Hi ha un racisme latent en sectors de la societat al que Nabila El Morani Zahid, que encapçala una empresa de neteja i és regidora per ERC al govern d’ Artés, intenta combatre donant exemple amb seu tarannà obert i dialogant. Nascuda a la ciutat marroquina de Tànger al 1974, va arribar a Catalunya quan tenia 20 anys, i al principi no li va resultar fàcil trobar feina pel seu lloc d’origen, però amb perseverança i facilitat per aprendre idiomes ha sortit endavant. Està casada i té una filla.

Es parla d’assolir la igualtat entres homes i dones en la política, i alguns partits han integrat immigrants a les seves files. Però és menys freqüent veure-hi dones immigrants. Fa falta més dones amb seu perfil a les institucions públiques?

N’hi ha! Tenim, per exemple, la Najat Driouech Ben Moussa al Parlament Catalunya. També n’hi ha una altra a la cambra de Ceuta, entre altres. Comença a ser visible a la vida pública la diversitat de l’estat espanyol, sobretot a Catalunya, i això que a d’altres països europeus, com França, Bèlgica o Alemanya, ja hi ha dones d’origen estranger que ocupen càrrecs molt importants des de fa temps.

Anem tard respecte d’altres països?

Sí, però donar el primer pas és molt important. Ja que estem dins la Unió Europea, hem de procurar arribar a les quotes de representació d’altres països.

Als 20 anys va arribar a Barcelona, però al principi li costava trobar feina per la seva procedència. Expliqui-ho.

Jo ho vaig passar molt malament. Abans no portava mocador al cap i tinc la pell molt blanca, i si no deia que venia del Marroc ningú s’adonava que sóc estrangera.

Quan deia que és del Marroc què li contestaven?

Deien que no volien estrangers. Hi havia anuncis d’ofertes laborals que especificaven que no acceptaven immigrants. Encara hi ha discriminació. Tinc una empresa de neteja i trobo persones amb actituds racistes. Fa uns tres mesos va contactar amb mi una clienta que volia sol·licitar els nostres serveis i va dir que no volia una marroquina. Jo vaig contestar que ho sentia, però que no la podia ajudar perquè tinc treballadores originàries d’aquest país. Ara, però, l’he convençut i s’ha adonat que el lloc de naixement no és un aspecte negatiu, i és clienta meva.

Què sent per dins quan escolta aquests comentaris?

Em fan mal i sento pena per la gent que fa els comentaris. Si encara existeixen aquestes actituds és per ignorància. Hi ha persones a les que podré convèncer, però n’hi ha d’altres que mai no canviaran.

Què s’hauria de fer perquè aquestes actituds desapareguin?

Cal molta sensibilització i moltes xerrades d’interculturalitat, i que la gent s’impliqui a activitats en el seu poble per relacionar-se amb persones diferents i acceptar la diversitat, i és que aquestes diferències en realitat són una riquesa de la societat.

Va aconseguir feina en una empresa de transport marítim de mercaderies al 1998 gràcies al seu coneixement d’idiomes. Com es va sentir quan la van agafar?

Era una empresa que tenia molts clients a països àrabs. El cert és que no m’ho esperava. El dia que vaig fer l’entrevista de feina em van fer un exàmen, i em van lliurar un full amb un text que tenia tot de vocabulari especialitzat en l’àmbit marítim. L’havia de traduir a l’anglès i li vaig dir al responsable que no ho podia fer i que no em sentia capaç. En vaig sortir amb una profunda decepció, però vaig començar a estudiar el cap de setmana i, posteriorment, vaig trucar de nou a l’empresa perquè em donessin una segona oportunitat. Al tornar-hi, em van donar un mail que havia de traduir al francès, i després el responsable va trucar un amic seu que era cònsol de Tunísia a Madrid perquè li parlés l’àrab. Al final em van agafar. No m’ho esperava.

Avui dia parla català, però a Barcelona poca gent li parlava l’idioma del país. Per què va veure la necessitat d’aprendre català?

Al responsable de l’empresa on treballava li agradava parlar català amb mi. És cert que, a part d’ell, poca gent el parlava al dirigir-se a mi. Però em vaig dir a mi mateixa, i per què no aprendre català? Posteriorment vaig anar a viure a Manresa i aquí la presència del català és més important.

Va arribar a Manresa el 2006.

Sí. Vaig plegar de l’empresa de transport marítim el 2006. Un any abans em vaig posar el mocador al cap i aquí vaig començar a tenir-hi problemes. No els agradava que me’l posés.

Llavors tenia 31 anys. Per què a aquesta edat decideix posar-se el mocador?

Va ser quan em vaig convèncer a mi mateixa. Molta gent es pensa que els homes obliguen les dones a posar-se el mocador, però ningú et pot obligar a fer-ho. Sempre he sigut musulmana practicant, però abans no me’l posava perquè el mocador té un gran valor i havia de fer aquest pas convençuda. Vaig pensar, Déu ens ho està donant tot i ens demana tapar-nos pel nostre bé, per què no ho puc fer?

Quins problemes va tenir a l’empresa?

Em van dir que per culpa meva ens vindrien a matar, i coses més greus. No vaig voler emprendre accions legals contra l’empresa perquè, tot i això, tenia bons records del meu cap i per a mi era més un segon pare. Sé que m’estimava molt.

Així que el tracte discriminatori no era per part d’aquest senyor.

Va ser sobretot la seva filla, però per part seva també. Però mai no el vaig culpar. El maltractament era continu i vaig acabar malament, amb una taquicàrdia forta que em va portar a estar ingressada a l’UCI. Així que vaig plegar.

S’ha trobat més tractes discriminatoris per portar el mocador?

El cert és que no. Al Bages, potser la gent gran és més reticent a tractar amb dones musulmanes que porten el mocador, però un cop parles amb ells català et respecten. Només un dia que estava estacionant el cotxe, un conductor que volia aparcar al mateix lloc que jo em va dir que me n’anés al meu país. Però sóc una persona passiva i no li vaig fer cas.

Vostè forma part de l’associació Al Noor, de dones marroquines del Bages. Al saber idiomes no ha tingut tantes dificultats com altres dones magrebines per connectar amb la societat catalana a l’inici. Què aconsella a la resta de dones immigrants?

El primer treball que vaig tenir a Catalunya va ser de cangur i vaig aprendre ràpid per necessitat. Jo insisteixo que han d’estudiar i que han de fer classes de català i castellà per tirar endavant. Ho han de fer per elles i pels seus fills. Però és cert que hi ha gent provinent del Marroc que pràcticament no tenen estudis i n’hi ha que gairebé no saben escriure.

Què la va motivar a entrar a la política?

Per començar, sóc molt independentista.

Des de quan ho és?

Ja fa temps que ho sóc. Tot i no saber molt de política, percebo moltes desigualtats i diferències entre territoris a l’estat espanyol. Em vaig fer independentista en viure al Bages. A Barcelona la feina m’ocupava molt de temps i no pensava en aquestes qüestions. Jo tenia contacte amb l’Enric Forcada, que és l’actual alcalde d’Artés, municipi on visc actualment, i em va proposar formar part de la llista d’ERC.

Què va pensar quan li ho va proposar?

Que ho intentaria. Era la número sis i vam tenir sort. Ara sóc regidora d’Igualtat, Cooperació i Solidaritat, Ciutadania i Immigració i Prevenció de Riscos Laborals. Estic aprenent moltes coses, i encara n’haig d’aprendre més, però de mica en mica ho vaig fent.

Què pot aportar a la vida política una dona amb el seu perfil?

Intento posar el meu granet de sorra. Amb la meva presència al govern municipal mostrem que vivim en una societat diversa i que s’ha respectar tothom, i que cal trencar la barreres mentals per aconseguir un poble divers i intercultural. Amb igualtat. Volem un poble on no hi hagi discriminació. Actualment, en aquest sentit, fem tallers i tasques de sensibilització. Però encara ens no ha donat temps de fer massa coses per culpa de la pandèmia.

Va crear una empresa el 2006. Pel fer d’haver nascut a fora va ser més difícil crear-la?

No he percebut el rebuig de la gent. Tot i això, he lluitat molt. No només jo, sinó també el meu marit. No ha estat fàcil perquè poc després de crear l’empresa va arribar la crisi del 2008 i ara tenim aquesta. Però lluitem.