Fill del qui fou alcalde de Manresa, Juli Sanclimens, i de la Carme Solervicens, va créixer a la casa familiar del carrer de Sant Domènec i va anar a escola a la Badia-Solé, "des de preescolar fins a COU". Escolta a l'Agrupament Cardenal Lluch, va ser cap després de minyó. "En aquella època en què l'escola tenia moltes mancances, l'escoltisme ens va donar un complement formatiu molt important".

De petit ja volia ser geògraf?

No ho deia així, però recordo sempre haver tingut una bola del món i donar-hi voltes per anar veient com eren els països i com es deien. Quan viatjava amb la família em fixava molt en els mapes, en els paisatges... A l'hora de triar carrera tenia clar que m'orientaria cap a les ciències socials, però dubtava entre geografia i economia. Molta gent em deia que ciències econòmiques tenia més sortides i molt prestigi. Ara ja no! Però geografia era el que m'agradava i vaig pensar que ja trobaria la manera de viure'n, perquè fer gaires diners tampoc no ha estat el meu objectiu a la vida.

La geografia té molts vessants: físic, humà... Per quina banda va anar?

Una mica tot junt, el que els francesos en diuen "le paysage humanisé", la terra i les persones. La primera feina de geògraf va ser en un programa MAB (Man and Biosphere, home i biosfera) a la Seu d'Urgell, on vaig estar dos anys. Així doncs,vaig ser temporalment especialista en temes de muntanya. Després que el 1987 s'aprovessin les lleis d'organització territorial, vaig anar a la conselleria de Governació a treballar en la consulta municipal sobre el mapa comarcal. D'aquell treball en va sortir la creació de tres comarques noves i el canvi de comarca d'una vintena de municipis, entre altres coses. Després vaig treballar de tècnic del territori al Consell Comarcal del Vallès Occidental, amb una temàtica molt àmplia però en un territori molt reduït. I posteriorment vaig tornar a la Generalitat a fer el contrari: un treball molt concret però d'abast nacional, assessorant el nou govern, constituït el 2003, en el tema de la nova organització territorial.

Ha treballat en organització del territori amb un govern de Pujol i amb el tripartit. Vol dir que la geografia és neutral?

No, no ho és. El geògraf francès Yves Lacoste va dir que la geografia serveix per fer la guerra. És clar: la cartografia ha estat molt important per als estats i els exèrcits, i els primers geògrafs o eren militars o anaven amb els militars, descrivint els països que es conquerien. Quant a l'organització territorial, el problema és que hi ha unes bases estructurals que no estan resoltes, i aquesta és una assignatura pendent que ens haurem d'esforçar a aprovar governi qui governi. Partits diferents tenen visions diferents, però ni els uns ni els altres no se n'han sortit.

Al 1987, quan dibuixava comarques, se sentia constructor del país, com si fos un Lego immens?

Llavors era un tècnic ras, de 26 anys, amb molta gent per sobre, però les feines que m'encarregaven eren d'aquesta mena; feia informes dient, per exemple, que Caldes de Montbui havia d'anar al Vallès Oriental i Esplugues al Baix Llobregat -i encara hi són. La decisió era d'un altre, però la base era un informe meu.

I vostè qui és per anar movent comarques?

No les movia jo, sinó que les decisions partien de demandes molt concretes. Al principi del procés es va copiar el mapa del 1936, i es va demanar als ajuntaments que diguessin si els estava bé. Alguns van demanar anar a la comarca del costat, uns altres van fer peticions conjuntes per crear comarques noves..., i el govern decidia.

De la consulta van sortir moltes noves comarques possibles: només de per aquí, Moianès, Lluçanès, Alta Segarra... Pau Vila també s'hi va trobar.

I per això va preguntar: vostès on van a mercat?

Però al final va agafar el mapa dels partits judicials.

Els mapes de mercats i de partits s'assemblen molt, en canvi, són molt diferents del de les comarques sentides, geogràfiques o històriques, que són molt diferents entre elles. Però a la consulta no van sortir tantes comarques com van sortir a Pau Vila el 1936, o com van sortir més tard a la comissió Roca, perquè els partits hi van intervenir i van passar consignes als alcaldes i regidors. Tot i això, en van sortir, i amb casos divertits com els del Priorat estricte, que no volien compartir comarca amb altres municipis, o Sant Llorenç de Morunys, que volia ser a qualsevol comarca excepte al Solsonès. El mateix que havien dit el 1936!

Batalles de campanar?

O diferències d'estructura social, fins i tot de tarannà ideològic...

En més de mil anys d'història hem sobreposat un mapa de bisbats, un de repoblaments, un de vegueries, un de corregiments, un de zones d'industrialització, un de vies de comunicació, un de províncies, un de partits judicials... Tot això deu ser molt difícil d'encaixar!

No tot és compatible, certament, però per això hi ha els governs. Ara mateix hi ha 23 conflictes territorials oberts, i tots tenen solució. Solucions que no agraden a tothom, però que són les menys dolentes. Si per evitar malestars no fem res, no acabarem mai.

Abans ha parlat de bases estructurals no resoltes.

Quan va tornar Tarradellas, al mateix temps la Generalitat hauria d'haver restaurat la vella divisió territorial en vegueries i comarques. I després, anar a fer les modificacions corresponents. En aquell moment s'hauria entès, en canvi, ara no ens n'acabem de sortir, perquè no acabem de tenir-ho clar com a país. El govern s'ha anar estructurant a si mateix en set regions, però de mica en mica, creant ara subdelegats, ara delegats, adaptant els departaments, cadascú al seu ritme, alguns sí i altres no... sembla que no ens ho prenem seriosament.

Ens manca un mapa mental del funcionament del país?

Al contrari: tenim un pla general d'ordenació, desenvolupat en set plans parcials, que mana sobre els plans municipals, i que ordena les vies de comunicació, els eixos de creixement econòmics, les prioritats de sòl industrial o residencial, les zones a preservar... S'ha fet més feina en ordenació territorial que en organització territorial. El que manca és abordar la governació del país. Tenim un inconvenient gros: que la constitució no ens deixa tocar les províncies, diu que només les pot tocar l'estat. Però això ho sabem des del principi! No hauria estat tan difícil incloure-ho en algun dels pactes que s'han fet en aquests trenta anys. Però per als governs rarament és una prioritat. El primer tripartit va fer-ho. Va dir: nou Estatut, llei de vegueries i llei electoral. La de vegueries és al Parlament, en el que només és el principi del procés, perquè l'important serà la tramitació a Madrid. I l'electoral...

A Barcelona entenen la realitat del país?

No del tot. A l'organització territorial tothom s'hi afegirà el dia que el govern ho posi com a prioritat, però aquest moment mai no ha arribat. A mi em deien: "espereu-vos, que l'Estatut és un tren massa gros i necessita tota la via".

Es menjava tota l'energia.

L'esforç va ser ingent, un dia s'haurà d'explicar tot el que es va fer. Potser si el primer tripartit hagués durat un any més, hauria estat possible. Amb el segon tampoc no ha pogut ser. Però tard o d'hora el país ho haurà d'abordar, perquè és una assignatura important.

Tornant a la visió barcelonina del país. Vostè em deia que l'estació superior del funicular de Sant Joan, a Montserrat, és una estació de metro.

El qui em va fer a mi aquest comentari deia que era la darrera estació d'una de les línies de metro que figuraven al mapa de Barcelona. Ho hem d'assumir! Qualsevol visitant que miri el mapa s'adona que pot arribar-hi en transport públic, amb uns trens que passen amb una certa freqüència. I per a una persona de Berlín o de Tòquio, tota la xarxa de Rodalies de Barcelona té les dimensions del seu metro.

Que ho pensi un japonès és una cosa, però que ho pensi un barceloní n'és una altra.

Amb la desaparició de la indústria tradicional i la reconversió de molts pobles cap als serveis turístics, aquest concepte de parada de metro es torna cada cop més real.

Anem a la Catalunya ciutat?

Quan es deia això, el que volia Prat de la Riba és que al poble més remot s'hi pogués arribar en automòbil i tingués electricitat, xarxa d'aigua potable i telèfon. I si actualitzem la llista pels seus equivalents actuals, l'objectiu no s'ha acabat de complir.

Estiuejants que volen fer callar les campanes i tancar granges perquè les vaques fan pudor. S'està barcelonitzant tot el país, i això és irreversible?

No hi ha alternativa endògena. Quan l'agricultura, la ramaderia, l'explotació forestal tenien un sentit econòmic, i quan a les vores dels rius hi havia indústries que ocupaven molta mà d'obra, tots aquests indrets tenien una vida econòmica pròpia.

Tan pròpia que la gent de les colònies no en sortien mai.

Quan tot això desapareix, perquè és un món que entra en crisi fa trenta anys i no es recupera, l'alternativa ha estat l'economia de cap de setmana: residències-casa de pagès, restaurants, festes singulars. És un recurs econòmic, tot i que molt feble, perquè les modes canvien.

Ernest Benach va a dormir normalment a Reus, i Carretero feia el mateix de Barcelona a Puigcerdà. Només una part molt petita de la població és a més d'una hora i mitja en cotxe de la capital. És possible parlar en termes de províncies quan es dóna aquesta proximitat o, en realitat, hem de dividir Catalunya en barris?

Justament per tenir eines per reforçar l'estructura del país, necessitem vegueries (i mentre no les tinguem, les comarques han de ser grans i fortes). L'estructura en set regions fa que siguin prou grans i fortes per tenir un cert paper alternatiu. De totes maneres, cal veure els elements positius de la força de Barcelona i la seva àrea metropolitana. Sense aquesta potència, Catalunya seria un país marginal. Una altra cosa a considerar és que, per exemple, Manresa i Girona són molt diferents...

Girona està satisfeta de conèixer-se i Manresa vol ser Girona.

... perquè a Manresa hi arriba el metro, ja que Rodalies és metro, i amb dues línies, i a Girona, no. En canvi, Girona tindrà alta velocitat.

Que és el que toca a una ca- pital.

N'hi ha que en tenen i n'hi ha que no. Però el que volia dir és que les vegueries no són iguals i les seves capitals, tampoc, perquè Catalunya és complicada: per exemple, Girona i Manresa tenen una dimensió de població molt semblant, però funcionen de maneres molt diferents, i respecte del tren tenen unes posicions antagòniques.

Però Catalunya té molt clar un concepte de si mateixa: una gran capital i un territori mosaic ple de peculiaritats.

El fet de ser un país petit es presta que sigui així.

Catalunya és gaire diferent de la resta del món?

És bastant original, perquè té de tot en poc espai. Des d'una ciutat gran fins a unes zones de muntanya deprimides i una estructura física complicada. Però també ens diferencia de tots els altres països que no té una estructura administrativa consolidada, i no ens en sortim de tenir-ne. Normalment això no és tema de discussió dins els països, més enllà de problemes molt concrets. A França no es qüestionen les regions i els departaments, ni a Itàlia les regions i les províncies. A Anglaterra van decidir que l'administració local es basés en les comarques, i que els municipis fossin simbòlics.

Quan la comissió Roca va proposar quelcom semblant va sortir en globus.

El que va proposar va ser quelcom més perillós, que era fer desaparèixer diversos municipis petits dins un de més gran. Aquesta part va matar l'informe, que tenia grans virtuts, com ara la d'identificar vegueries i províncies a tots els efectes.

Si volem una divisió territorial que no generi controvèrsia el més pràctic és mantenir les quatre províncies, que, a més a més, hi estem acostumats.

No és qüestió d'esperar que agradi a tothom. Estem parlant d'una acció de govern, liderada pel govern amb una proposta clara, i si es dóna aquest lideratge la situació s'aclareix. Però si deixem totes les hipòtesis obertes, no arribarem mai enlloc. Cal partir d'una proposta amb continguts i obrir el debat a partir d'ella.

A vostè li agrada viatjar. Els humans som més semblants els uns als altres del que ens pensem? O els catalans som diferents i únics?

Com a espècie, agafats individu a individu, som molt iguals. Però agafats per col·lectius sí que hi ha diferències. Els tòpics tenen una raó de ser.

Vostè és molt de muntanyes.

He pujat a força muntanyes. He fet el trekking de l'Everest, i un altre a Groenlàndia. Però m'agrada voltar pertot arreu. Però els gustos evolucionen amb les etapes de la vida, i ara m'agrada més que abans voltar per ciutats; unes més que unes altres.

Quina l'ha seduït?

Sant Petesburg, i també Berlín, amb les seves avingudes tan obertes. En canvi, no m'agrada Barcelona, la trobo massa atapeïda de gent. No m'agraden les masses, excepte quan salto a la Patum.