Unes eleccions transcendentals

Les europees, evidentment. Enteneu-me, les catalanes també són importants. En un país en permanent tensió entre la subordinació i l’emancipació i entre el reduccionisme excloent i la cohesió integradora, sempre ho són. Però aquesta és una lluita (un procés...) que ve de lluny i que –voldria equivocar-me- no es resoldrà definitivament els propers quatre anys.

A Europa, en canvi, se’ns acumulen les transformacions, les oportunitats i els perills. Cinc, com a mínim, són els fenòmens recents portadors de canvi. El primer, l’amenaça (real o exagerada) russa sumada a la possibilitat que Trump recuperi la presidència, que han ressuscitat la vella idea d’un exèrcit europeu (no necessàriament més gran ni més car que la suma dels actuals 27). El segon és la necessitat d’avançar cap a la unió fiscal que acabi amb el dumping intern i permeti a la indústria europea sortir de les fronteres mentals estatals per competir en millors condicions amb la Xina i els Estats Units. El tercer és la necessitat de modificar els tractats per evitar que la propera incorporació de nous membres ens porti a més paràlisi en el sistema de presa de decisions comunitari. En quart lloc, el creixent pes polític d’Europa, amb directives, acords i sentències de gran impacte en les nostres vides. Poso alguns exemples recents: la directiva que ha forçat l’actual procés d’estabilització a la funció pública, la regulació de la intel·ligència artificial i les multes a les companyies tecnològiques, la nova normativa sobre edificis, els 766M€ dels Next Generation que han arribat a Catalunya o la definició de terrorisme que ha permès desencallar la llei d’amnistia. I per últim, ja en el terreny estrictament polític, el canvi d’estratègia de l’extrema dreta que ha passat de rebutjar la integració a intentar assaltar-ne les institucions, tant el Consell (a través dels governs estatals) com el parlament (en aquestes eleccions). Un assalt que compte amb una oposició cada cop més feble i ambigua per part del Partit Popular Europeu (t’enyorem, Angela).

La Unió és ara ja molt més que un simple mercat comú, és un artefacte polític de primera divisió, que continuarà creixent i evolucionant, però que compta amb un model de governança escandalosament feble i poc democràtic. Per assimilar el funcionament de la UE al de qualsevol altre institució territorial democràtica, el parlament hauria de tenir plenes funcions legislatives i representatives en detriment del Consell, un òrgan opac i condicionat pels interessos d’estat i els nacionalismes. El parlament europeu ha estat, i hauria de seguir sent, un contrapès progressista i, per descomptat, europeista, a la Comissió i als estats membres.

Si d’una cosa podem estar segurs és que l’Europa del 2030 serà molt diferent a l’actual. La pregunta és si deixarem que la redefineixin els fatxes i els seus aliats o si serem capaços de plantejar una alternativa prou amplia i potent com per guanyar-los la batalla.