Joan Vilà i Valentí era un eminent geògraf, de tracte afable, amb do de gents, amb un estimable sentit de l'humor i una gran virtut a l'hora de generar noves il·lusions i empaties en els projectes que emprenia. Va ser geògraf, tot i que va estudiar història; va ser home de lletres, tot i que va aproximar-se al món de les ciències; i, com ell deia, era l'únic acadèmic de Barcelona amb cadira a l'Acadèmia de Bones Lletres i a la de Ciències i Arts.

Es va creure la professió; tant, que va presidir desenes de tribunals de tesis doctorals i va dirigir 47 treballs de futurs doctors. La darrera tesi la va dirigir ja complerts els 80 anys, i com a catedràtic emèrit de la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona.

Es va llicenciar en Filosofia i Lletres per la Universitat de Barcelona (1947) i es va doctorar el curs 1956 a Madrid, perquè a Barcelona no es podia llegir la tesi. L'estudi era sobre la geografia de la comarca del Bages. El 1946 va participar en el Curs de geografia general i del Pirineu (Jaca) i aquí va conèixer els professors Lluís Solé Sabarís i Pierre Deffontaines, amb els quals va mantenir una fructífera col·laboració. De l'any 1947 als 1950-51 s'acostà a uns altres dos professors i investigadors de ciències, com l'ecòleg Ramon Margalef i López i el botànic Oriol de Bolòs i Capdevila, amb la idea o necessitat de completar el seu coneixement científic.

Entre el 1951 i el 1955, gràcies a unes beques del CSIC, passà llargues temporades a França, uns tres anys llargs, aprofitant un temps encara brillant de la geografia francesa i de la relació directa amb destacats professors i investigadors: a Tolosa (François Taillefer, Jean Sermet, H. Gaussen), Bordeus (Louis Papy), a la Universitat de la Sorbona, París (Pierre George) i a Estrasburg (E. Juillard i J. Tricard).

El gener del 1959 va obtenir una plaça de professor a la Universitat de Múrcia i allà va ser el primer catedràtic de Geografia. A Múrcia hi va fer treballs de geografia, també, i hi va dirigir un parell de les 47 tesis de tota la seva trajectòria. Però el 1965 va aconseguir una plaça a la Universitat de Barcelona per ocupar l'única càtedra de Geografia que existia llavors.

L'any 1966 constituí el departament de Geografia; el 1967 va impulsar la publicació de la Revista de Geografia, que va dirigir vint-i-cinc anys, amb aparició anual ininterrompuda, i el 1968 es presentà la primera tesi doctoral de geografia, dirigida per ell. Va ser degà de la facultat de Filosofia i Lletres a final dels 60, en un període de dificultats en la relació amb el rector, García Valdecasas.

També va impulsar la creació dels primers estudis universitaris a Palma (curs 1967-68), dependents de Barcelona, que van ser el preludi dels estudis universitaris. Amb Mallorca, però sobretot amb Eivissa i Formentera, va tenir una estreta relació que va mantenir mentre va tenir una vida intel·lectual activa.

El professor Vilà i Valentí ha dirigit 121 tesis de llicenciatura i 47 tesis doctorals, sobretot de teoria i història de la geografia, que era la seva especialitat. Va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans des del 1990. Va tenir nombrosos càrrecs, i entre d'altres, va ser membre de la Comissió d'Urbanisme de la Generalitat de Catalunya.