25 de febrer de 2021
25.02.2021
Regió7
25 ANYS DEL PRIMER MIRACLE DEL TDK
LA CRÒNICA, 25 ANYS DESPRÉS

Aquella Copa resplendent

El triomf a Múrcia va ser un esclat de bàsquet i de manresanisme fruit d'una feina ben feta i aplaudida arreu

25.02.2021 | 08:10
El periodista Xavier Prunés al mig de Joan Creus i Paco Vázquez, que sosté la Copa

Fa vint-i-cinc anys Internet tot just feia els primers passos, els mòbils encara pesaven molt i per veure les nostres fotos havíem de dur els rodets a revelar. Per descomptat, pagàvem amb les pessetes i no amb euros. Si ens haguessin parlat de pandèmia a escala mundial hauríem pensat en
l'estrena d'una pel·li del gènere catastrofista al cinema Atlàntida. Manresa era una ciutat que tenia quinze mil habitants menys. La Manresa de sempre però alhora ben diferent de la d'ara.

El 1996 un dels grans senyals d'identitat de la ciutat era el bàsquet, això no ha variat. Amb TDK, un patrocinador longeu que encara identifica
Manresa a molts indrets d'Espanya, es va assolir suport i estabilitat. Carles Casas havia mantingut la flama encesa i amb el suport de l'Ajuntament i de Caixa Manresa (una altra que ha passat a millor vida) s'havia fet la metamorfosi a Societat Anònima Esportiva. Hi havia pavelló nou i un president com Benjamí Garcia que no havia vist mai un partit però que va ser un gestor modèlic en un període de transició clau. Àngel Palmi va ser un gerent expert per modernitzar i conduir el canvi; havia portat de Granollers un veterà, Joan Creus (37 anys), que ningú no sospitava que seria el líder d'un lustre prodigiós. Aquell 96 Valentí Junyent ja havia agafat amb èxit el relleu de Palmi i després també seria el president (el del títol de lliga ACB del 98) i director general.

El 21 de febrer del 1996 l'equip del TDK volava cap a Múrcia per jugar la fase final de la Copa. Era la diada de la Misteriosa Llum i l'administrador
d'aquella edició era precisament el Bàsquet Manresa. La nit abans el Nou Congost havia acollit un concert d'El Último de la Fila, el grup de Manolo García i Quimi Portet, aleshores al cim de la seva fama. En una coincidència ben significativa, el TDK accedia a la fase final sent el darrer en la llista de pronòstics com a possible campió. Aquella nit, a més, va caure a la capital del Bages una lleugera nevada. La neu,
un anunci de bona fortuna.

¿Però aquell modest TDK era tan limitat per competir de tu a tu amb els altres aspirants? No, no ho era. En realitat havia demostrat que era capaç d'estar a l'alçada dels millors equips i ho tornaria a fer. Amb el tècnic Pedro Martínez s'havia iniciat una progressió que va continuar Salva
Maldonado, l'entrenador d'aquell 1996, i que culminaria el 1998 amb el títol de lliga amb Luis Casimiro. El 1995 ja s'havia jugat la semifinal ACB.

El TDK, i en aquest cas no és un tòpic, era una pinya dins i fora de la pista. Es gaudia d'un grup d'homes nacionals implicats que anaven del caràcter del capità Joan Peñarroya a la qualitat explosiva d'Esteller, passant per Singla, Lisard, Lázaro, Rafa Vega i els joves Paco Vázquez i Valentí Holgado. El complement a la banqueta de Maldonado era un Xavi Rodríguez que aportava dosis d'humor sempre ben rebudes dins de l'exigència de l'alta competició. Els estrangers, aleshores només tres, eren magnífics. Linton Townes, llançador letal i sacrificat per jugar d'ala-pivot com a la final. Harper Williams, guerrer tot terreny, dels millors de la lliga, i Tellis Frank, un ex-NBA de classe exquisida, campió a Itàlia amb el Caserta, Il Professore. Aquests eren tots els jugadors. No, ens en falta un. Joan Creus, el Chichi. Era la diferència. Els equips petits sovint queden a la porta de les fites. Quan tenen el triomf tant a tocar, les cames tremolen, s'arronsen els canells. El TDK va gaudir de Joan Creus, líder discret, que quan arribava l'hora de la veritat sempre hi era. No perdonava.

En aquell avió de Barcelona a Alacant del 21 de febrer hi viatjava un TDK que passava desapercebut, que no era als grans titulars de la premsa
catalana i espanyola. Però aquell equip, que ja era quart a la lliga, arribava amb la solidesa de les seves 9 victòries seguides en les últimes jornades. Un registre que es manté com la millor sèrie positiva de la història del club. Era una combinació de talent i d'energia, experiència i joventut, una ambició compartida per tots. Uns dies abans havia apallissat el Valvi Girona al Nou Congost. Al Bages hi havia hagut un petit sisme i Regió7 en feia el símil: «El TDK, un terratrèmol!».

S'arribava en forma, també en la preparació física, a càrrec de Ricard Casas, un altre mite del Manresa. Ara bé, l'esport té moltes variables i condicionants. Depens de tu i dels altres. I en la Copa del Rei una mala tarda ja et deixa fora. Tocava d'entrada un Lleó que estava al nivell del TDK, podia passar de tot. En l'inici de la segona part es perdia de fins a14 punts però es va remuntar d'una forma contundent. Potser sí que aquella podia ser una Copa per al Manresa...

Els aficionats del Resa que des del primer dia eren a Múrcia van poder viure el gran ambient de la Copa, els seus partits i les seves nits. Altres van començar a baixar (dos autobusos plens dissabte) i més que ho van fer després de la victòria sobre l'amfitrió, per poca diferència però en un partit que sempre va dominar el TDK. Se'ns girava feina, però també al diari teníem un senyor equip. Érem tres periodistes a Múrcia, amb Toni Solanelles i Felip González, qui, a més, feia les fotos, imatges que van immortalitzar la gesta memorable que estàvem a punt de viure. A la redacció de Manresa hi teníem un dream team amb Toni Mata, Francesc Dalmau, Jordi Salut i un gran grup de companys.

Aquell diumenge 25 de febrer el sol brillava a Múrcia. Era el dia que José María Aznar, candidat del PP i futur president d'Espanya (aquell que
parlava català en la intimitat), feia míting a la plaça de toros i deia que acudiria a la final, però que fos un Barça- Manresa potser el va fer fer-se enrere. Poques hores abans es va viure un dinar molt curull de manresanisme i optimisme. Hi van ser, entre d'altres, l'alcalde Jordi Valls, l'exalcalde Juli Sanclimens, que havia maldat molt per fer el pavelló del Nou Congost, el regidor Pepe Empez, Benjamí Garcia i directius vitals i de tota la vida com Pitu Salido i Agustí Cots. A l'hora dels cafès es van entonar amb gran convicció els Goigs de la Llum. Un altre presagi. Més tard ja es canviaven els versos: «Aquella Copa resplendent ». Sí, seria la Copa de la Llum.

Per fi, la gran final. Un dels fons del pavelló era de color vermell i blanc, ple d'aficionats del TDK. El Barça d'Aíto García Reneses tenia una gran
plantilla amb el seu trio estranger format per Karnisovas, Middleton i Godfread. Al descans manaven els blaugrana de 8. Però ningú no perdia la fe. El TDK (vestit de blanc) va igualar el partit ja convertit en un frec a frec que va derivar cap a una pròrroga (81-81). A la rotllana del Manresa ressonava com un tro el crit «están cagados» del capità Peñarroya. I sí, el Barça cada cop estava més nerviós i el pavelló era un clam favorable als bagencs.

Frank havia estat eliminat per faltes però el TDK estava valent. Cistelles de Creus, de Townes, de Joan Peñarroya i un triple frontal d'Esteller
ja en el darrer minut. Els d'Aíto resistien i es posaven al davant amb un 92-91. El darrer atac manresà encara es recorda amb pell de gallina: Esteller fa la passada a la cantonada a Creus, que no falla. Un 92-94 definitiu; el ball de mans en aquella defensa manresana va quedar en no res. Cap falta, i l'eufòria desbordada compartida amb el metge Ramon Serra, amb l'scouter Freixanet, amb el físio Alfons Mascaró, amb el delegat Fernando Peñarrubia€ Abraçades i plors de felicitat, a la pista i a la grada. Benjamí Garcia va apropar la Copa als seguidors, la tocaven com un tresor.

L'endemà, la tornada ben feliç després d'una gran nit de festa, però ens quedava la de Manresa. Tot l'equip es va retrobar al Nou Congost per anar en comitiva a bord dels Suzuki d'Accessoris Manresa cap a la plaça Major. Els carrers plens a vessar, emocions a flor de pell que es van repetir a la plaça amb els 94 petards, un per cada punt anotat en la final. Dos anys després, la lliga ACB. Però la millor victòria per al Manresa és que, amb les alegries i decepcions que ha tingut pel camí, continua ben viu un sentiment que aplega generacions. El llegat d'aquella Copa del Rei resplendent l'ha de continuar inspirant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook