Es deien Antònia Burés i Esteve Torrents. Eren un matrimoni i, segons diferents reculls, apareixen en la història com els protagonistes de la primera protesta oficial en contra de la salinització de les aigües al Bages. Sense saber-ho, el 1926 es van convertir en els primers que denunciaven públicament un delicte de contaminació de l'aigua. Un delicte ecològic que, en aquells moments, no estava ni configurat dins el sistema judicial com a tal.
La història del matrimoni bagenc és rellevant perquè les seves protestes van acabar motivant la construcció, 60 anys més tard, del primer col·lector de salmorres, la canonada que encara avui transporta les aigües salobres de les mines del Bages cap al mar. I, justament, ara fa dues setmanes la Generalitat es comprometia a tenir del tot acabat el 2025 la nova canonada que ha de substituir la construïda els anys 80, ara obsoleta, després de la signatura del conveni entre l'Agència Catalana de l'Aigua i ICL Iberia per al finançament i l'execució d'aquesta infraestructura. Si el calendari es compleix, es tancarà un cercle que es va començar a traçar farà un segle.
Segons es recull en l'article «El col·lector de salmorres del Llobregat. Una urgència desatesa durant 60 anys», de José María Milagro (Revista Espais, 1986), i en el llibre Cum grano salis.La sal i la potassa a Súria (1185-1982), d'Albert Fàbrega, no va ser fins que s'hi va posar la potent Aigües de Barcelona que la denúncia va agafar volada.
Al final del 1926 un grup de fabricants, liderats per Torrents, que era propietari de la fàbrica d'Antius, van promoure denúncies contra Minas de Potasa de Súria. Inicialment la denúncia va ser motivada per la gran quantitat d'aigua que l'empresa agafava del Cardener sense permís. L'escriptor José María Milagro també coincideix en el seu relat que els Torrents van presentar denúncia davant el governador civil de Barcelona perquè Minas de Potasa havia instal·lat tres fibles (obertures d'aigua) al riu Cardener que consideraven abusives i també perquè desguassaven aigües tèrboles i adulterades que consideraven perjudicials per a la salubritat i l'agricultura. La primera denúncia data del 1926.
El 1932, primera referència
No va ser, però, fins al 1930 que el plet va agafar rellevància. Les mines funcionaven ja des de feia set anys i el problema de la salinització del riu Llobregat començava a treure el nas. Aigües de Barcelona va detectar nivells alts de clorurs i, preocupada per la qualitat de l'aigua de boca que arribava a la capital catalana, segons es relata en els textos, va denunciar el fet el novembre del 1930. A la denúncia s'hi van afegir altres entitats agrícoles i industrials i, tot plegat, va fer que «la defensa de les aigües del Llobregat contra la contaminació salina es convertís en una causa comuna en l'opinió pública», apunta Milagro.
Com a conseqüència de tot, continua Milagro, es va crear la Comissió per l'estudi de la salinitat de les aigües del Llobregat (CESALL), que va quedar constituïda el maig del 1932, poc temps després que s'instaurés la República.
La comissió va emetre aquell mateix any un informe en el qual es demanava la construcció d'un col·lector des de la conca potàssica fins al mar que recollís les aigües residuals de les fàbriques d'obtenció de clorur potàssic i també les procedents de tots aquells pobles i indústries situats als marges dels rius Llobregat i Cardener. Fàbrega detalla que inicialment es proposava un canal que no només recollís la salmorra, sinó també les aigües residuals de la zona i les contaminades pels tints de les tèxtils». Però «quan ja estaven d'acord en els pagaments, que s'havien de fer entre empreses mineres, ajuntaments i fàbriques, i ja tenien el projecte apamat, va esclatar la guerra civil».
Segons detalla José María Milagro, la CESALL va funcionar amb sort diversa entre el 1933 i el 1967, quan va ser suprimida per decret. Entre el 1939 i el 1956 hi va haver sobre la taula fins a quatre projectes diferents. Cap no va arribar a bon port.
Milagro detalla que després de la guerra civil, amb el franquisme ja instaurat, la Confederació Hidrològica del Pirineu Oriental va redactar quatre projectes (1939, 1940, 1943 i 1953). Segons especifica, «no se'n va arribar a executar cap, ni tan sols en compliment de la Llei del 18 d'abril del 1941, que incloïa el col·lector dins el Pla d'Obres Públiques, la qual cosa significava que el finançament total de l'obra executada quedava sota la responsabilitat exclusiva de l'Estat».
L'escriptor dona a entendre que l'administració de l'època, en realitat, no tenia ganes de tirar el projecte endavant per l'alt cost de la construcció i pel manteniment que comportava.
Les obres per fer el col·lector de salmorres no van arrencar fins al 1982, 56 anys després que el matrimoni d'industrials bagencs posessin la primera denúncia. No es va estrenar fins al 1988.
