Ala gent «li és més fàcil deixar anar un mecaguncony que queixar-se negre sobre blanc». Amb aquesta frase Rafael Ribó va resumir dijous un dels problemes del síndic de greuges. La va dir davant el ple de l'Ajuntament de Manresa, al qual va presentar l'informe de les seves actuacions a la ciutat. Un informe ple d'estadístiques que ningú no va rebatre ni amb prou feines comentar. Potser no s'esperava el que va passar realment: aprofitant l'avinentesa, socialistes i govern van discutir sobre la conveniència d'un síndic local a càrrec del pressupost municipal.

Amb 73 anys, Rafael Ribó és història viva. Ha estat cinc legislatures diputat al Parlament; entre secretari general del PSUC i president d'Iniciativa per Catalunya va liderar aquest espai durant catorze anys, durant els quals es va desenganxar del PCE i Izquierda Unida. Com a portaveu parlamentari va ser molt dur amb Jordi Pujol, a qui va arribar a dir: «vostè és un error». Està lluny de l'asèpsia que en alguns països es demana als defensors del ciutadà. Ell té uns principis i unes prioritats, catalanistes i d'esquerra, i se li noten en les actuacions d'ofici.

A Manresa, tot i presentar un informe d'actuacions locals, va parlar dels presos independentistes, de l'emergència social i de les amenaces al medi ambient. Les arrels són les arrels.

Tanmateix, l'encàrrec principal d'aquesta mena de figures no és criticar el govern de torn, feina que pertoca a l'oposició, ni decidir qui té raó, que pertoca als tribunals, sinó garantir que el ciutadà és escoltat. Que quan es queixa, algú l'atengui, i que rebi aviat una contestació raonada i d'acord amb la llei i les normatives. És el cavaller contra el monstre de la burocràcia insensible i els governants sords que s'aïllen dels votants. Molts estats tenen aquesta figura, igual que algunes comunitats autònomes espanyoles (una minoria), i uns quants ajuntaments de Catalunya. El de Manresa n'havia de ser un, segons va recordar el socialista Felip González citant programes electorals i el Pacte de Ciutat, però la majoria, aquesta entesa del centre progressista i l'esquerra centrada que governa Manresa des de la república compartida, va decidir repensar-s'hi perquè costava diners, i va optar per un «conveni de supervisió singular» amb el síndic català perquè estigui al cas de la ciutat. Opció que abans-d'ahir va ser defensada per Jaume Torras, d'ERC, amb opció a reconsideració en un futur indeterminat.

Si Ribó, als anys vuitanta, va dir a Pujol «vostè és un error», González, dijous, va dir a Ribó «vostè no hauria de ser aquí», perquè hi hauria de ser el síndic local. Des de la proximitat, detectaria més queixes? Segons l'informe presentat per Ribó, l'any passat la sindicatura de greuges de Catalunya va tramitar davant l'Ajuntament de Manresa un total de 16 queixes del global de 93 presentades per manresans; curiosament, amb el mateix origen en va tramitar 20 a l'Ajuntament de Barcelona. No sembla que el síndic català sigui massivament percebut com un canal per queixar-se de les coses de la plaça Major. O potser és que a Manresa tothom es coneix i ja sap la finestreta.

Síndic local o convenis de supervisió? Ribó va escapolir-se de l'escomesa explicant que la seva institució tant pot ajudar els ajuntaments amb aquests convenis com prestant formació, assistència i treball en xarxa als síndics locals, i als que tenen institucions com les universitats. Ja té prou feina amb les queixes de l'unionisme parlamentari, pels seus posicionaments sobre la repressió del procés, per ficar-se en altres embolics.