A Joan Coscubiela l'acompanyaran durant temps els aplaudiments que el 7 de setembre de l'any passat va rebre de PP, Cs i PSC al Parlament de Catalunya, del qual era llavors diputat i portaveu de Catalunya Sí Que Es Pot. «Estic disposat a partir-me la cara perquè vostès votin sobre la independència de Catalunya, però no trepitgin els drets dels diputats», va dir aquell dia Coscubiela en una jornada en què la majoria independentista va forçar la votació de la llei de transitorietat jurídica. Coscubiela ha recollit en un llibre, Empantanados, les seves reflexions a l'entorn d'aquells dies difícils d'ara fa un any. El volum el va presentar ahir a l'Abacus de Manresa davant una seixantena de persones, en un acte organitzat per històrics de l'esquerra local amb el suport de la Fundació Nous Horitzons.

Coscubiela va ser presentat per l'exregidora d'ICV a l'Ajuntament de Manresa Núria Sensat, que va destacar «la valentia» de l'exdiputat per escriure un llibre «generós» que reflecteix «la situació d'asfíxia dels que no ens sentim representats» en el debat a favor i en contra del procés independentista.

En la seva llarga intervenció, l'autor va recordar els fets de setembre i octubre passats amb les preguntes de Xavier Domènech, director adjunt de Regió7. Coscubiela va començar admetent que les jornades parlamentàries del 6 i 7 de desembre van ser «un desastre» per a la causa independentista, com ho va ser l'actuació policial de l'1-O per a la resposta de l'Estat. Sobre els plens dels dies 6 i 7, Coscubiela va afirmar que «es van imposar els que volien cremar les naus».

Coscubiela va esgranar els fets que han modificat la situació a Catalunya en aquests dotze mesos, quan «la solució és més lluny i el que cal és trobar una sortida». Així, Coscubiela va recordar els escorcolls i les detencions del 20 de setembre, la qualificació de rebel·lió als imputats pel jutge i les presons preventives («una barbaritat jurídica, una mesura exagerada, perquè no hi va haver violència»), l'evidència que la via unilateral «no ha dut enlloc», el relleu al govern espanyol (que ha afavorit «un canvi de clima», però també «una reacció brutal de la dreta») i el debilitament de la democràcia a l'Estat («on s'han degradat paraules com dictadura, feixisme, presos polítics o exili, i, per tant, se n'ha degradat l'essència») . La conclusió, per a Coscubiela, és que avui Catalunya «viu la pitjor situació nacional de la seva història recent».

Per a l'autor, el conflicte més urgent de resoldre és «l'intern». Una «fractura» que necessita ser «recosida» i que genera debats «nominalistes que no m'interessen» com la qualificació o no de presos polítics. «Haver d'assumir, per defensar els presos, que això és una dictadura genera rebuig a alguns i el que cal és posar la solidaritat al servei de la cohesió», va concloure.

Per a Coscubiela, una sortida al conflicte es pot donar si la resolució de les causes judicials arriba després de les eleccions de l'any que ve i si «sobre la base de com hagin anat els judicis els fiscals modifiquen les seves peticions». Perquè, per a Coscubiela, no hi ha sortida al conflicte mentre hi hagi presos.

L'autor va destacar els «èxits brutals» de les Diades, però va alertar que «cada èxit genera unes expectatives que no es poden complir i llavors es dobla l'aposta, fet que genera noves expectatives que tampoc no es poden complir». Per a l'autor del llibre, «un dels errors és no haver entès que un estat té un poder espectacular i no es doblega si no s'és més fort que ell, i no només amb manifestacions». Perquè, va dir Coscubiela, l'embat de l'independentisme no ha estat «contra el govern del PP, sinó contra l'Estat, i el poder que té més sentit d'estat és el judicial».

Per a Coscubiela, que va assegurar «fer-me'n creus sovint del grau d'ingenuïtat i amateurisme que s'ha tingut al procés», «cal assumir que la via unilateral va ser un fracàs, i que no es pot tornar a repetir». I va recomanar «esforçar-nos per trobar una sortida per no fer-nos més mal». Amb tot, Coscubiela, que es va postular com a defensor del dret a decidir, no va descartar que «el conflicte de fons no es resolgui durant anys» i que, per tant, «continuem molt temps així, empantanegats».