La necessària veu pròpia

Però la millor garantia que el Govern no serà sord, o dur d'orella, a les demanes i necessitats d'aquestes comarques seria que aquestes comarques tinguessin una veu ben potent, capaç de fer-se escoltar a Palau. I això és complicat quan les estadístiques diuen que en quatre dècades de Generalitat recuperada, dels 131 consellers que han integrat l'executiu només n'hi ha hagut dos del Bages, cap de l'Anoia, cap del Berguedà, cap del Solsonès i cap del Moianès.

Una mancança que tradueix una manca de pes polític de l'àrea però que al mateix temps fa difícil que l'àrea tingui el pes polític que necessita i que es mereix no només per raons d'una proporcionalitat que no es compleix, sinó per la reiterada promesa de tots els governs catalans, del color que siguin, de treballar pel reequilibri territorial a través de diverses formes de discriminació positiva cap a les regions no metropolitanes. Com la nostra.

Cap regió no hauria de tenir dret a esperar que el Govern supleixi la seva mandra, però a les nostres comarques no hi ha mandra sinó afany i esforç no reconeguts, i aquest reconeixement serà difícil d'aconseguir si l'estructura institucional ignora la seva existència. La inèrcia del mapa provincial només s'ha trencat realment per atendre les reivindicació d'especificitat de les Terres de l'Ebre.

Les comarques centrals continuen sent el pati del darrere de la província de Barcelona més uns espais llunyans i poc poblats adscrits a les de Lleida i Girona. La vegueria plena i la demarcació electoral, que igualin la regió amb capital a Manresa amb les de Lleida, Girona o Tarragona, són cabdals per trencar la inèrcia de la ignorància i moure els governs a actuar.

La vegueria per llei que el Govern ha d'aplicar

Que l'organització territorial pròpia de Catalunya havia de ser diferent a la provincial ja ho va reconèixer la Generalitat republicana quan va dibuixar el seu mapa comarques i regions. En ell, la Setena Regió comprenia Bages, Anoia, Berguedà i Solsonès. L'Estatut de 1979 no deia res de regions ni vegueries, només de comarques. Tanmateix el 1995 es van dibuixar «àmbits funcionals» a efectes de planificació urbanística. El de les Comarques Centrals englobava la Setena Regió més Osona. Després, l'«informe Roca» sobre organització territorial proposava crear sis vegueries i equiparar-les a les províncies modificant el mapa provincial de l'Estat. La de la Catalunya central la formarien la Setena Regió, Osona i Cerdanya. Va quedar en un calaix fins que el segon Estatut va reconèixer les vegueries i va manar fer la llei corresponent. Aquesta es va aprovar el 2009, i contemplava la vegueria com a àmbit de serveis descentralitzats de la Generalitat i alhora com a substitut de les diputacions, amb un òrgan democràtic de govern amb pressupost i competències. Poca cosa se n'ha aplicat, i el reconeixement institucional de la Catalunya central es limita a algunes delegacions territorials amb mapes no coincidents. Desplegament complet de delegats, circumscripció electoral i l'equivalent a una diputació provincial són drets que la llei reconeix a la Catalunya central, però que el Govern ignora.