Les eleccions d'ahir deixen tres dades de primeríssim ordre. En primer lloc, malgrat tots els malgrats, amb una participació històrica i amb els dos principals candidats a Brussel·les i a la presó, l'independentisme manté la majoria absoluta al Parlament i el mateix percentatge de vot, el 47,5%. Som davant un potentíssim missatge que, una vegada més, commina la classe política espanyola a donar una resposta política d'alçada. En segon lloc, l'extraordinària escalada de Ciutadans, que capitalitza el vot contrari a la independència, enfonsa el PP en la irrellevància i, beneficiat per la igualtat entre Junts per Catalunya i ERC, se situa en primera posició, una victòria d'un gran poder simbòlic aquí i a l'Estat. En tercer lloc, queda travada la coneguda divisió en dues meitats, ara més visible per la victòria de Ciutadans.
JxCat i ERC, amb l'eventual suport de la CUP, es perfilen com els candidats gairebé indiscutibles a formar govern. Si és així, la gestió de Mariano Rajoy haurà generat una gran trencadissa per deixar les coses com estaven. Sigui com sigui, qualsevol govern haurà de tenir permanentment present que l'electorat s'ha dividit en dues meitats amb projectes oposats de Catalunya. Els independentistes ja no poden confiar en la indiferència d'una part de la població, i els partidaris de la permanència a Espanya han de promoure, per fi, respostes al clam eixordador que s'alça des de Catalunya. Les dues parts han d'esforçar-se a bastir un projecte inclusiu, que incorpori una bona part dels partidaris de la posició contrària, i que sigui capaç d'asserenar el país. Aquest objectiu és previ a qualsevol ambició política, i ha de ser la primera obligació del futur govern.
