"La vella religió no m'omplia perquè el que necessitava era una experiència espiritual"

A casa seva eren evangèlics?

No, no, era una casa normal de Sant Celoni, molt senzilla, de treballadors -el pare era paleta. Els pares eren respectuosos amb la religió, però no practicaven. Van tenir cinc fills però en vam viure tres: dues noies i jo al darrere. Els fills, com que vam ser educats en una escola catòlica, érem més practicants. De més petit van dur-me a les monges i a partir de certa edat, al col·legi de La Salle. Després vaig fer altres estudis pel meu compte, d'acord amb les meves aspiracions en el terreny musical, mentre treballava a les oficines d'una empresa de la construcció. Fins que va arribar la mili, que em va marcar un camí molt diferent.

De petit, què volia ser?

Músic, cantant... Vaig estudiar cant, piano, harmonia, tant a la comarca com a Barcelona. Fins i tot vaig començar trompeta. No pertanyia a cap grup professional, però cantava en diverses corals, perquè em volia orientar cap a ser cantant líric. Però a l'hora d'enfocar-ho seriosament em vaig retreure una mica; també perquè tenia la mili molt a prop. Vaig tenir l'oportunitat d'entrar als cors del Liceu, encara que fos als cors generals, però des d'allà podies anar progressant si tenies aptituds. Però em vaig frenar; potser perquè tampoc no m'acabava d'omplir.

Havia format part d'entitats, grups, en la seva joventut a Sant Celoni?

Hi havia molta activitat: teatre, música... Era una generació amb empenta, molt sana, que buscava les seves pròpies diversions. Encara hi ha molts adults actuals que recorden aquella època. Eren els anys seixanta, ja sap.

Era catòlic practicant?

Sí, sí, catòlic i practicant, molt relacionat amb la parròquia, amb tots els meus interrogants, i anava avançant amb tots els buits per als quals no acabava de trobar resposta. I llavors va arribar la mili, i el coneixement d'unes persones que em podien ajudar a trobar respostes.

Com va ser aquesta transició?

Potser es va deure al fet d'estar desvinculat, tot fent la mili a Palma, de l'entorn familiar i de les amistats naturals. Això de vegades pot ser negatiu, però també pot ser positiu perquè et dóna més camp d'acció sense traves. Estava destinat al laboratori de sanitat i tenia feina al matí, de manera que les tardes estaven bastant lliures. Així vaig entrar en contacte amb algunes persones de l'Església Evangèlica de Mallorca i va venir el desig de conèixer com era el protestantisme i com funcionaven les seves comunitats. Una de les persones més significatives que vaig conèixer va ser la que avui és la meva esposa. Vaig començar a assistir a la seva església, a parlar més detalladament amb ells, i a conèixer l'evangeli bíblic. En el catolicisme hi ha evangeli, però és camuflat, distorsionat, per la tradició de l'Església.

El text dels quatre evangelis no és el mateix a les bíblies catòliques i protestants?

El tema no és el text sinó la presentació, la tradició, que de vegades pesa més que el text i l'enfosqueix, arriba a tapar-lo. En la meva recerca vaig fer camí fins a vincular-m'hi de ple, i dins de les aptituds i la vocació que cadascú pugui tenir, vaig anar creixent en la meva preparació, fins a passar pel seminari i assumir una responsabilitat pastoral.

Com va ser que el temps lliure a Palma el va dur, justament, a fer coneixement amb els evangèlics, que deuen ser un grup minoritari dins la ciutat?

Jo diria que a causa de la insatisfacció i la voluntat de recerca que sentia.

Què era el que li grinyolava, en el catolicisme que havia après?

Eren preguntes no contestades. Veia molt clara la figura de Crist però no tot el que l'envoltava: els sants, les figures de Maria, el ritual de la missa, el clero, tot això. No m'omplia. A aquell que necessita no una religió, sinó una experiència espiritual, això no l'omple.

Li sobraven divuit dels vint segles de la història de l'Església?

Més o menys. I també, tot el que m'havien explicat de Luter i la Reforma, no em quadrava amb tot el que anava coneixent. Comprenia que tot el que havia viscut era una avantsala del que necessitava, del meu veritable objectiu. Havia de guardar allò que servia i escombrar la resta.

Potser si no s'hagués enamorat d'una evangèlica tampoc no hauria anat tan de pressa.

Potser no, però suposo que hauria fet el mateix camí, perquè venia de lluny.

Què passa quan acaba la mili?

Vaig haver de plantejar-me què feia. Tornar a casa i a la vida anterior, o quedar-me, perquè tenia dos focus d'interès sense solucionar: el coneixement d'una persona que ja m'interessava i el d'una església que estava descobrint. Així que vaig anar a casa a dir hola i adéu, i vaig tornar. Al sector de l'hostaleria no hi havia gaire problemes per trobar feina, i encara menys perquè justament llavors la família de la meva dona va posar-se a regentar un hotel, i allò em va ajudar a començar.

Va anar al seminari. Com és?

Va ser quan ja tenia gairebé quaranta anys, després de compartir el treball a l'església i d'anar-hi prenent responsabilitats. Fins que arriba un moment en què penses que has de fer un pas més enllà. Per això vam anar al seminari, on es fan estudis de l'Antic i el Nou Testament, d'història de l'Església, de religions comparades, per tenir la màxima cultura possible i, si pot ser, de les llengües bíbliques, grec i hebreu. En el meu cas no vaig arribar a l'hebreu però sí al grec. Amb la meva esposa vam fer dos anys d'estudis presencials al seminari de Madrid i un any d'externs.

I així va esdevenir pastor.

Per ser-ho, el seminari no és indispensable. Hi ha pastors que no hi han passat; el que s'hi busca és la formació. Qui et fa pastor és la comunitat; no hi ha pastor sense ramat. Si tens la vocació i la capacitació, i una església et rep i reconeix com a tal, doncs fas la funció. I de la mateixa manera un dia pots deixar de fer-la. Cada església és un grup de famílies locals, i després tenim uns vincles nacionals estables, però es respecta molt l'autonomia local. Això té un fonament en la història, en la Reforma, que va voler trencar amb una situació d'església piramidal amb tot el poder al capdamunt, on el poble no era res. Es va voler trencar amb això i donar l'autoritat a qui havia de tenir-la: el poble. Per això es dóna tanta importància a l'autonomia local.

Per què va venir a parar a Manresa?

En un moment en què hi havia un buit pastoral, a final dels anys vuitanta, els diaques de la comunitat van posar-se en contacte amb el seminari de Madrid per demanar-ne un i, si podia ser, que fos català. I això va ser justament quan nosaltres hi entràvem. Vam conèixer-nos, vam venir a Manresa en períodes de vacances, i la comunicació va ser fluida; que jo fos català i la meva dona mallorquina hi va ajudar molt. I aquí som, des de fa vint anys.

No és l'única església protestant. Ja fa anys que no és així.

En som dues de tradició baptista, hi ha la de Filadèlfia, n'hi ha de línia carismàtica pentecostal, i darrerament hi ha grups que han anat sorgint amb l'emigració, i que s'agrupen per nacionalitat i llengua d'origen. La nostra és la més antiga.

Com es porta ser el pastor d'una església minoritària en una ciutat amb miracle propi?

Manresa ha estat una ciutat difícil. Té una tradició catòlica forta, arrelada. Ha estat un bressol del jesuïtisme. Els pastors que van venir de Terrassa van trobar molta oposició. Però van poder arrelar. La de Monistrol de Montserrat, que tenia col·legi propi, no va poder aguantar el franquisme i la proximitat dels monjos, i va desaparèixer.

Això ha anat canviant.

Sí, perquè la mentalitat espanyola ha anat canviant, perquè el turisme ha exercit una influència, i ara perquè la immigració està influenciant. Abans hi havia una oposició; ara hi ha indiferència.

Com creix una església minoritària? Per herència familiar?

Busquem que l'adhesió sigui autèntica, de manera que als nostres fills els oferim el mateix que a la gent de fora que ens vol conèixer: els donem l'oportunitat de fer-ho. Tenim el culte dominical, amb la presentació i la lloança de la paraula, i l'escola dominical, distribuïda per edats; els joves estudien, i fins que ells no ho demanen d'una manera que ens sembla seriosa, autèntica, no es bategen i passen a formar part de la membresia local.

Per al fill d'uns membres, de quina edat estem parlant?

A partir dels dotze, però poden ser els catorze o els vint. I no vol dir que després no tinguin crisis.

Vostè fa proselitisme? En el sentit d'anar a buscar adeptes.

És una paraula que pot ser mal entesa. El que procurem és obrir l'evangeli a les persones que estan al nostre entorn. De mil maneres. Per exemple, un concert de gospel pot ser una manera de proclamar l'evangeli. I també donar un fullet. El que busquem amb això és crear l'interès, amb l'esperança que la persona obtingui una informació sobre la qual opinar, reflexionar, discutir... Si això és proselitisme, doncs sí.

Vostè és pastor professional.

Sí, m'hi dedico a temps complet. I ara podem estar en el règim general de la Seguretat Social, i per tant, quan arribi als 65 anys tindré dret a la jubilació. Això fa pocs anys que és possible; abans no teníem cap altra assegurança que la privada, i cap prestació. Ara continuem sense tenir dret al subsidi d'atur, però almenys accedim a la jubilació.

Que s'hi dediqui a temps complet vol dir que la comunitat és prou gran.

El suficient per mantenir una família pastoral i per fer front a la reforma i ampliació de l'església, amb la construcció d'unes noves dependències. Això ho ha de pagar la comunitat, i contribuir al fons comú nacional. Com qualsevol família, ens hem d'espavilar per arribar a final de mes.

Alguns autors sostenen que la filosofia d'espavilar-se, característica de les esglésies reformades, comparada amb la dependència jeràrquica de la catòlica, explica els desenvolupaments econòmics i socials diferents dels llocs on va triomfar la Reforma i allà on es va imposar la Contrareforma.

Totalment d'acord. Nosaltres pensem en el treball en termes de responsabilitat i d'oportunitat de donar gràcies a Déu i lloar-lo. Aquesta visió de la responsabilitat en el treball sens dubte que va donar un progrés als països que van abraçar la Reforma en el seu moment. Viure la fe transforma la persona, la família i la societat. L'altre dia escoltava Antoni Bassas explicant que una diferència entre aquí i Estats Units és que, aquí, quan un nen diu que vol estudiar clarinet, el pare contesta que allò no li donarà diners, mentre que a Estats Units l'anima a ser el millor clarinetista del conservatori. Això marca els països. La mentalitat dels evangèlics no s'adiu amb el concepte de remolejar que aquí està tan interioritzat.

Diversos eclesiàstics catòlics m'han dit que veuen una preocupant absència de la religió en la societat actual. Comparteix aquesta apreciació?

Totalment. Cada any rebo la visita dels estudiants d'institut, i cada vegada en surto més espantat, de veure la indiferència d'aquesta joventut, la seva manca de cultura al respecte, la manca d'interès. Viuen en un altre món. Això no és bo. No coneixen ni el fet religiós ni el fet cristià, que han marcat els nostres països i les nostres societats. No podem esborrar ni el cristianisme, ni el catolicisme ni el protestantisme. Com a mínim hauríem de donar una cultura religiosa, en lloc d'imposar un laïcisme que és molt perjudicial per a la societat. Ho estem pagant i ho pagarem.

Veu la proliferació de l'islam com una amenaça?

Si la nostra societat abandona les seves arrels, i sembla que ho ha fet, i ve una altra gent amb unes altres arrels, les seves, que són molt fortes, pot haver-hi enfrontaments. Potser d'aquí a poc temps veurem despuntar aquesta mena de coses. No crec que sigui possible l'aliança de les civilitzacions. Es pot ser condescendent, obrir les portes, ajudar el proïsme, però hem de ser savis i cauts en moltes coses. Si no, a la llarga potser haurem de pagar un preu.

Omplen les mesquites i els cristians no omplen els temples.

Ells entenen la seva religió d'una forma política, familiar i social: està tot englobat, és la seva cultura. Si no, perden la seva identitat. Però quan estan en un poble que ha perdut arrels i valors, cal preveure què pot passar. I els polítics potser no s'ho han preguntat; els falta visió de futur.