.

A continuació, actors, públic, músics i cantaires ens desplacem al Pati dels Tarongers, on es desgranen les escenes de la Sortida del Temple, la Sardana i l'Engany de Getsé. L'essència de l'espectacle popular penetra així al moll de l'os del simbolisme institucional del país. El Pati dels Tarongers és un lloc clau de relació i trobada. Des d'aquí s'accedeix a sales de reunions importants. És un espai amb identitat i caràcter. I per una estona queda inundat amb les branques d'olivera que feliciten Josep i Maria. Els pastors de la Galilea aprenen a ballar la sardana entre el públic, amb tot el so de la cobla. Fins que irromp Satanàs i l'alegria s'esberla. Se senten crits d'espant, confusió i corredisses. Però de seguida apareix l'arcàngel Gabriel anunciant la Bona Nova des d´un finestral elevat. Els bustos dels presidents Macià, Companys, Irla i Tarradellas (de l'escultor Subirachs) esdevenen espectadors petris de la gesta singular.

Tots plegats ens encaminem de nou per la galeria gòtica fins al Saló de Sant Jordi, on s'escenifica el portal de Betlem. Sonen els compassos d'una alegre nadala que sovint atribuïm a l'univers musical surienc. L'apoteosi final de l'espectacle es representa sota les tres naus renaixentistes d'aquesta sala majestuosa, amb proporcions de temple i una decoració pictòrica de l'any 1926 -com els Pastorets de Súria! El personatge de Folch i Torres acaba l'encàrrec i el lliura a peu de bressol, elogiant els elencs d'actors aficionats que durant un segle l'han representat arreu de Catalunya. L'orquestra emprèn la darrera peça, Ofrena galana, enèrgica i vibrant, obra de Joan Pelfort i Ribera, l'arranjador i compositor actual. S'executa amb caràcter d´estrena i s'incorporarà des d'enguany a les funcions dels Pastorets de Súria.

I encara queden... parlaments institucionals, cant d'Els segadors, clams sobiranistes, foto de gran grup, felicitacions i abraçades.

La gent marxa contenta, els tècnics pleguen equips d'imatge i so, es van apagant els llums i en un banc de fusta noble i amb motllures, la Rebeca dóna el pit plàcidament al seu fill Arau. La tendresa que desprèn un naixement és el nucli i la motivació central dels Pastorets, de la història universal que ha acompanyat i seguirà acompanyant cada hivern la màgia del Nadal.