Fer d’avi...

Fer-ho sense badar, i fer-ho i compartir, amb els nets i netes, sense que ens caigui la bava, als avis/es, es fa dificultós. De fa un temps ençà, algunes escoles demanen als avis o àvies dels escolars que vagin a compartir experiències viscudes amb ells. Les modalitats de compartir experiències són variades; des de convidar a un grup d’avis/es a fer una mena de taula rodona on cadascun dels avis/es explica un tema determinat en funció de la seva memòria, que ja sabem que va com va i és traïdora, pot avorrir als infants i no assolir l’efecte desitjat: conèixer unes experiències properes i familiars.

Una altra manera és convidar, en dies diferents, a què un avi/a parlin d’un tema específic i just de quan ells tenien la mateixa edat dels alumnes a què es dirigeixen. Els temes poden variar; de com era l’escola, el lleure, l’aspecte diferencial de gènere, l’ambient polític, els menjars, la relació amb els progenitors, i una varietat d’altres temes.

Aquest planteig té bones intencions i està ben pensat. De fet, els adults orientem als infants de cara a tenir un coneixement i valors de cara al futur. Conèixer una part, viscuda, de les històries personals pot ajudar a créixer als infants, saber que les àvies i avis van ser petits i també van anar a escola, de com era l’escola, l’ensenyament, la nostra societat de fa unes dècades, ajuda a tenir un marc relacional i d’aprendre que la societat és canviant i evolutiva. El referent líric català, en Raimon, ja ho deia: «qui perd els orígens perd la identitat». Sabem que els testimonis en primera persona són més eficaços per la difusió de realitats, sempre subjectives, que els fulletons explicatius o altres maneres de compartir històries.

Parlava amb un avi, implicat en aquesta intervenció i em platejava uns dubtes, com el fet de pensar a fer una xerrada, com el que és, una xerrada a la brava, o ajudar-se d’una presentació amb PowerPoint; em confessava la preocupació de com es pot mantenir l’atenció, en aquest cas, d’infants de 8 anys que estan acostumats a les pantalles. Una vegada repassades les diferents intervencions va resultar que aquells «ponents» que van fer un relat com un conte, sense projeccions, van ser els més ben valorats per la canalla.

Altra qüestió plantejada era que, els de la meva edat, vàrem créixer dins d’una situació de l’anomenada «guerra freda» amb una amenaça continuada d’utilitzar l’ús de bombes nuclears, després de dècades, no se’n parlava gaire, però l’amenaça estava dins el nostre cap, el senyor subconscient; em deia, i ara que, després de dècades d’oblidar-ho, hi ha un risc plausible, d’amenaça nuclear, en parlo? Si en parlo, els faré mal, esperonaré la por, o hem d’ajudar a créixer a la infantesa en una negació o en una bombolla d’oblit preventiu? La guerra o les guerres són una realitat emergent. La decisió final va ser que en va parlar de passada i entremig de la il·lusió i d’altres aspectes positius i de preparar-se pel futur, que és tot seu.

A vegades és ben difícil de ser avi/a.