Segur que molts abonats del Baxi Manresa no han oblidat aquell 7 de març del 2020, un partit perdut contra el Coosur Betis al Nou Congost. Era un dissabte a la tarda i res no feia pensar que trigarien tant a ocupar les seves localitats al pavelló una altra vegada. De fet, encara no hi han tornat. Faltaven pocs dies per començar la primavera, període en què molts animals deixen enrere un llarg període d’hibernació. Els humans, però, tot just el començàvem. I no pas per gust.
Aplicat tot el tragí de la covid al món del bàsquet, arrencava més d’un any sense públic a les pistes. En algunes d’elles, com la manresana, encara no hi ha pogut tornar a entrar per la situació epidemiològica (expressió que esperem que aviat puguem desterrar). Per tant, ja que la temporada 2020-21 ja s’ha acabat i la lliga no arrenca de nou fins al setembre, l’abonat del Congost no retornarà de la seva particular hibernació de veure partits fins un any i mig després de l’últim. Això sí la FIBA no ens obsequia amb alguna prèvia de la Champions, a la qual sembla que l’equip podrà accedir. Seran divuit mesos de distopia màxima. Si no hi hagués televisió, ni mitjans de comunicació, i els aficionats no haguessin pogut seguir les evolucions del seu club des d’aleshores, quan hi tornessin es trobarien un panorama molt canviat. I en molts aspectes, per a bé.
De casa per créixer
De moment, i segons es desprèn de les declaracions que ahir mateix va fer el president, Josep Sàez, a Ràdio Manresa, sembla que l’ocupant de la banqueta serà el mateix. Tot i que no s’ha oficialitzat, és molt possible que Pedro Martínez continuï. I aquesta és la millor garantia de projecte sòlid. Els que hem pogut seguir en primera línia aquesta realitat paral·lela i buida de sons i d’emocions des de la grada, hem pogut anar observant una feina de modelatge d’una plantilla que s’adapti als seus gustos, i també als de l’entitat en termes de peces a utilitzar.
Així, en aquell llunyà partit contra el Betis només apareixia Guillem Jou, que aleshores no era ni capità, com a jugador format a la casa o crescut aquí amb connexió amb la grada. És cert que també hi eren dos homes molt estimats com Dani Pérez i Pere Tomàs, però una de les potes del projecte del Bàsquet Manresa és fer créixer fruits propis. I en la solitud del Congost, això s’ha anat fent realitat seguint diversos camins.
Perquè només les lesions han impedit que segurament el propi Jou fos internacional en les finestres FIBA. Va tornar un emblema com Rafa Martínez, que ha tapat la boca a qui deia que el seu genoll no aguantaria disputant tots els partits de la competició, i amb un gran rendiment. Ha emergit la figura d’un Yankuba Sima que aquell 7 de març jugava a Ourense i pel qual ningú no donava res l’estiu posterior. Durant la temporada va tornar Dani Garcia, fruit de la necessitat però també demostrant que és un bon projecte de base. I ahir, en l’últim partit, va esclatar amb quatre triples davant de Pierria Henry el jove Peñarroya.
Quan la hibernació acabi, el jardí que es trobarà l’aficionat serà frondós i sembla que el jardiner, competent. La distopia fa cara que s’ha acabat. El club no ho tindrà fàcil, començant per saber si podrà jugar a Europa o no, però el paisatge il·lusiona.
