Segregar

El Govern de Manresa i el Departament d’ensenyament s’han posat d’acord per lluitar «contra la segregació» mitjançant una nova sectorització escolar i adscripció de centres. Resumint, que es redueix la possibilitat d’escollir centre escolar per part de les famílies, ja que s’acoten els centres als quals es pot accedir en funció del barri on es visqui. A més, si un manresà opta per portar els fills fora del terme, el Departament ja ha vetllat prou perquè els centres de fora el terme ajustin la demanda al padró d’aquell municipi.

La llibertat d’elecció de centre escolar queda acotada per la voluntat de solucionar un problema gravíssim a la ciutat: el del creixement espectacular de nens amb «Necessitats Específiques d’Educació Especial – NESE». Nens que presenten un quadre social, cultural o cognitiu, que els impedeix aprendre al ritme que pertocaria.

Davant d’aquesta situació, el govern de Manresa acull amb entusiasme i abandera la proposta del Departament d’ensenyament argumentant que es lluita així contra la segregació escolar; és a dir que, obligant a les famílies a inscriure els seus fills dins d’un àmbit molt més acotat, les famílies considerades «ordinàries» (eufemisme de «normals») no tindran altra opció que la de «barrejar-se» amb les altres. Com de malsonant sona tot plegat...

Aquesta proposta parteix d’una base absolutament esbiaixada. El primer greu error és el de no considerar que una família, per l’educació del seu fill, està disposada a canviar de municipi on viure. I el segon és creure que dins la mateixa zona no hi seguirà havent segregació escolar. Davant aquesta situació, les preguntes que ens hem de fer són diverses: s’ha de traslladar la preocupant situació social a la ciutat a l’educació dels nostres fills? Els errors polítics –i no em refereixo precisament en l’àmbit d’ensenyament– que s’han fet als darrers 30 anys a la ciutat els han de fer pagar els infants «ordinaris»? Perquè a Manresa la ràtio de NESE es situa a 8-10 alumnes per aula? On ens porta aquest model?

Aquest nou sistema, a part de totes les qüestions relacionades amb l’aspiració d’assolir un nou ordre social, –no oblidem aquesta és la gran motivació de l’actual govern–, aporta una gra més de sorra a dos problemes sistèmics que tenim: la fugida de la ciutat de famílies «ordinàries» i posar més llast a l’escala de l’aprenentatge per part dels alumnes «ordinaris». Però a més, no dona resposta a l’altre gran drama del sistema escolar a la ciutat: el volum ingent de nens que s’incorporen a mig curs, el que s’anomena la «matrícula viva»; arribant a xifres de 800 alumnes per curs, és obvi que és impossible que una escola pugui ensenyar amb normalitat i assolir estàndards alts d’ensenyament.

La millor recepta per lluitar contra la segregació a les escoles és fer una política econòmica i social, que condueixi a la ciutat al camí de la prosperitat. Això vol dir actuar en habitatge, espai públic, en infraestructures, en polítiques de creació de llocs de treball i en estimular l’esperit de superació. I en l’àmbit escolar, la millor lluita contra la segregació és la de dotar als sistema de recursos necessaris i sobretot, de focalitzar-los en les prioritats. Hem escoltat al govern abanderar proclames polítiques sobre les bonances d’aquest nou model però no hem sentit quants mestres més s’incorporaran, com es reforcen les aules d’acollida o com s’actua davant la «matrícula viva».

No cal que tinguem esperances a que hi hagi una rectificació, perquè les dades i titulars que ens oferirà aquest Govern avalaran de ben segur l’èxit del nou model, però la realitat –com no pot ser d’altra manera– seguirà fent el seu camí en paral·lel fins que no es faci un gir en el guió de la nostra ciutat. Ens queda tan sols animar a les famílies i als mestres que, havent estat investits «soldats» d’aquesta lluita contra la segregació, aniran a la guerra, un curs més, amb un llapis per espasa i un paper per escut.

En cal un gir en el rumb. Un gir que hem de fer i farem, pel bé i el futur dels nostres fills.